Palantir, Thiel i Karp: L’AMENAÇA FANTASMA

El Manifest de Palantir, publicat el passat mes d’abril, és un compendi de com veuen el món i quins objectius econòmics, polítics i militars es plantegen els ideòlegs de l’oligarquia que s’ha configurat en l’àmbit empresarial estatatunidenc de les tecnologies de la informació i les comunicacions (TIC). El Manifest confirma que el conglomerat del trumpisme i l’oligarquia TIC constitueix una amenaça per a la democràcia, la llibertat i la pau.

Jo ja no crec que la llibertat i la democràcia siguin compatibles
                          Peter Thiel, president de Palantir

Peter Thiel i Alex Karp no són els més famosos empresaris de les tecnologies de la informació i les comunicacions (TIC), però potser són els de major rellevància ideològica i política. Respectivament, presideixen i dirigeixen Palantir, empresa especialitzada en anàlisi de dades i intel·ligència artificial (IA) i en les seves aplicacions a la seguretat i a la guerra (com a Veneçuela o a l’Iran). Significativament, palantir és el nom d’unes pedres màgiques que en El Senyor dels Anells poden veure què passa arreu i a tothora i que donen a qui les té el poder de mostrar a altres usuaris només allò que li convé.

Thiel i Karp no volen solament guanyar diners, com uns empresaris qualssevol, sinó liderar ideològicament el capitalisme estatunidenc i aconseguir que l’oligarquia TIC s’incrusti a l’Estat per tal de prendre’n el control.

Thiel és la cara rude del tàndem: “ja no crec que la llibertat i la democràcia siguin compatibles”, “la competència és per a perdedors”… Trenca amb la teoria econòmica convencional, segons la qual els inexistents mercats on regna la competència perfecta són els més eficients. Thiel no és un epígon radical del neoliberalisme a l’ús, és un pioner: els monopolis són desitjables, perquè poden generar grans beneficis i innovar. Utilitza la imatge de l’Anticrist per referir-se a  forces, ideologies o persones que, des del seu punt de vista, frenen el progrés tecnològic i així, de passada, reivindica el cristianisme [1] com a eix de la societat que vol configurar i identifica com a enemigues d’aquesta les religions no cristianes, l’agnosticisme i l’ateisme.

Karp és més subtil i el que diu no sempre és el que sembla a primera vista. El mes d’abril va publicar un document amb vint-i-dos punts que ha tingut un ressò immediat i que es coneix ja com el Manifest de Palantir.

Val la pena  llegir-lo. És curt, un parell de pàgines, i es troba a la xarxa en idiomes diversos [2]. Aquí es tracta només de destacar-ne alguns trets fonamentals i situar-lo en el context sociopolític del món vist per un estatunidenc tecnoautoritari.

El context, doncs, del declivi de l’imperi americà: “La decadència d’una cultura o d’una civilització, i de fet de la seva classe dirigent, només serà perdonada si aquesta cultura és capaç de generar creixement econòmic i seguretat per a la ciutadania”. I res més: aquest perdó no requereix llibertat, ni democràcia, ni igualtat.

Un imperi amenaçat per innominats enemics externs i interns de què cal que es defensi, per preservar un país i una cultura que estan per sobre de qualsevol altra.

El Manifest essencialment versa sobre qui i com ha de defensar els Estats Units d’Amèrica i per què i perquè cal fer-ho. A continuació, amb la inevitable pèrdua de matisos que això comporta, en faig una síntesi, construïda bàsicament amb les paraules del mateix Manifest.

L’elit de l’enginyeria de Silicon Valley té l’obligació de participar en la defensa del país, perquè Silicon Valley hi té un deute moral. I aquesta defensa no es pot basar en retòriques brillants ni en crides morals: requereix poder dur, hard, que s’ha de basar en el software, en el programari. La dissuasió atòmica s’acaba i comença una nova era de dissuasió basada en la IA: la qüestió no és si es fabricaran armes basades en la IA, sinó qui les fabricarà i amb quina finalitat; es poden fer tots els debats teatrals que es vulgui, però els adversaris no s’hi entretindran i tiraran pel dret (Karp, en un text anterior, reconegué l’avantatge de la Xina per no ser una democràcia i el dels EUA sobre Europa per no patir tanta regulació) .

I qui coneix i domina la IA? Silicon Valley, és clar, que també ha de tenir un paper en la lluita contra la delinqüència violenta. La gent hauria d’aplaudir aquells que intenten construir allà on el mercat no ha sabut actuar.

Tanmateix, la IA sola no podrà fer tota la feina. S’ha de restablir el servei militar obligatori i revertir la neutralització militar d’Alemanya i el Japó a la postguerra.

Cal defensar els EUA perquè mai cap altre país ha impulsat tant els valors progressistes. Perquè el poder estatunidenc ha fet possible una pau extraordinàriament prolongada. I perquè s’ha de resistir la temptació superficial d’un pluralisme vacu, ja que algunes cultures (i, de fet, certes subcultures) han produït progressos vitals i altres segueixen sent regressives.

D’acord amb aquesta línia de pensament, Palantir i altres empreses de l’oligarquia TIC no aspiren només a tenir l’Estat com a client i com a facilitador dels seus negocis, sinó a supeditar-lo. Progressen, creix la intersecció de la Casa Blanca i el Pentàgon amb l’oligarquia TIC, els representants més conspicus de la qual formen part del seguici de Donald Trump en totes les grans ocasions, inclosa una visita recent a la Xina. I fins i tot directius de grans empreses TIC han estat nomenats tinents coronels de l’Exèrcit en la reserva.

Del que es tracta, doncs, és de consolidar en els EUA un règim autoritari, un capitalisme de la vigilància, i de reforçar el rol del país com a amenaça permanent per a la pau i la llibertat.

Emergeix, davant d’una classe dirigent en decadència, una de nova, els grans magnats de les TIC, convençuts que, demostrada a bastament la seva capacitat per triomfar i enriquir-se, mereixen manar.

Eisenhower, ínclit valedor del franquisme, en finalitzar el seu darrer mandat presidencial va advertir del perill que suposava el complex militar-industrial. Ara se n’està configurant un de nou en què apareix com a protagonista l’oligarquia TIC. I això suscita una preocupació que en els àmbits més diversos, com ho mostra singularment la publicació  de l’encíclica Magnifica humanitas.

L’amenaça no és la IA, que no té vida pròpia. Són els amos que en fan i en volen fer un instrument per eliminar o controlar la democràcia, els pobles i les persones.

[1] És a dir, la seva versió del cristianisme, considerada herètica per teòlegs catòlics. En el discurs de Thiel, Lleó XIV és una de les figures de l’Anticrist, en la mesura que defensa la regulació de la IA.

[2] La versió original la podeu trobar aquí. I una versió comentada, en castellà, aquí.

Publicat a iSabadell (10/06/2026)

Estem a punt per a la guerra cognitiva?

El concepte de guerra cognitiva s’ha posat d’actualitat arran de la seva adopció com a component de l’estratègia politicomilitar de l’OTAN. Aquí es tracta d’aclarir què és la guerra cognitiva, quins objectius persegueix, quines amenaces implica i com intentar fer-hi front.

General, el teu tanc és un vehicle poderós […] Però té un defecte: necessita un conductor.

General, l’home és molt útil. Pot volar i matar. Però té un defecte: pot pensar.

Bertold Brecht (traducció de Feliu Formosa)

Operacions cinètiques i no cinètiques, guerra híbrida, guerra cognitiva

Què és la guerra cognitiva? Quins objectius persegueix? Com és que l’OTAN la considera tan important i li dedica tants recursos? Representa una amenaça per a les poblacions? Hi ha alguna manera de fer-hi front?

És clar que una entrada en un blog no pot donar respostes completes a aquests interrogants, però l’objectiu d’aquesta és més modest: donar a conèixer que la guerra cognitiva ha començat, alertar dels perills que això implica i apuntar unes idees sobre com podem defensar-nos-en.

Continua llegint “Estem a punt per a la guerra cognitiva?”

Represa: com és que ja no es parla de Muface?

Aquesta entrada reprèn el debat sobre la Muface. Inclou informació sobre el final del procés de negociació per al trienni 2025-2027 i les seves conseqüències i unes propostes d’actuació de cara a assolir l’extinció de la Mutualidad, ja que el seu model s’ha revelat inviable a mitjà termini.

L’argument que ‘el sistema porta molts anys’ no és suficient per justificar-ne la pervivència. Si va néixer per respondre a una realitat que ja no existeix, és moment de passar pantalla.

Mónica García, ministra de Sanitat

El 24/11/2024 vaig publicar en aquest blog l’entrada Per l’extinció de Muface en un moment que la Mutualidad de Funcionarios Civiles del Estado era molt present en els mitjans de comunicació perquè estava pendent la renovació del concert de l’entitat amb asseguradores privades. Era a punt d’expirar el del període 2022-2024  i encara no estava clar com es cobriria el trienni 2025-2027.

Amb aquesta nova entrada reprenc la qüestió i ara ho faig perquè sembla que ningú o gairebé ningú no en parla i, així, arribarem a finals de 2027 i ens trobarem altra vegada en un atzucac, semblant al de finals de 2024 però en pitjors condicions després que l’oligopoli sanitari guanyés el pols que va plantejar a la Muface i, de fet, al govern d’Espanya. Continua llegint “Represa: com és que ja no es parla de Muface?”

Manuel Sacristán i la universitat: una entrevista

Aquesta entrada consta d’una breu introducció a la figura de Manuel Sacristán seguida d’una entrevista de Salvador López Arnal a l’autor d’aquest blog en la qual parlem principalment d’aspectes de la relació de Sacristán amb la universitat i el moviment universitari.

Introducció

Enguany s’escau el centenari del naixement de Manuel Sacristán (1925-1985), reconegut sense reserves com el pensador marxista espanyol més important. Va fer aportacions rellevants en molts àmbits, com ara la lògica i  la metodologia de les ciències socials, però és recordat i respectat sobretot per la seva trajectòria social i política, en què l’elaboració teòrica, d’arrel marxista, va ser inseparable del compromís i la militància. Sacristán va renovar i ampliar lúcidament l’horitzó de l’ideal comunista, conscient que la Unió Soviètica feia temps que s’havia allunyat de l’impuls revolucionari original i que de cap manera podia ser un model per a avançar cap a la societat sense classes. I que en el llarg camí per assolir-la han d’anar units el roig, el verd de la preservació de la naturalesa i el violeta del feminisme.

El centenari ha donat lloc a múltiples edicions, articles, conferències i debats a l’entorn de la persona i l’obra de Sacristán. El ressò d’aquestes activitats ha posat de manifest la vigència del seu pensament i l’interès que suscita.

Salvador López Arnal ha estat sens dubte qui més ha treballat, abans i durant l’any del centenari, per potenciar la figura de Sacristán, en què es gran especialista, com a editor dels seus textos i amb una sèrie d’entrevistes. A continuació reprodueixo la que va fer a l’autor d’aquest blog. Es refereix només a alguns aspectes de la vida i l’obra de Sacristán, és clar, però potser pot servir per despertar les ganes de saber-ne més al lector o la lectora que no les conegui. Aquesta i les altres entrevistes de la sèrie les podeu trobar, amb altres materials, a l’Espai Marx (em permeto recomanar-vos la de José Luis Gordillo, sobre la trajectòria intel·lectual i política de Sacristán).

Entrevista de Salvador López Arnal a Albert Corominas

Continua llegint “Manuel Sacristán i la universitat: una entrevista”

El rapte d’Europa

El propòsit d’aquesta nota és reunir opinions, reflexions i alguna dada per fomentar un debat racional sobre l’autonomia política d’Europa i la seva política de defensa i evitar així una cursa armamentista incontrolada que, amb el pretext d’enfortir el paper d’Europa en l’àmbit internacional, desviï una part significativa de la seva despesa pública cap a la indústria militar dels Estats Units, amb la consegüent consolidació de la subsidiarietat europea, el deteriorament de la despesa social i les conseqüències polítiques que se’n derivarien. Sense una direcció política institucionalitzada, un exèrcit europeu, lluny de garantir la pau, contribuiria a amenaçar-la.

La Unió s’ha fixat avui un nou objectiu estratègic per a la propera dècada: convertir-se en l’economia basada en el coneixement més competitiva i dinàmica del món, capaç de créixer econòmicament de manera sostenible amb més i millors llocs de treball i amb més cohesió social.

Consell Europeu de Lisboa, 23 i 24 de març de 2000

 Ardor Guerrero vibre en nuestras voces.

Ardor Guerrero, Himne Oficial d’Infanteria, des de 2003, de l’Exèrcit de Terra espanyol

Nadie se està preparando para ninguna guerra.

     José Manuel Albares, ministre d’Afers Exteriors del Govern d’Espanya

La qüestió —va dir Humpty Dumpty— és qui és l’amo, això és tot.

Lewis Carroll A través del mirall i allò que l'Alícia hi va trobar (1871)

Per què diuen rearmar la Unió Europea si del que es tracta és de reforçar l’OTAN?

La Unió Europea és un projecte que no acaba d’avançar. Al Brexit,  l’estancament econòmic i el creixement persistent i accelerat de l’extrema dreta, sovint antieuropea, propulsat per la manca de polítiques adequades d’acollida de les migracions i per l’aprofundiment de les desigualtats, fruit de l’orientació neoliberal hegemònica, s’hi han unit les dificultats derivades de la invasió russa d’Ucraïna i de la massacre perpetrada a Palestina pel govern d’Israel, que han posat de manifest la manca de cohesió de la UE,  la seva esterilitat com a actora en l’escena internacional i la seva misèria moral.

Europa, amb un passat cruent de guerres internes i d’explotació colonial, arrossega, com va escriure Alfredo Le Pera, la vergüenza de haber sido y el dolor de ya no ser. Una bona part de la ciutadania europea no veu clar el seu futur i el tem perquè pensa que és particularment incert i perquè creu que serà pitjor que aquest present. Continua llegint “El rapte d’Europa”

Per l’extinció de Muface

El concurs per renovar l’assistència sanitària privada als membres de MUFACE i les seves famílies ha quedat desert, per primera vegada en la història de MUFACE, perquè les empreses més importants que donaven fins ara aquest servei no s’hi han presentat, amb l’argument que la dotació econòmica prevista (prop de 2.700 milions d’euros per al bienni 2025-2026) era insuficient. Això ha donat lloc a debats diversos, que van des de com trobar una sortida a curt termini a la situació creada a posar en qüestió l’existència mateixa de MUFACE. En aquesta entrada es donen alguns elements d’informació sobre el conflicte i diverses raons a favor de l’extinció de MUFACE.

Hi ha al menys dos disbarats entorn de Muface. El primer és que Muface existeixi.

Daniel Gascón, Acabad con Muface però no así, El País, 21/11/2024

Per què aquests dies es parla tant de MUFACE?

La MUFACE es la Mutualidad General de Funcionarios Civiles de la Administración del Estado. En són membres un milió i mig de persones (que inclouen també, entre altres, el personal docent funcionari) a les quals, i a les beneficiàries, presta serveis diversos. En particular, n’assegura l’atenció sanitària, per a la qual cada mutualista pot optar, una vegada l’any, pel sistema públic o per  asseguradores privades (bàsicament, fins ara, Adeslas, Asisa i DKV). L’opció per la privada ha estat sempre majoritària, tot i que darrerament la proporció, que havia estat superior al 80 %, ha anat baixant i se situa ara en un 70 % (dades aquí)1.

Continua llegint “Per l’extinció de Muface”

Què podem fer per afrontar els cignes negres?

S’anomena cigne negre a un esdeveniment inesperat que té un gran impacte, com ara la DANA que ha arrasat una part de València i altres territoris. Aquesta entrada conté unes indicacions metodològiques sobre la manera de combatre els cignes negres (amb personal, recursos materials i organització) i una proposta per posar fil a l’agulla, que també es pot veure com una crida a les administracions perquè liderin l’elaboració i la implantació de projectes per actuar abans, durant i després de la irrupció dels cignes negres i evitar així, en la mesura possible, les pèrdues humanes i materials causades per aquests desastres.

L’impacte dels desastres depèn de decisions polítiques i econòmiques.

 J.Maestu, C. Manero (El País, 15/11/2024)

L’organització és un mèrit, i el primer mèrit, i la font de tots els altres.

Julien Offray de La Mettrie, L’home màquina (1748)

 

La DANA del 29 d’octubre, centrada a l’àrea de València, va ser el primer motor de les pèrdues terribles en vides i recursos que s’han anat coneixent, però la naturalesa no ha estat l’única causant d’aquests estralls.

Perquè els danys haurien estat menors si no s’hagués edificat durant dècades en zones inundables, com a conseqüència de l’especulació, la regulació urbanística laxa i, tanmateix, sovint incomplida per la tolerància o la inoperància de l’administració responsable de la seva aplicació.

I tampoc no haurien anat les coses tan malament si hi hagués hagut plans d’actuació ben elaborats i recursos preparats per a l’eventualitat. I, és clar, sense la frivolitat i la incompetència mostrades a bastament pel president de la Generalitat valenciana i el seu govern.

La catàstrofe ha donat lloc a opinions i debats que bàsicament s’han referit a tres qüestions:

  • L’escalfament del planeta i la seva relació amb aquestes i futures precipitacions torrencials. Hi ha força coincidència que aquests fenòmens seran cada vegada més freqüents i més intensos, però en el passat hi ha hagut, i a València mateix, fenòmens meteorològics d’intensitat comparable a la del de finals d’octubre; una observació que condueix directament a preguntar-se perquè, en canvi, els efectes han estat més importants que mai.
  • Això, doncs, ens porta al segon debat: què fer davant la difícilment reversible realitat que la població a l’àrea de València ha crescut significativament en les darreres dècades, que s’han implantat múltiples infraestructures de transport i s’han edificat habitatges i equipaments en zones inundables.
  • I, finalment, el tercer: haurien anat millor les coses amb un altre distribució de competències entre les administracions central, autonòmica i municipal?

Els dos darrers d’aquests tres debats tenen gran transcendència i podem esperar que desemboquin en propostes positives. I, si és així, contribuir amb vots i opinions a la seva aplicació.

No pretenc aportar-hi res ara mateix. Però, si no tenim en compte altres aspectes, qualsevol altra catàstrofe, d’igual o diferent naturalesa, pot causar també grans pèrdues humanes i materials (per exemple, una distribució de competències ben establerta no serà suficient si no es compta amb els recursos adients). El propòsit d’aquesta entrada és considerar des d’un punt de vista més general, aquesta mena d’esdeveniments,  coneguts com a  cignes negres, i la manera de fer-los front2.

Deia un article que analitzava la qüestió de com abordar les emergències en un sistema de govern multinivell que “no és un tema estrictament tècnic o jurídic”. Certament: ni tampoc no és un tema estrictament polític o jurídic. I deixar-ne de banda les  dimensions tècniques i econòmiques només pot conduir a la inoperància.

Què són els cignes negres?

Cignes negres bis

D’uns anys ençà es denominen cignes negres els esdeveniments imprevistos, quant a lloc, moment i característiques, i que tenen un gran impacte vital, sanitari, econòmic o social1.

La metàfora del cigne negre evoca la sorpresa que produeix l’esdeveniment a la gent que el percep. Prové del fet que a l’hemisferi nord només s’havien vist cignes blancs i l’existència de cignes negres es considerava impossible fins que a finals del segle XVII uns exploradors varen trobar cignes negres a Austràlia i a principis del segle XVIII n’arribà un carregament a Londres. Aleshores, la idea de cigne negre ja no s’associà als fets impossibles, sinó als inesperats (tot i que, amb el pas del temps, n’hi ha que van resultant menys sorprenents). Ara, per efecte de la globalització, un cigne negre ens pot afectar encara que s’origini molt lluny de nosaltres: el planeta s’ha fet petit.

Un cigne negre pot tenir conseqüències molt diverses, tant pel que fa a la seva naturalesa com a la seva magnitud o a l’àmbit geogràfic en què impacten, que pot anar des d’un petit territori, com ara un municipi, a tot el planeta, com en el cas d’una pandèmia.

Com que al capdavall si alguna cosa passa és perquè podia passar, no sempre hi ha acord sobre si un esdeveniment concret pot ser considerat com un cigne negre perquè de vegades no està prou clar que fos imprevisible.

I el cigne pot ser bo (descobriment de la penicil·lina) o dolent (accident nuclear) intrínsecament o en relació amb el punt de vista (el de Harry S. Truman o el de les víctimes, en relació amb la bomba d’Hiroshima), tot i que sovint, si més no implícitament, el terme cigne negre s’associa a alguna mena de catàstrofe.

Aquí mateix em referiré només a cignes negres hostils i imprevisibles per les persones que en reben les conseqüències (els atemptats són poc previsibles per les víctimes, però no, és clar, per qui els executa). Tot i així, n’hi ha una gran varietat: terratrèmols, erupcions volcàniques, tsunamis, despreniments, pluges torrencials, riuades, trencament de preses, incendis (forestals, en indústries, magatzems, habitatges…), vessaments tòxics, accidents nuclears, caigudes persistents del sistema elèctric o del de comunicacions, epidèmies, esclat de bombolles financeres i immobiliàries, fallida  d’una entitat financera o d’una empresa que fabrica en règim monopolista un producte indispensable o considerat estratègic (medicaments, xips …), atemptats…

I també en són molt diverses les conseqüències: persones mortes, ferides, infectades, aïllades, a la intempèrie, arruïnades…; epidèmies; devastació de llars, equipaments, empreses, vehicles  i conreus; afectacions a les xarxes viàries, ferroviàries, de comunicacions i de distribució d’aigua, gas i electricitat; manca de subministrament en béns de primera necessitat (aigua, aliments, medicaments, roba, tendes de campanya o, en general, allotjaments…), augment de preus, col·lapse del sistema sanitari…

Aquest llarg preàmbul posa de manifest la dificultat de fer front als cignes negres, per la imprevisibilitat quant a què, on, quan i amb quines conseqüències. I també la necessitat de superar aquesta dificultat, vista la gravetat que en poden arribar a tenir els efectes (pensem en els atemptats d’Atocha o de la Rambla de Barcelona, el terratrèmol de Lorca, la covid, l’erupció volcànica a La Palma o, ara mateix, les pluges i les riuades a l’entorn de València i altres territoris).

Com i quan s’ha de lluitar contra els cignes negres?´

Com que no es pot evitar que apareguin (tot i que hi ha modalitats que se’n pot reduir la probabilitat), s’ha de preveure què s’ha de fer abans, durant i després.

Primera conclusió: ha d’estar previst qui ha de fer (incloent, la població afectada) i què ha de fer. És a dir, hi ha d’haver protocols per a cada tipus de cigne negre, perquè quan aquest actua no hi ha temps per pensar com s’ha de reaccionar ni d’obtenir els recursos per fer-ho.

Segona: s’ha d’establir una relació de possibles cignes negres i mapes de risc per a cada un (zones sísmiques, amb risc d’erupció volcànica, de riuades, d’accident nuclear, incendi, explosió, fuita de gas tòxic…). No es tracta només de fer plans per si, per exemple, després d’una riuada en ve una altra, perquè pot ser que després d’un cigne-riuada en vingui un de diferent, com ara un cigne-terratrèmol.

Abans del cigne

Reduir la probabilitat que es presenti

Això no sempre és possible, però la idea és aplicable, si més no, als incendis forestals (neteja de boscos…) i a tota mena d’accidents derivats d’activitats industrials (mitjançant normes i procediments per comprovar que es compleixen i, si no, actuar en conseqüència).

Minimitzar els danys si es presenta

Prohibició d’edificar o fer activitats permanents (càmpings) en zones inundables, a prop de masses forestals o d’activitats industrials perilloses; normes específiques per als edificis en zones sísmiques; plans per traslladar o modificar els immobles ja existents que incompleixin aquestes condicions; actuacions en els cursos d’aigua i en les xarxes viàries o ferroviàries que en poden afectar el flux o que se’n poden veure afectades…

Sistemes  per intentar saber si el cigne s’està preparant per atacar o comença a fer-ho: predicció meteorològica, sensors en lleres i riberes i en zones sísmiques o volcàniques, sistemes de previsió en funció de les dades subministrades pels sensors, guaites, drons…

Protocols en què s’especifiqui qui ha d’actuar i com ha d’actuar (confinament, evacuació…) en funció de les circumstàncies de cada cas i la situació en què es troba (domicili, lloc de treball, centre docent, vehicle…); algunes de les mesures previstes en el protocol poden requerir recursos específics (vehicles i locals per a evacuacions, per exemple).

Perquè els protocols siguin efectius cal que les persones afectades tinguin consciència del risc, confiança en els organismes responsables i estiguin informades i formades, la qual cosa requereix actuacions específiques i, en algun cas, periòdiques (simulacres).

Sistemes per posar en alerta la població i donar-li indicacions el més aviat possible (per a això, cal escurçar la cadena de decisions: si hi ha previsió de pluja torrencial imminent és millor que la difongui directament el servei meteorològic que no pas que hagi d’esperar la decisió d’altres persones o organismes) i han de tenir la capacitat d’arribar a totes les persones afectades (via telèfons mòbils, pantalles  i altaveus, ràdio i televisió, i canals específics per a persones que no hi tinguin accés).

Durant el cigne

Hi ha casos que, mentre el cigne ataca, no es pot fer res: un terratrèmol o l’explosió d’una planta química poden durar uns pocs segons. Però, en trot cas, tan aviat com sigui possible s’ha d’activar l’organisme de coordinació previst, en què les responsabilitats han d’estar ben definides i que ha de vetllar per l’aplicació del protocol d’acord amb les circumstàncies i, després,  per a la recuperació, en la mesura possible, de la normalitat.

Després del cigne

El cigne pot causar danys personals i materials considerables, dels quals ja hem vist més amunt una llista indicativa.

Per minimitzar els efectes derivats d’aquests danys i retornar a la normalitat, fins on sigui possible i com més aviat millor, cal personal i recursos diversos. I, és clar, una estructura organitzativa perquè un i altres siguin efectius i eficients (sovint, la manca d’organització no permet aprofitar tota la gran capacitat potencial que sol aportar el voluntariat en tragèdies con la recent de València).

Els recursos necessaris depenen en part de la naturalesa del cigne, però, en general, poden ser, entre altres: equipaments de detecció de persones, personal i equipaments mèdics per a diagnòstic i cura, personal entrenat (bombers, militars…), medicines, desinfectants, materials  de protecció (contra bacteris, virus, gasos, focs…), aliments i aigua potable, combustibles, tendes de campanya i elements per a la construcció ràpida, allotjaments, lliteres, material mòbil, ambulàncies, maquinària (buldòzers, piconadores…), eines (pics, pales…) bombes per extreure i moure fluids, generadors d’electricitat, capacitat hospitalària i capacitat industrial disponibles, mitjans de pagament…

D’una part d’aquests recursos cal tenir-ne estocs  que puguin ser utilitzats immediatament. I també calen acords amb empreses de producció (recordem la manca de mascaretes i de gels hidroalcohòlics al principi de la pandèmia de covid), de distribució (cadenes de supermercats i empreses logístiques en general)  i d’hostaleria i restauració perquè, en cas d’emergència, dediquin una part de la seva capacitat a atendre sense demora les necessitats derivades dels danys causats pel cigne. En general, acords amb empreses perquè assegurin subministraments a preus pactats prèviament.

Tornem-hi: perquè tot això sigui útil cal una organització que no es pot improvisar d’avui a demà.

La disponibilitat dels recursos esmentats té costos monetaris importants, difícils potser de ser acceptats de bon grat per la ciutadania, perquè en el millor dels casos són recursos que no es faran servir. Mes es tracta d’inversions rendibles, perquè eviten, quan arriben els cignes, costos personals i econòmics de  gran magnitud. I, segurament, després del pas d’un gran cigne negre la sensibilitat social és més procliu a dedicar recursos per protegir-se’n, encara que sigui a costa d’augmentar els ingressos fiscals o de reduir despeses menys necessàries.

Al cap i a la fi, està assumit que els exèrcits han de tenir estocs d’armament i de municions, malgrat que el que la gran majoria desitja és que no s’hagin de fer servir mai.

I què fer?

L’experiència demostra que les administracions no estan preparades per enfrontar-se amb els cignes negres i que cal elaborar amb urgència un pla per fer-ho.

El professor Joan Benach va dir, a propòsit de la pandèmia de covid, que el que calia fer després d’una crisi era “crear i desenvolupar amb urgència grups d’anàlisi i experiències (think thanks) potents que facin propostes estratègiques i tàctiques”.

Del que he exposat anteriorment es desprèn que la tasca requereix una visió sistèmica que no es pot aconseguir des de cap disciplina en particular. La idea no és nova: quan al Regne Unit es començaven a preparar per al que seria la II Guerra Mundial varen comprendre que el conflicte plantejaria alguns desafiaments inèdits i decidiren abordar-los mitjançant equips científics pluridisciplinaris, la qual cosa va donar lloc a la investigació operativa.

Quant als cignes negres, cal també superar les fronteres entre especialitats, perquè combatre’ls requereix el concurs de coneixements de medicina, geologia, geografia, ecologia, química, estadística, sociologia, comunicació, xarxes socials, dret, cadena de subministrament, logística humanitària, enginyeria civil, telecomunicacions, xarxes de subministrament, edificació i seguretat, entre potser molts altres.

Sense oblidar les aportacions que pugui fer la Unió Europea, la batalla contra els cignes negres l’ha de liderar l’administració central, el govern d’Espanya, amb l’obligada implicació de les comunitats autònomes, que han de ser les primeres responsables d’actuar sobre el terreny, però sense perdre de vista que la tasca desborda l’àmbit autonòmic i, a més, no seria eficient que cada comunitat l’emprengués pel seu compte. I hi ha recursos que no cal emmagatzemar en cada comunitat, sinó que s’han d’ubicar amb una visió de conjunt per ser emprats allò on siguin necessaris.

Per començar, es tractaria d’articular tot el coneixement pertinent disponible a les administracions, les universitats i centres de recerca, els col·legis professionals, les empreses i les organitzacions no governamentals amb la finalitat d’establir un pla de treball per a la lluita contra els cignes negres i, posteriorment, desplegar les actuacions previstes en aquest pla amb tota la urgència possible. S’hauria de fer un esforç específic per analitzar i aprofitar experiències internacionals (com ara la de Mèxic en terratrèmols o la de Cuba en ciclons tropicals).

De les dimensions tècniques en la lluita contra els cignes negres hem anat a parar novament, doncs, a la política, que no és l’art de tirar-se els plats pel cap, sinó l’organització i direcció d’un estat, que comprèn la recaptació i l’assignació dels recursos públics.

I el que tot plegat es faci o no i que es faci d’una manera o d’una altra depèn, com s’ha pogut comprovar reiteradament, de qui en tingui la responsabilitat.

Recordem que s’havia cregut que els cignes negres no existien, però ara els podem trobar passejant pels nostres parcs i jardins. Cal, doncs, que ens preparem bé per si ens ataquen.

Notes

1 Enfocaments anàlegs al d’aquesta entrada, centrats en les riuades, a fulls d’enginyeria i a El País.

2  A l’abril del 2020 vaig publicar una entrada sobre el mateix tema, a propòsit de la covid, en el blog Universídad. Com era d’esperar, sembla ningú no en va fer cap cas. El fet és que des d’aleshores no hi ha hagut progressos significatius en la lluita contra els cignes negres.

Qui té por de la intel·ligència artificial? (2/2)

Fa uns mesos vaig publicar en aquest blog una primera entrada sobre la intel·ligència artificial. Ara compleixo el que vaig anunciar-hi: publicar una segona entrada per aportar consideracions, necessàriament limitades, documents i enllaços sobre les oportunitats i, especialment, les amenaces reals o imaginades derivades de la presència creixent de sistemes d’intel·ligència artificial en àmbits públics i privats.

Actualitzada el 30/01/2026.

Los coches autónomos seguían circulando sin conductor ni viajeros tras el apocalipsis.
                 Text en una vinyeta (El Roto, 25/06/2024)
Actualitzat el 03/07/2024

L’objectiu d’aquella primera entrada era contribuir a clarificar què és i què no és la intel·ligència artificial, la IA.

Tot i que des d’aleshores només han passat uns pocs mesos, el tema ha perdut presència en els mitjans [01], a mesura que ha anat amainant l’enrenou que va tenir lloc arran de la presentació, el mes de novembre de 2022, de la primera aplicació de la IA generativa (IAG), ChatGPT, que a hores d’ara ja té un nombre apreciable de competidores. Però la IA segueix sent molt interessant per les seves moltes repercussions presents i futures en l’economia, l’ocupació i les feines, la cultura i les nostres vides quotidianes.

Continua llegint “Qui té por de la intel·ligència artificial? (2/2)”

Presentacions de “Las artimañas”

Es tracta de fer arribar a les persones que segueixen el blog la informació sobre les dues presentacions programades del llibre “Las artimañas” (Laetoli, 2004; de la col·lecció “¡Vaya timo!”)

Si us interessa assistir a una presentació d’aquest llibre, teniu dues possibilitats. Us agraïré que doneu a aquestes convocatòries tota la difusió que considereu oportuna.

Barcelona, 13/05/2024, 19 h

Llibreria Documenta, Pau Claris, 144

A càrrec de Laura Tremosa i de l’autor, Albert Corominas

https://www.documenta-bcn.com/event/1247/presentacio-las-artimanas-vaya-timo-dalbert-corominas

Sabadell, 23/05/2024, 19 h

Llibreria Llar del Llibre, Sant Antoni, 20

A càrrec de l’autor, Albert Corominas

“En este libro —escribe el autor— llamo artimañas (o en ocasiones, argucias), a los procedimientos creados para intentar que pase por verdadero o bueno lo que es falso o malo, sea por medio de una falacia o de un bulo. La utilización sistemática de artimañas permite que muchas personas consideren como verdades universales lo que no son sino meras patrañas urdidas en beneficio de grupos sociales y económicos determinados y que acepten pasivamente como inevitables medidas que las perjudican directa y significativamente. Proporcionar elementos para detectar las artimañas es una forma de combatir engaños, falsas noticias, supersticiones y pseudociencias. En definitiva, es una forma de fomentar el pensamiento crítico. Se trata de cuestionar la veracidad de lo que se presenta como un hecho cierto, de poner en duda afirmaciones que en la vida cotidiana suelen aceptarse como válidas”.

Qui  té por de la intel·ligència artificial? (1/2)

Com que la intel·ligència artificial (IA) s’ha convertit en un tema habitual de conversa i de controvèrsia, li dedicaré dues entrades d’aquest blog. Aquesta, la primera, per intentar clarificar què és i què no és la IA, la qual cosa és una condició necessària per poder-hi reflexionar i per poder-ne parlar. La segona, per aportar elements sobre les oportunitats i les amenaces derivades de la presència creixent de sistemes d’intel·ligència artificial en tots els àmbits públics i privats, inclòs, en particular, l’àmbit laboral.

Actualitzada el 20/01/2026.

Nota preliminar

La IA [1] no és màgia ni amaga cap misteri, però és una realitat complexa i de contorns no ben definits.

Per tant, fer-ne una presentació relativament breu només és possible a costa de simplificacions considerables, amb el risc d’imprecisió que això implica. Tot i així,  crec que aquestes notes poden ser útils per introduir-se en el tema. A Internet, i en particular a la Viquipèdia, hi ha bibliografia per validar i ampliar el que es diu en aquesta entrada. [2]

1 De què parlem quan parlem d’intel·ligència artificial?

La intel·ligència artificial (d’ara endavant, IA)  ha esdevingut un tema d’actualitat, objecte d’articles, manifestos i debats.

Però, de què s’està parlant? Per què se’n parla tant ara, quan el concepte d’IA es remunta, si més no, als anys 50 del segle passat?

IA és un concepte paraigües, que aixopluga realitats diverses i de fronteres més aviat difuses.

Continua llegint “Qui  té por de la intel·ligència artificial? (1/2)”