Tornarà mai, el poder adquisitiu perdut?

En aquesta entrada s’avalua quantitativament la pèrdua de poder adquisitiu de salaris i pensions contributives en els dos darrers anys i es compara amb la pèrdua, molt superior, que hagués tingut lloc en cas que s’haguessin seguit aplicant les polítiques del PP de Rajoy.
Acaba amb una síntesi de les conseqüències d’aquestes pèrdues i una proposta programàtica per a partits d’esquerres i sindicats.

Inflació, cistell de consum, poder adquisitiu, IPC…

L’augment generalitzat i persistent dels preus, la inflació, és un dels principals problemes econòmics actuals.

La inflació té un impacte negatiu sobre el poder adquisitiu de salaris i pensions, que depèn també de com es revaloren uns i altres.

En tot cas, calcular els canvis en el poder adquisitiu en funció de l’augment de preus i de la revaloració de les retribucions és interessant des de diversos punts de vista. Lamentablement, aquests càlculs només poden ser orientatius, perquè la composició del consum (el cistell de consum) és diferent per a cada persona i, per tant, les variacions de preus tenen un impacte sobre el poder adquisitiu que no és el mateix per a tothom, ja que les variacions dels preus no són les mateixes per a tots els béns i serveis. Ara mateix, l’augment dels preus dels aliments és superior al valor mitjà dels augments, per la qual cosa la pèrdua de poder adquisitiu és més gran per a les persones en què el pes dels aliments en el seu cistell de consum és més gran, és a dir, generalment, les de rendes més baixes.

Tanmateix, aquí adoptaré com a representatiu de l’evolució dels preus l’Índex de Preus al Consum (IPC) que publica mensualment l’Instituto Nacional de Estadística (INE) i que es basa en un cistell de consum únic.

Donat un índex d’evolució dels preus, com l’IPC, i el procediment de valoració de les retribucions, és fàcil comparar el poder adquisitiu en dos períodes diferents d’un tipus determinat de retribució (com ara una pensió contributiva o el Salari Mínim Interprofessional, SMI) en dos períodes diferents, tal com vaig explicar en una entrada anterior [1].

A efectes de la comparació atribuirem el valor de 100,0 punts al poder adquisitiu que hauria tingut l’any 2021 la retribució de 2020 en el supòsit que no s’hagués revalorat a l’inici de 2021 i que l’IPC s’hagués mantingut invariable durant tot l’any 2021.

El poder adquisitiu de les pensions contributives, de 2021 a 2023

En primer lloc, em referiré a les pensions contributives, que es reben en 14 pagues (una cada mes, amb paga doble a juny i desembre). Com que realment l’any 2021 l’IPC va tenir alts i baixos, amb tendència creixent, la pensió de 2020 només hauria tingut, el 2021, un poder adquisitiu de 97,3 punts, amb una pèrdua de 2,7 punts (és a dir, del 2,7 %). I, en cas que la pensió del 2022 hagués tingut el mateix import que la de 2020, el poder adquisitiu de 2022 hauria estat de 89,9 punts, amb una pèrdua en relació amb el valor de referència del 10,1 %.

Si les pensions contributives s’haguessin revalorat segons el sistema Báñez (infausta ministra de Rajoy), l’increment de les pensions contributives de 2021 i de 2022 hauria estat d’un irrisori 0,25 %, amb la qual cosa la pèrdua de poder adquisitiu d’aquests dos anys hauria estat, respectivament, de 2,4 i 9,7 % (entre els dos anys, per tant, una pèrdua de 12,1 punts).

No va ser així, és clar, perquè el govern de coalició va canviar el sistema de revaloració.

Per al 2021 es va aplicar un procediment de previsió d’augment de l’IPC en l’exercici (que es va estimar en un 0,9 %) i de compensació per la diferència amb l’augment real mitjançant una pagueta (de l’1,6 % de l’import anual de la pensió),  a percebre a primers de 2022. Es pot dir que és un procediment amb clàusula de revisió que, si es fan els càlculs correctament, és l’únic que permet garantir el manteniment del poder adquisitiu, és a dir, que el poder adquisitiu d’un any sigui el que hi hauria hagut sense variació de l’IPC i sense modificar l’import de la pensió.

Per al 2022 i successius el sistema vigent consisteix a revalorar la pensió en iniciar-se l’any, segons el valor mitjà dels increments interanuals de l’IPC dels 12 mesos anteriors (és a dir, per exemple, des del de desembre de 2020 al de novembre de 2021). Amb aquest sistema han resultat uns augments del 2,5 % per a 2022 i del 8,5 % per a 2023. Un sistema, per cert, amb què el poder adquisitiu d’un any pot ser inferior, igual o superior al de referència, ja que es basa exclusivament en dades del passat sense tenir en compte ni tan sols una previsió per a l’any corresponent: la revisió es fa quan s’inicia l’any i després les coses van com van.

El resultat d’aquest sistema ha estat una pèrdua del poder adquisitiu d’una pensió contributiva de 0,3 i 5,6 punts, respectivament, els anys 2021 i 2022. La pèrdua, tanmateix, no ha arribat a ser ni la meitat del que hagués estat amb el sistema Báñez, que ja va comportar una pèrdua en el conjunt dels anys que va estar vigent.

I quin efecte tindrà l’insòlit augment del 8,5 % en el poder adquisitiu d’una pensió contributiva el 2023? No ho podem saber, és clar, perquè depèn de com evolucioni l’IPC al llarg de l’any (és a dir, no sols del valor de l’IPC a desembre de 2023, que no sabem, sinó també de la trajectòria amb què hi arribi). Per tant, només podem fer hipòtesis  i calcular “què passaria si…”.

Per a totes les hipòtesis d’increment de l’IPC a final de 2023 assumeixo que s’hi arriba amb una trajectòria en progressió geomètrica (és a dir, amb un increment relatiu igual tots els mesos). Aleshores  resulta que el poder adquisitiu del 2023 serà superior al del 2022 sempre que l’augment de l’IPC no passi del 13,0 %. I que amb augments de l’IPC anual superiors al 2,1 % el poder adquisitiu de 2023 seria inferior als 100 punts, tal com els he definit abans, i amb augments inferiors al 2,1 %, superior.

Però perquè es compensés el poder adquisitiu perdut els anys 2021 i 2022 (bàsicament, el 2022, ja que la pèrdua del 2021 va ser únicament del 0,3 %) caldria que l’IPC baixés un 7,6 %, cosa que ara mateix és inversemblant.

Si l’IPC augmentés un 0,0 %, un 3,7 % (previsió recent del Fons Monetari Internacional) o un 5,7 % (com el 2022) el poder adquisitiu de 2023 seria superior al de 2022 en els tres casos i igual, respectivament a 101,2, 99,1 i 98,0 punts. Amb la previsió de l’FMI, doncs, el poder adquisitiu de 2023 encara seria un 0,9 % inferior al que hem agafat com a referència i en el trienni 2021-2023 la pèrdua total de poder adquisitiu d’una pensió contributiva seria de 0,3+5,6+0,9 = 6,8 punts.

I el poder adquisitiu dels salaris, de l’SMI en particular?

Si en comptes d’una pensió contributiva consideréssim un salari regulat per conveni hauríem de refer els càlculs amb les xifres de revaloració específiques del conveni. Per tant, ens trobaríem amb situacions molt diverses. Però no és arriscat assegurar que no en veuríem cap amb un augment per al 2023 igual o superior al 8,5 % [2].

El cas de l’SMI és especialment interessant, perquè és la retribució laboral de milions de persones i la seva evolució és una referència per a la d’altres salaris. L’SMI va ser de 14 pagues de 950 € el 2020, de 965 € el 2021 i de 1.000 € el 2022. Ara mateix està obert el procés per revisar-lo.

D’aquests valors es dedueix que el poder adquisitiu de l’SMI el 2021, calculat amb l’IPC, va ser un 1,1 % inferior al que hauria tingut el de 2020 si els preus no haguessin canviat en tot el 2021. I el de 2022, un 5,4 % d’aquest valor de referència. De fet, la pèrdua ha estat més gran, perquè en el cistell de consum de les persones perceptores de l’SMI hi tenen un pes preponderant els aliments.

Per tant,

Amb un govern de dretes les coses haurien anat molt més malament, però els dos darrers anys han perdut poder adquisitiu les pensions contributives, l’SMI i els salaris en general.

Això és dolent per a les persones perceptores d’aquestes retribucions, agreuja les insuportables desigualtats ja existents i perjudica la bona marxa de l’economia, perquè contribueix a contraure el consum.

Per acabar, un suggeriment per si algú m’escolta: el manteniment i l’augment del poder adquisitiu de salaris i pensions hauria de ser un punt central dels programes dels partits d’esquerres i una reivindicació permanent dels sindicats. Amb el benentès que només els procediments que inclouen clàusules de revisió poden garantir l’assoliment d’aquest objectiu.

[1] On justifico breument que el poder adquisitiu és proporcional a la inversa de la mitjana harmònica dels índexs de preus en els moments que es reben les pagues, ponderats pels imports corresponents d’aquestes.

[2] Els sous de Telefónica s’apujaran un 7,8 %, com a resultat de la clàusula de revisió del conveni dels anys 2019-2021 i de l’augment acordat per a 2023.

De la felicitat i la intel·ligència emocional a la llei de la selva

Aquesta entrada tracta dels orígens i les relacions entre els mantres positivoemocionals més en voga des de fa algunes dècades (psicologia positiva, intel·ligència emocional, educació emocional, competències emocionals, felicitat com a objectiu i pedra ètica de toc…) i de com fomenten la subjectivitat, l’individualisme i el menyspreu del coneixement.

El SIEC (Seminari Ítaca d’Educació Crítica) va organitzar el seminari Què hi ha darrera l’educació emocional, que es va desenvolupar en tres sessions (17 i 24 de novembre i 1 de desembre de 2022), dedicades, respectivament, a La dictadura de la happycràcia (Xavier Díez), La invenció de l’educació emocional (Josep Barceló) i Emocions vs., coneixements, subjectivitat vs. objectivitat (Rosa Cañadell i Albert Corominas). Es tractava d’explicar l’origen, el contingut i els efectes de  tota una constel·lació de conceptes, modes, eslògans, mantres, sonsònies…que es projecten sobre l’ensenyament i la vida en general i d’intentar esbrinar si tenen arrels comunes i concorren a uns mateixos objectius o no tenen relació mútua.

El text d’aquesta entrada és una versió de la meva intervenció en la tercera sessió del seminari. En preparar-la he tingut en compte aportacions de les persones que varen participar en els debats. Hi he mantingut força l’estil, una mica informal,  d’una presentació oral i les simplificacions obligades pels límits raonables de temps i d’extensió.

1 El marc: neoliberalisme ideològic i econòmic

El marc conceptual de tot plegat, com ja va situar el Xavier Díez a la primera sessió, és el de neoliberalisme à la Reagan i à la Thatcher, que va ser i és la projecció política i ideològica de l’economia neoclàssica [01].

El punt de partida d’aquesta ideologia és l’individu. La societat es considera com un mer agregat de les persones que la integren, no com un marc que condiciona les accions individuals que hi tenen lloc.

En conseqüència, és inútil pretendre canviar la societat. L’únic que es pot fer és desenvolupar-se com a individu amb l’objectiu de maximitzar la utilitat pròpia.

Continua llegint “De la felicitat i la intel·ligència emocional a la llei de la selva”

Títols universitaris: oficials, propis i aliens

L’oferta de títols de les universitats espanyoles és excessiva i confusa, amb elements que no s’ajusten als objectius de formació desitjables i previstos en la legislació.
La tramitació de la nova llei d’universitats (Ley Orgánica del Sistema Universitario: LOSU) era una ocasió per abordar l’organització dels ensenyaments, un dels més importants problemes actuals del sistema universitari.
Malauradament, tot sembla indicar que la LOSU no sols no contribuirà a millorar aquesta situació, sinó que fins i tot pot reforçar-ne alguns dels seus aspectes negatius.

Aquesta entrada és una versió lleugerament modificada de l’article El laberinto de los títulos universitarios, publicat a elDiario.es.

A estudiantes y familias les resulta difícil orientarse entre los 3.112 grados y 3.735 másteres universitarios, amén de un número indeterminado de títulos no oficiales, que ofrecen las universidades españolas.

La tramitación en el Congreso del Proyecto de Ley Orgánica del Sistema Universitario ofrece una oportunidad para resolver los problemas de dicho sistema. Entre ellos, y no son los menores, los que presenta la organización de las enseñanzas, regulada por un decreto de setiembre de 2021.

Tales enseñanzas comprenden las de los títulos oficiales (grado, máster universitario, doctorado), que en las universidades públicas tienen precios regulados, y los estudios propios, que comprenden los de formación permanente y otros sin denominación ni función definida en el sistema.

En cuanto a los títulos oficiales, la oferta es a todas luces excesiva, comporta altos costes de producción y resulta confusa (hasta 20 nombres distintos para los grados relacionados con la administración de empresas, por ejemplo), pese a que el decreto establece como un principio rector en el diseño de los planes de estudios oficiales “su comprensibilidad social”. Y el nombre de algunos grados (p. ej., Asistencia de Dirección) sugiere que su alcance es inferior al propio de esta etapa formativa o que su carácter especializado no concuerda con el “objetivo fundamental de formación básica y generalista” correspondiente al grado.

Los títulos oficiales se imparten en las facultades y escuelas de las universidades y también en los centros adscritos, públicos y privados, en los que no rigen los precios públicos. Así, crear un centro y adscribirlo es una posible vía para que una universidad pública pueda percibir por enseñanzas oficiales precios superiores a los públicos.

Los títulos propios, los no oficiales, incluyen una amplia gama de programas docentes, diversos por su número de créditos, por el personal docente y por la entidad que los implementa, que puede ser la propia universidad, una fundación o similar perteneciente a la universidad o, mediante convenio, un centro privado. Puede haber, pues, títulos propios impartidos fuera de la universidad y sin participación de su personal, tal vez bajo la supervisión de algún centro o departamento.

Antes de 2008 había un catálogo (una lista limitada) de 140 títulos universitarios oficiales. Podía tener sentido implantar, para un nuevo ámbito de conocimiento, un título propio, con características similares a las de los oficiales, a fin de que fuera reconocido e incorporado al Catálogo. Pero desde que este fue sustituido por el Registro de Universidades, Centros y Títulos, en el que se inscriben, con la denominación propuesta por la universidad, los títulos que superan un proceso de verificación, no parece haber otros motivos para la existencia de títulos propios parecidos a los oficiales que la poca calidad de la propuesta o, en el caso de las universidades públicas, la voluntad de sortear los límites fijados para los precios.

Ciertamente, la idea de ofrecer grados propios no ha prosperado, aunque alguna universidad los ha llegado a programar. En cambio, existen infinidad de másteres que no son másteres universitarios: másteres propios de las universidades (pero no universitarios), másteres (tal vez propios) impartidos en fundaciones o entidades similares dependientes de las universidades o en entidades privadas, con pocas restricciones en cuanto a sus características (contenido, profesorado, instalaciones).

En los grados, la confusión proviene de la misma oferta de títulos oficiales. En los másteres, de la concurrencia de los universitarios con otros de variadas características, sin los efectos de los oficiales y en perjuicio de estos últimos.

Las causas más inmediatas de este estado de cosas son la concepción de la enseñanza superior como un mercado competitivo y los recortes presupuestarios en las universidades públicas, que las han inducido a diversificar su oferta docente con el objetivo de captar más estudiantes y, así, más recursos.

El decreto de 2021 es un intento de poner orden, pero es tímido, concede plazos transitorios demasiado largos y no estructura claramente el ámbito de las enseñanzas universitarias no oficiales.

Lamentablemente, el Proyecto de ley actualmente en trámite no aporta nada nuevo en relación con esta problemática. Asume, por omisión, la situación de la oferta de grados y no contiene elementos para regular y distinguir debidamente los ámbitos del posgrado oficial y de la formación permanente.

La ley debería garantizar el carácter universitario de los títulos propios y que la calidad de su docencia sea comparable con la de los títulos oficiales. Y evitar así que, a través de entidades vinculadas más o menos estrechamente a la universidad, se ofrezcan como títulos propios estudios con escasa o nula intervención de su profesorado. Los títulos propios deberían llevarse a cabo bajo la responsabilidad de unidades académicas de la universidad y por medio de su personal docente e investigador.

La confusión de los títulos propios con los oficiales debería vedarse de forma más precisa que la prevista en el Proyecto de ley, en el cual se indica que “las universidades y otros centros de estudios superiores deberán evitar que la denominación o el formato de sus títulos propios puedan inducir a confusión con respecto a los títulos universitarios oficiales”, sin más detalle y sin prever qué medidas deberían adoptarse en caso de incumplimiento de este precepto, que el propio texto contradice al introducir como títulos propios los microgrados.

Subsiste, pues, el riesgo de trivializar los títulos oficiales y de que sean progresivamente canibalizados por los propios, con la repercusión consiguiente sobre los precios de las matrículas y las tasas.

La nueva ley habría podido racionalizar la oferta de grados y ajustarla a los objetivos formativos que les corresponden, eliminar la confusión entre títulos oficiales y propios, robustecer las garantías de calidad, evitar el uso indebido de la adscripción de centros y, finalmente, poner barreras a la canibalización de los títulos oficiales por títulos propios.

Esto es lo que, según parece, pudo haber sido y no será.

POSTLUDI

Quan ja tenia a punt el text d’aquesta entrada, El País (15/12/2022) va publicar un treball d’Elisa Silió amb el  títol, molt significatiu, La universidad privada gana terreno a la pública en el negocio de los másteres. L’autora hi diu que “existe también el riesgo  de convertir en grados estudios que deberían ser másteres complementarios de una formación más generalista” i cita el rector de la U. de Málaga: “Estamos creando grados tan específicos que corremos el riesgo de que, si esa tecnología desaparece, sus estudiantes no encuentren empleo”.

Ley Orgánica del Sistema Universitario: qué puede mejorar

En aquesta entrada es posen de relleu les novetats positives que aporta el Projecte de Llei orgànica del sistema universitari (LOSU), que s’està tramitant en el Congrés, i se n’analitzen els punts febles en relació amb el govern del sistema i de les universitats, la selecció del personal docent i investigador (PDI), la qualitat de la docència i l’equitat en l’accés.

Aquest text es va publicar el 17/11/2022, tal com segueix, en el blog Universídad . Des d’aleshores el procés parlamentari ha anat avançant i cal esperar-ne  el resultat. Però, vistes les esmenes presentades,  no sembla  que aquest hagi de ser gaire millor que la proposta del govern espanyol i no es pot descartar  que l’empitjori en aspectes significatius.

Un haber y un debe, como en todo balance

El proyecto de LOSU que se está tramitando en el Congreso contiene numerosos y relevantes aspectos positivos.

La propuesta aporta algunos elementos que pueden ayudar a recomponer las plantillas de personal docente e investigador, tan maltrechas desde los recortes presupuestarios y las limitaciones en la tasa de reposición. E introduce el concepto de financiación estructural basal que aseguraría cubrir, entre otras, las necesidades de personal.

Es destacable el objetivo del 1 % del PIB para “el gasto público en educación universitaria pública”, aunque no es especialmente ambicioso en relación con el marco europeo y adolece de falta de precisión de plazo y ritmo.

En el haber del proyecto figuran muchas otras aportaciones, entre las que, sin ánimo de exhaustividad, cabe mencionar la consideración de la economía social, la ciencia abierta y la ciencia ciudadana, la diversidad lingüística, la formación del profesorado a lo largo de la vida, el fomento de la internacionalización, la especificación de que las entidades que puedan crear las universidades públicas para el cumplimiento de sus fines han de tener estructuras jurídicas públicas (con la excepción prevista en el artículo 61),algunos elementos de la regulación de las universidades privadas, el reconocimiento del paro académico, la especificación de los complementos retributivos del personal docente e investigador, los planes de dedicación individual anuales o la introducción de la figura del profesorado sustituto, entre otras.

Aun así, hay lugar, pero no mucho tiempo, para mejorar el proyecto, ya que junto a los aciertos mencionados presenta lagunas y disposiciones que, desde mi punto de vista, no suponen una mejora, o una mejora suficiente, en relación con la legislación actual.

Continua llegint “Ley Orgánica del Sistema Universitario: qué puede mejorar”

L’IPC i el poder adquisitiu

La forta inflació que estem patint des de fa mesos té un impacte molt rellevant en el poder adquisitiu de salaris i pensions. Alhora hi ha, i hi ha qui la fomenta, una certa confusió sobre la manera de calcular aquest impacte i, així, determinar la revaloració necessària per mantenir el poder adquisitiu i, per tant, saber quan ens enganyen al respecte, tant si és intencionadament com si no.

Aquí s’intenta clarificar la relació entre l’evolució dels preus, avaluada via l’IPC, i el poder adquisitiu de  salaris i pensions. S’hi indica un procediment per comparar el dels imports percebuts en el curs de dos períodes diferents i s’aplica a les pensions contributives de 2021 i 2022 i a una previsió de les de 2013.

Inflació: aquí la tenim i, de moment, ben instal·lada

El mes de maig vaig dedicar una entrada d’aquest blog a la inflació, que ja s’havia consolidat com un problema social i econòmic de gran magnitud, malgrat que pocs mesos abans la majoria d’autoritats polítiques i financeres predicaven que es tractava d’un fenomen transitori.

És clar que, si els preus augmenten més que els salaris i les pensions, les persones que en depenen perden poder adquisitiu.

Per tant, és important calcular, en funció de l’evolució dels preus, la pèrdua del poder adquisitiu i determinar en conseqüència la revaloració de salaris i pensions necessària perquè aquest es mantingui.

Continua llegint “L’IPC i el poder adquisitiu”

La universitat catalana, entre el neoliberalisme i el control polític

L’entrada anterior (El sistema universitari català: present i futur) acabava amb una pregunta retòrica (l’estat del sistema és fruit de coincidències fortuïtes o és el resultat de polítiques inspirades en una ideologia determinada?) i amb el compromís d’intentar donar-li resposta en una nova entrada (que és aquesta). Sí, és el resultat de polítiques neoliberals i de la desconfiança d’un determinat nacionalisme en la universitat pública.

Hi ha coses que no poden seguir simplement el model que es va aplicar a Catalunya, que era neoliberal i amb el qual no estem d’acord.

Manuel Castells (Ara, 16/12/21)

Quin sistema tenim?

L’informe El sistema universitari català: dades i singularitats, de l’Observatori del Sistema Universitari, mostra alhora els bons resultats del sistema i les carències que presenta, que fan témer pel seu futur i que, en molts aspectes, el situen en les darreres posicions entre els de les comunitats autònomes.

Continua llegint “La universitat catalana, entre el neoliberalisme i el control polític”

Sistema universitari català: present i futur

L’Observatori del Sistema Universitari (OSU) ha publicat l’informe El sistema universitari català: dades i singularitats. Les dades mostren que els bons resultats i el prestigi del sistema contrasten amb una taxa d’escolarització universitària baixa, un accés esbiaixat en detriment dels sectors socials menys afavorits, una oferta docent excessiva, un finançament públic exigu i una plantilla de professorat insuficient i amb mancances estructurals molt importants. El sistema presenta, doncs, moltes carències i en alguns aspectes rellevants es situa per darrera de totes o la gran majoria de les altres comunitats autònomes.

L’OSU ha publicat aquest 21 de juny l’informe El sistema universitari català: dades i singularitats. Què s’hi ha de preservar, què s’hi ha de corregir, elaborat per Vera Sacristán i jo mateix a partir de dades oficials i públiques.

El perquè de l’informe

La decisió de preparar aquest informe va obeir a dos motius.

D’una banda, informes anteriors havien posat de manifest que el sistema universitari català  se situava en posicions extremes entre totes les comunitats autònomes en aspectes com ara els preus públics o la proporció de personal docent i investigador a temps parcial, per la qual cosa semblava interessant un informe  que recollís les dades sobre les característiques més rellevants del sistema per tal de donar-ne una visió de conjunt.

D’una altra banda, a finals de 2021, arran de la publicació d’esborranys de la nova llei universitària (LOSU),  persones i entitats que s’hi oposaven varen intensificar el discurs sobre la singularitat de sistema universitari català i la necessitat de preservar-ne les característiques, ja que consideraven la llei prevista en aquell moment com una “amenaça” per al sistema, segons va dir en el Parlament la consellera Geis. Un informe basat en dades proporcionaria elements per determinar quines característiques caldria conservar i quines s’haurien de corregir.

Continua llegint “Sistema universitari català: present i futur”

Orígens i desenvolupament de la mercantilització en les universitats públiques espanyoles

Els corrents mercantilitzadors impulsats pel neoliberalisme han penetrat en les ments i les institucions.
En aquesta entrada (reproducció de la que, signada per Vera Sacristán i jo mateix, es va publicar el 3 de maig en el blog Universídad) s’analitza la gènesi i el desenvolupament de la mercantilització en les universitats públiques espanyoles en particular pel que fa a la transferència, la proliferació de títols a preus privats i la creació d’entitats parauniversitàries que operen amb criteris de mercat.
Ara que es reactiva el procés per aprovar una nova llei del sistema universitari pot ser un moment propici per analitzar-ne les afeccions.

Sobre los orígenes de la mercantilización en nuestras universidades públicas

La mercantilización aqueja a una multiplicidad de instituciones en todo el mundo y en particular a los sistemas universitarios. En el de España, proliferan las universidades privadas con ánimo de lucro y las residencias estudiantiles planteadas como muy rentables negocios de potentes fondos de inversión. Y unas y otras son objeto a veces de millonarias operaciones de compra-venta. El aumento de los precios públicos en algunas comunidades autónomas, a raíz de la reforma legal de 2012, también fue y aún es un factor de mercantilización del sistema.

Continua llegint “Orígens i desenvolupament de la mercantilització en les universitats públiques espanyoles”

La inflació: què, per què i què fer

Cap a l’octubre de l’any passat es va fer evident el que s’havia començat a apuntar als mesos anteriors: els índexs de preus dels països capitalistes estaven pujant a un ritme desconegut a les darreres dècades.

Des d’aleshores han proliferat previsions, diagnòstics i propostes de teràpies. Així, aquesta entrada consta de tres parts:

La primera tracta de les previsions que s’han anat fent sobre l’evolució de l’IPC. No són gaire útils per saber-ne el comportament futur, però il·lustren exemplarment com es pot aconseguir que la gent es faci càrrec d’una mala notícia sense que s’esveri més del que és inevitable.

La segona, sobre les causes que persones i institucions diverses han suggerit per explicar el fenomen.

Finalment, la tercera, sobre les mesures (recomanades, aplicades o blasmades) per afrontar la situació.

En tot cas, ara és clar que la inflació és un dels grans problemes econòmics, socials i polítics en el nostre i en molts altres països i que la seva evolució en determinarà en bona part el futur.

Inflació

2 1 f. [ECT] [LC] Increment generalitzat i persistent dels preus de les mercaderies i els serveis que implica una reducció del poder adquisitiu del diner.

Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans

1 El bulliment de la granota

Transitori suggereix que no ens hauríem de preocupar per això. Però no sabem si hauríem d’estar preocupats per això.

George Buckley, del holding financer Namura, desembre de 2021

La teoria sobre el procediment per bullir una granota, que té múltiples aplicacions,  és prou coneguda: si tireu la granota a l’aigua quan aquesta ja borbolla, l’anura botrà i fugirà;  però si la poseu a l’olla a temperatura ambient i aneu escalfant el líquid de mica en mica, s’hi trobarà bé i quan comenci a patir per l’alta temperatura  ja no tindrà  forces per fer-se escàpola.

Continua llegint “La inflació: què, per què i què fer”

Voler ensenyar: una raó per dir prou

Voler ensenyar és un motiu de fons de la vaga del sector. L’enfocament competencial, que bandeja els coneixements, ens duria a la societat de la ignorància a què aspira el neoliberalisme.

No tothom prosseguirà una carrera en el dinàmic sector de la ‘nova economia’. De fet, la majoria no ho farà, de manera que els plans d’estudis escolars no es poden concebre com si tothom hagués d’arribar lluny.

OCDE (2001) L’école de demain. Quel avenir pour nos écoles?

Ja no es tracta de transmetre conceptes i coneixements, els alumnes han d’aprendre a construir coneixement per resoldre problemes de situacions concretes.

Meritxell Ruiz, consellera d’Ensenyament 2016-2017

Les raons d’una vaga

Els motius adduïts per la convocatòria de la vaga d’ensenyament a Catalunya d’aquesta segona quinzena de març són nombrosos i diversos i n’hi ha que la justificarien per si sols, com ara les retallades o la pèrdua de poder adquisitiu del personal en els darrers deu anys. De tots ells n’han informat a bastament els sindicats convocants i els mitjans de comunicació.

Continua llegint “Voler ensenyar: una raó per dir prou”