Visca la III República!

Delenda est Monarchia

        José Ortga y Gasset, “El error Berenguer”, El Sol, 15/11/1930

FINS A QUIN PUNT S’AVENEN MONARQUIA I DEMOCRÀCIA?

Alguns països, no gaires, tenen un sistema polític representatiu situat en el marc d’un règim monàrquic [1].

Tanmateix, la monarquia, en una democràcia, si no té un paper merament cerimonial, és font d’embolics i contradiccions i fins i tot de perills per a la democràcia mateixa.

La monarquia, per la seva pròpia naturalesa, és un arcaisme que contradiu principis democràtics bàsics com ara la igualtat davant la llei o que la sobirania resideix en el poble. És conservadora com a institució i perquè, coherentment, també ho són l’educació i les formes de vida de les persones en què s’encarna i les de la cort que les acompanya.

Addicionalment, com que el poder monàrquic ès unipersonal i hereditari, la capacitat d’exercir les funcions que li pertoquen està molt condicionada per l’atzar de la genètica.

D’acord amb aquesta i les condicions de contorn, el fons i la forma d’exercir el càrrec poden ser molt diversos. Així, contrasta el comportament digne d’alguns monarques europeus durant la II Guerra Mundial, amb, per exemple, els de l’emperador del Japó i el erei d’Itàlia.

A  Espanya, hem tingut mala sort, si més no des dels inicis del segle XIX, amb personatges com Carles IV, Ferran VII, Isabel II o Alfons XIII, per no esmentar-ne d’altres que tothom té al cap. L’executòria privada i pública d’aitals exponents de la dinastia borbònica ha estat poc exemplar, si no indigna, políticament nefasta i fins i tot abjecta, com ha escrit no fa gaire a  La Vanguardia, en referir-se a Carles IV i Ferran VII, el notari conservador López Burniol.

Tot i així, en part pel persistent fervor monàrquic d’un partit com el PSOE, la monarquia espanyola gaudeix d’un notable consens, encara que sigui passiu i per omissió, que sura sobre el republicanisme d’amplis sectors de la ciutadania.

El sistema ha anat trobant la manera de popularitzar la monarquia i refredar la reivindicació de la república: des de presentar Juan Carlos com a faedor de la democràcia fins a fer-lo plegar quan ja feia més nosa que servei i començava a posar en perill la institució, o fer propaganda persistent de la família reial en la premsa del cor i els mitjans en general.

I, sobretot, amb un relat que fomenta l’acceptació passiva de la Corona espanyola i que es basa fonamentalment en dos arguments.

El primer, que la monarquia garanteix l’estabilitat, mentre que la república ha estat històricament un sistema conflictiu. Això suposa ometre, d’una banda,  que la II República va ser enderrocada per una sagnant insurrecció militar i, d’una altra, la història d’Espanya, des dels inicis del segle XIX, amb constants daltabaixos de la monarquia i guerres dinàstiques inacabables fins arribar a la dictadura de Primo de Rivera, propiciada o consentida per la burgesia catalana i el rei Alfons XIII,  fins que tot plegat va donar pas a la República, la insurrecció i la dictadura franquista. L’argument vindria a ser: la monarquia és estable perquè no teniu prou força per abolir-la; la república és inestable perquè nosaltres ja vàrem demostrar que podíem destruir-la.

El segon, que al cap i a la fi la família reial és moderna, simpàtica i fins i tot glamurosa, semblant a tantes altres famílies espanyoles, i només té un paper representatiu formal, decoratiu, sense cap poder polític, que és tot en mans de la representació electa del poble sobirà. Segurament hi ha una part de la ciutadania que pensa que la funció de la monarquia, en aquest i en altre països europeus, és merament cerimonial i que, per tant, deixant de banda qüestions que potser considera menors, com ara el cost  que suposa mantenir la institució, no paga la pena posar-la en qüestió.

Aquesta opinió  no encaixa en absolut amb la realitat. Com anirem veient, a Espanya, la Constitució confereix a la persona titular de la Corona un poder polític molt rellevant  (com s’ha posat de manifest en ocasió de les propostes per a la investidura de president del Govern d’Espanya). Un poder protegit, blindat  de tal manera per la mateixa Constitució que és extraordinàriament difícil de modificar, tant com el capítol de llibertats fonamentals.

Podrem concloure, doncs, que  la substitució de la monarquia per la república és una condició necessària per a la millora de la qualitat democràtica del sistema polític espanyol, per cancel·lar un dels dèficits democràtics més importants, o potser el més important, de què pateix la Constitució Espanyola (o CE, d’ara endavant).

Aquesta conté diverses disposicions sobre la Corona i altres orientades a garantir que el monarca [2] s’ajusti al que la mateixa CE estableix. El text constitucional sembla reflectir la tensió entre les forces partidàries d’una Corona amb poders polítics substancials i les que intentaven salvar el principi democràtic mitjançant disposicions per garantir el control pel Congrés i pel Govern de les actuacions del monarca. Però, tot i així, el rei té molt marge d’actuació i moltes possibilitats per ampliar-lo de facto si té la voluntat de fer-ho [3].

VESTIGIS D’UN PASSAT QUE S’HA DE SUPERAR

D’entrada cal dir que la CE va instaurar/restaurar la monarquia i, alhora, va establir que “la Corona d’Espanya és hereditària en els successors de S. M. Joan Carles I de Borbó, legítim hereu de la dinastia històrica”. El dret a ocupar el tron no li venia, doncs, de la voluntat del dictador criminal que l’havia nomenat “successor a títol de rei”, sinó pel fet biològic de pertànyer a “la dinastia històrica”, sí, la que des de feia més de dos cents anys havia prestat serveis tan galdosos al país.

L’article que regula la successió en la Corona resulta ara mateix incompatible amb valors fermament assentats a la societat espanyola. Els homes precedeixen les dones en l’ordre successori; reis, prínceps hereus i regents (la CE no parla de princeses i només parla de reines sinó quan es refereix a la reina consort o al consort de la reina) han de “prestar jurament”; les persones que tinguin dret a la successió el perden si es casen contra l’opinió expressa del rei i de les Corts Generals.

Però això, tot i no ser trivial, no és el més important i no pot desviar l’atenció sobre el que és el nucli de  la qüestió: el poder polític que la CE atorga al monarca i que no emana de la sobirania popular.

ELS PESOS: LES POTESTATS REIALS [4]

El rei, cap de l’Estat i símbol de la seva unitat i permanència, arbitra i regula el funcionament normal de les institucions, assumeix la més alta representació de l’Estat espanyol en les relacions internacionals, especialment amb les nacions de la seva comunitat històrica (és a dir, segurament, amb la Hispanitat). Funcions molt rellevants i sense límits clarament definits, que es despleguen al marge i per damunt dels altres poders de l’Estat.

A més, l’article 62 de la CE estableix que correspon al rei, entre altres funcions:

Autoritzar normes, convocar òrgans i referèndums i fer nomenaments.

Més concretament: sancionar i promulgar les lleis, expedir els decrets aprovats pel Govern, convocar i dissoldre les Corts Generals en els termes previstos a la Constitució, convocar a referèndum, nomenar i remoure els membres del Govern, a proposta del seu president, proveir els oficis civils i militars (en altres articles de la CE s’especifica que li correspon el nomenament dels membres i del president del Tribunal Constitucional, els membres del Consell General del Poder Judicial, el president del Tribunal Suprem, el fiscal general de l’Estat i els presidents de les comunitats autònomes).

Literalment, es tracta de potestats blocadores, és a dir, que no donen al monarca dret a fer (lleis, decrets i persones per a exercir càrrecs els proposen altres òrgans col·legiats o unipersonals), però sí a impedir que es faci. L’ús del verb sancionar en relació amb les lleis dona a aquesta funció un relleu especial.

O sigui, si el rei no sancionés o promulgués a una llei, aquesta no entraria en vigor. Si el rei no nomenés, a proposta de la presidència del Govern, algun membre del govern, aquest no arribaria ser titular del càrrec…

Tot això no ha passat mai, o no se sap que hagi passat, però, podria passar? L’opinió majoritària entre juristes és que tots aquests actes són deguts, són actes que el rei ha de fer. Però no tothom està d’acord amb aquesta interpretació. I, a més, què passaria si rl rei no fes el que se suposa que ha de fer? Hi hauria, és clar, un conflicte constitucional de primera magnitud, però no hi hauria manera d’obligar el rei a fer-ho, ni de sancionar-lo, com veurem més endavant.

En tot cas, és obvi que la potestat de nomenar dona al monarca, en alguns casos (particularment, en els dels membres del govern) la capacitat d’influir en la proposta.

El comandament suprem de les Forces Armades

Es tracta, per descomptat, d’una funció de summa importància, perquè les Forces Armades tenen “com a missió garantir la sobirania i la independència d’Espanya, defensar-ne la integritat territorial i l’ordenament constitucional”.

La mateixa CE atribueix al rei declarar la guerra i fer la pau, prèvia autorització de les Corts Generals. Mentre que assigna al Govern, la direcció de l’Administració civil i militar i la defensa de l’Estat. Les qüestions relatives a la defensa, la guerra i la pau estan regulades amb força detall per la llei.

Tot això pot fer pensar que la funció reial de comandar supremament les Forces Armades és només simbòlica. Tanmateix, si fos així costaria d’entendre per què la Casa del Rey dedica tanta atenció a la formació militar de les persones destinades  a ocupar el tron.

Però l’episodi que va deixar ben palès que no es tracta d’una funció simbòlica va ser el cop d’estat del 23 de febrer de 1981, ja vigent la Constitució. En el missatge que l’aleshores titular de la Corona, Juan Carlos I, va llegir en la seva compareixença per televisió va deixar clar que actuava com a cap dels exèrcits:

[…] hago saber que he cursado a los Capitanes Generales de las Regiones Militares, Zonas Marítimas y Regiones Aéreas la orden siguiente:

Ante la situación creada por los sucesos desarrollados en el Palacio del Congreso y para evitar cualquier posible confusión, confirmo que he ordenado a las Autoridades Civiles y a la Junta de Jefes de Estado Mayor que tomen todas las medidas necesarias para mantener el orden constitucional dentro de la legalidad vigente.

Proposar el candidat a presidir el Govern i, si és el cas, nomenar-lo

Aquesta és una potestat reial singularment important, regulada exclusivament per l’article 99 de la CE, que no ha estat desenvolupat legislativament:

Article 99

1. Després de cada renovació del Congrés dels Diputats,[…], el Rei, prèvia consulta amb els representants designats pels grups polí­tics amb representació parlamentària, i a través del President del Congrés, proposarà un candidat a la Presidència del Govern.

[…]

3. Si el Congrés dels Diputats atorgava la seva confiança al dit candidat mitjançant el vot de la majoria absoluta dels seus membres, el Rei el nomenarà President. En el cas de no assolir-se la dita majo­ria, la mateixa proposta serà sotmesa a una nova votació quaranta-vuit hores després de l’anterior i s’entendrà que la confiança ha estat atorgada si obtenia la majoria simple.

4. Si una vegada fetes les votacions esmentades no fos atorgada la confiança per a la investidura, es tramitaran propostes successives en la forma prevista en els apartats anteriors.

5. Si després d’haver transcorregut el termini de dos mesos a partir de la primera votació d’investidura, cap candidat hagués obtin­gut la confiança del Congrés, el Rei dissoldrà totes dues Cambres i convocarà noves eleccions amb el referendament del President del Congrés.

Aquest article ha estat i està encara d’actualitat després de les eleccions del 23 de juliol, el resultat de les quals ha fet difícil assolir una majoria suficient per a la investidura.

Contra les interpretacions d’alguns mitjans de comunicació, segons les quals el rei havia de proposar necessàriament tal o tal altre candidat, la lectura de l’article 99 deixa clar que el rei només està obligat a consultar “els representants designats pels grups polí­tics amb representació parlamentària” i a fer, en un termini no especificat, una proposta que pot ser diferent de la que es desprengui de l’opinió del dits representants i que pot recaure en una persona sense escó parlamentari (arran del 23F es va parlar de la possibilitat que el general Alfonso Armada hagués pogut ser investit president del Govern mitjançant una votació del Congrés de Diputats). Encara que una llista obtingui la majoria absoluta del Congrés, el rei no està obligat a proposar la persona que l’encapçala ni cap altra que en formi part.

Si la primera proposta fracassa en pot fer més, però la CE no li imposa cap termini i, en canvi, transcorreguts dos mesos a partir de la primera votació d’investidura “el Rei dissoldrà totes dues Cambres i convocarà noves eleccions amb el referendament del President del Congrés”. Per tant, si les noves propostes no resulten viables o si el rei no en fa cap en el termini de dos mesos, s’han de celebrar noves eleccions. El rei té, doncs, el poder de desencadenar, per passiva,  uns nous comicis (de fet, sectors de dreta, després del fracàs de la candidatura de Núñez Feijóo, varen especular amb la possibilitat que el rei no fes l’encàrrec a Sánchez Pérez-Castejón).

ELS CONTRAPESOS: REFERENDAMENTS

Els límits del poder reial radiquen principalment en la figura dels referendaments, a què es refereix l’article 64:

1. Els actes del Rei seran referendats pel President del Govern i, en el seu cas, pels Ministres competents. La proposta i el nomena­ment del President del Govern i la dissolució prevista en l’article 99 seran referendats pel President del Congrés.

2. Dels actes del Rei seran responsables les persones que els referendin.

A més, l’article 56.3 estableix que els actes del rei “seran sempre referendats […], i sense aquest referendament no tindran validesa”.

Tot i així, el text també admet interpretacions. Els referendaments són actes deguts o són potestatius?

Poden, president  i ministres del Govern no referendar un acte reial? I, en aquest supòsit, amb quines conseqüències?

En tot cas, hi ha actes que per la seva naturalesa  no són referendables o que tenen efectes encara que no siguin referendats, com ara etzibar un “¿Por qué no te callas? al president de Veneçuela en una reunió internacional de caps d’estat o fer una al·locució a tota la ciutadania a través dels mitjans de comunicació, com arran del 23F, el 3 d’octubre de 2017 o, si més no, cada any amb motiu de l’entranyable missatge nadalenc.

CLAU DE VOLTA: INVIOLABILITAT I IRRESPONSABILITAT

Sanció de lleis, nomenaments…, per una banda, i referendaments, per una altra, són fonts potencials de conflictes entre la Corona i altres poders de l’Estat. Si no es produeixen amb freqüència ni rellevància és segurament per la prudència d’unes i altres parts.

Però, finalment, n’hi ha una que té un privilegi exclusiu perquè (art. 56.3) “la persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat”. I així com la figura del referendament només es pot referir als actes del rei en l’exercici de les seves funcions constitucionals, sembla que la inviolabilitat i la no-responsabilitat s’estenen també a l’àmbit de la seva vida privada, la qual cosa podria donar lloc, hi ha donat lloc, a situacions molt difícils d’assimilar per part de la ciutadania.

CONCLUSIÓ: VISCA LA III REPÚBLICA!

La Corona espanyola es troba molt lluny de ser una institució decorativa per a usos cerimonials. Al contrari, té un poder considerable, amb el qual pot influir de manera molt rellevant en la política del país.

Aquí no es tracta de discutir fins a quin punt ha exercit aquest poder ni de quines probabilitats hi ha que ho faci amb més o menys intensitat o en quin sentit ho faria. La qüestió és que ho pot fer i que, per tant, per perfeccionar la democràcia espanyola cal una reforma constitucional que substitueixi la monarquia per una república, que seria la tercera.

És clar que aquest no és un objectiu a curt termini (no ha arribat el moment de posar-lo en un programa electoral, per exemple), però hauria de constar entre els objectius generals dels partits progressistes. No es tracta d’una impossible restauració de la II República, sinó d’una proposta de futur.

Perquè sigui viable, cal una feina pacient, amb un horitzó temporal dilatat. En aquest sentit, les forces socials i polítiques progressistes poden aprendre molt de la dreta que, amb una tasca persistent al llarg de dècades, ha aconseguit fer hegemònics molts dels seus postulats (tot s’ha de dir: amb una inversió en institucions i voluntats lluny de l’abast ètic i material de la que poden fer les forces progressistes).

S’ha d’explicar què és la monarquia a Espanya, d’on prové, quins poders té i quin ús en fa i què fa, sense perdre cap ocasió de criticar-la quan pertoca [5].

Animem-nos. Hem de posar la III República en l’horitzó polític. I això no ho farem només evocant la gran esperança i els progressos reals que van acompanyar la II República, sinó, sobretot, posant de manifest que la monarquia en general i l’espanyola en particular impliquen dèficits democràtics, si més no potencials, i una barrera per a  molts progressos econòmics, socials i territorials que només es podrien dur a terme en el marc de la III República i al caliu del procés que hi hauria conduït.

NOTES

[1] Sense tenir en compte els països de la Commonwealth en què formalment el cap d’estat és Carles III del Regne Unit, el nombre de monarquies en el món no arriba a trenta (encara que es compti la del Vaticà i la d’alguns països que poden semblar d’opereta però que en realitat són llodrigueres fiscals). Algunes, com és ben sabut, són autocràcies en què és notòria la manca de respecte als drets humans.

[2] Ara mateix, el titular de la Corona, com el seu antecessor, és un monarca i no una monarca. La CE, com se sap, està redactada en llenguatge absolutament exclusiu (tot en masculí, amb les excepcions inevitables de reina consort o consort de la reina) i com que en aquesta entrada és obligat citar-la o resumir-la àmpliament, he renunciat parcialment al llenguatge inclusiu (impossible d’introduir en les cites).

D’una altra banda, s’ha de tenir en compte que les regles relatives a l’ús de majúscules per als càrrecs són diferents en català que en castellà (rei vs. Rey, per exemple). Quan el text és meu, segueix la regla del català. Quan cito la CE ho faig segons la versió en català publicada, sense data, que, quant a l’ús de majúscules per als càrrecs, segueix la regla del castellà.

[3] La CE (podeu trobar-la en castellà i en català a Internet) no és gaire llarga ni difícil de llegir. Pel que fa a la monarquia, vegeu especialment el Títol II (De la Corona) i l’article 168, que estableix l procediment per modificar-lo. Aquí podeu trobar una anàlisi de l’article 62, pertanyent al Títol II, en què l’autor (José Fernando Merino Merchán, lletrat de las Corts Generals) mostra, entre d’altres, les diverses interpretacions possibles d’algunes de les seves disposicions.

[4] La descripció dels poders reials que figura en aquesta secció correspon fidelment al que estableix la CE.

[5] En aquesta línia és exemplar la tasca que duu a terme Javier Pérez Royo, a través del blog CONTRACORRIENTE a elDiario.es.