I ara què?

Què fer? Problemes candents del nostre moviment. V. I. Lenin (1902)

I queda tant per fer… (Si un dia vols, Raimon, 1965)

Investit Pedro Sánchez i constituït el nou govern d’Espanya, s’obre una etapa que s’albira com a extremadament complicada i de durada incerta [1]

Una investidura difícil, amb costos considerables

Les forces polítiques que han donat suport a la investidura varen sumar 12,5 milions de vots, mentre que les contràries en varen obtenir 11,2. Tot i així, gràcies a un sistema electoral majoritari corregit, amb circumscripció provincial, el PP té majoria absoluta en el Senat i, gràcies als resultats de les eleccions municipals i autonòmiques del 28 de maig, governa, sol o en coalició amb Vox, en la majoria de comunitats autònomes i grans municipis.

El més important és que ens hem lliurat, de moment i pel pel canto d’un duro, de tenir en el govern d’Espanya una dreta radicalitzada, agressiva i incompetent. La qual cosa  implicaria un retrocés, sense precedents en la nostra democràcia, dels drets polítics i socials, com ja es va veient a les comunitats autònomes amb executius PP+Vox.

Els costos d’eludir l’amenaça de la dreta desbocada,  han estat, tanmateix, considerables.

Segurament, a cap de les persones que han votat els partits que han donat suport a la investidura li agrada la constel·lació de forces que l’han feta possible. I que permet augurar moltes limitacions, més enllà de les inherents als partits que configuren el Govern, en les seves polítiques econòmiques i socials. Però aquesta era l’única alternativa a la convocatòria de noves eleccions i al gran risc de victòria per majoria absoluta de PP+Vox que implicava.

Dit d’una altra manera, es plantejava una disjuntiva entre amnistia i noves eleccions. El cost d’evitar les noves eleccions ha estat el compromís del PSOE de tramitar la llei d’amnistia, contra l’opinió, mobilitzada, de PP+Vox i de la diguem-ne resignació, si més no, d’una bona part de l’electorat de les forces que han donat suport a la candidatura de Sánchez.

Ara no serveix de gran cosa analitzar detalladament  si les negociacions que han desembocat en la investidura han estat més o menys encertades. És clar que hi ha persones i partits que, desoint veus assenyades del seu mateix entorn, s’han comportat de forma irresponsable, amb exigències desmesurades i amb una manera de fer les coses que ha allargat innecessàriament el procés i, així, ha donat ales i temps a la dreta per fer de les seves.

Però sí que s’ha de dir que per part del PSOE ha estat un error (i crec que encara ho és, perquè hi persisteix) fer de la necessitat virtut (“donar-se el mèrit de fer volenterosament el que hom ha de fer per força”, segons el diccionari de l’IEC) i elevar a la categoria de pacte històric entre Espanya i Catalunya  un acord entres dos partits, PSOE i Junts, que no representen, respectivament, ni a l’una ni a l’altra. I donar ales així a un personatge com Puigdemont que amb la seva incompetència, que no exclou la murrieria, i les seves actuacions irresponsables tant ha perjudicat Catalunya i, de retruc, Espanya. I també reposar el combustible que el Procés va subministrar a la dreta espanyolista i que ja se li anava exhaurint [2].

Com a conseqüència de tot plegat, no es pot considerar inversemblant que, si ara mateix hi hagués noves eleccions, la dreta encara tindria més força que la que va mostrar el 23 de juliol.

El perill segueix

Tal com han anat les coses, en algunes tertúlies, sovint mancades de rigor, s’ha arribat a la conclusió que la dreta no podrà tenir mai la majoria necessària per governar Espanya, perquè en aquest país no es pot assolir-la sense comptar amb els vots dels partits nacionalistes catalans i bascos, els quals, com s’ha vist, rebutgen decididament donar suport a un govern amb la presència d’un partit com Vox.

Però el PP ha obtingut en dues ocasions la majoria absoluta i, en una altra, encapçalada per un personatge detestable com Aznar, va governar amb el suport del PNB, de Coalición Canaria i, notòriament, de CiU, gràcies al Pacte del Majestic. Un suport, el de CiU,  que va tenir un reflex, anys més tard, en el que Sánchez Camacho va donar a Artur Mas, abans que aquest intentés liderar l’arribada del seu poble a la terra promesa.

En tot cas, és clar que, per causes no totalment analitzades, la dreta, a Espanya, té una força electoral considerable, amb un terra bastant ferm, i un sostre amb un límit que no està determinat. I que estem en un context internacional en què allò que es denomina genèricament ultradreta va reforçant les seves posicions, fins i tot en estats com els Països Baixos o Finlàndia, entre d’altres, que fins no fa gaire es veien com  a paradisos de estabilitat , modernitat i progrés social.

Per tant, la idea que la dreta no pot guanyar està mancada de fonament i és extremadament perillosa, perquè condueix al cofoisme i a la paràlisi.

Al contrari, cal esbrinar per què la dreta, en les seves versions més feréstegues, ha obtingut tan bons resultats en les municipals, les autonòmiques i les legislatives, al final d’una etapa en què Espanya ha tingut el millor govern de la democràcia, que, sense entrar ara en les seves limitacions, ha gestionat amb èxit per a l’economia i l’ocupació laboral crisis tan importants com les derivades de la pandèmia, l’augment dels costos de l’energia, la guerra d’Ucraïna o la inflació. Aquesta recerca concerneix els partits, però també persones i col·lectius amb capacitat per fer-hi aportacions. Ja sabem que els mitjans de comunicació, els poders econòmics, una part de la judicatura, l’espanyolisme radical, el masclisme… impulsen la dreta, però calen anàlisis més fines de les causes últimes de la situació i propostes per fer-hi front.

Que no trontolli la legislatura

Com més llarga sigui la legislatura, més possibilitats hi ha d’actuar des del govern d’Espanya i des de la societat per crear les condicions en què la correlació de forces electorals sigui més propícia a les polítiques de progrés, la qual cosa vol dir, ara per ara, majoria de PSOE i forces a l’esquerra del PSOE i, si de cas, partits independentistes d’esquerra.

No es tracta només que el Govern recolzi en una majoria agafada amb pinces, ni de la voluntat de l’oposició de no donar-li treva, ni a les institucions ni al carrer, encara que sigui a costa de mentir fins a l’absurd.

Addicionalment, tenim una situació internacional en què la pau està trencada o amenaçada en molts punts del planeta, unes expectatives econòmiques poc afalagadores (tipus d’interès alts, polítiques fiscals restrictives) i el ja esmentat auge de la ultradreta a Europa i Amèrica.

Serà aquesta, doncs, una legislatura tensa i difícil.

És clar que cada partit tibarà la seva corda perquè les coses vagin per on voldria, però si la tiba tant que la trenca incorrerà en una greu irresponsabilitat que ens podria dur al precipici [3].

A l’esquerra del PSOE?

Ara mateix, des del punt de vista parlamentari, hi tenim Sumar. Podemos, quan escric aquestes línies, és part, formalment, de Sumar, però hi ha indicis que apunten a una propera separació. Un desenllaç que, per més lamentable que sigui, no sembla, tal com ha anat les coses, que es pugui evitar.

En tot cas, cal fer el possible per impedir la victòria de la dreta en unes futures legislatives o, si aquesta es produís, per tenir la capacitat d’afrontar les seves polítiques.

La millor contribució que, per a aquest objectiu, poden fer les persones, els col·lectius i les formacions polítiques que se situen a l’esquerra del PSOE és construir una organització arrelada ens els territoris, amb un funcionament democràtic que és indispensable perquè des de l’organització es generi programa i el programa contribueixi a reforçar i ampliar l’organització. Una mera plataforma electoral, amb un lideratge personalitzat, pot haver estat una manera d’obtenir un resultat acceptable el 23 de juliol, però no pot ser la solució per al futur de l’esquerra.

És una tasca difícil, perquè Sumar inclou moltes organitzacions polítiques amb dinàmiques pròpies, però s’han fet propostes per salvar les dificultats que això implica. I amb voluntat de diàleg i amb consciència de les limitacions de cada part i de les necessitats del conjunt no hauria de ser molt difícil arribar a acords.

En tot cas, Sumar hauria d’aspirar a anar molt més enllà de la mera coordinació de les organitzacions que fins ara s’han incorporat al moviment i obrir-se a altres persones  i col·lectius sobre la base d’uns objectius programàtics compartits i de la democràcia interna.

Si el que intenta cada component de Sumar és conduir l’aigua al seu molí, no anirem enlloc.  I qui cregui que els lideratges carismàtics són l’instrument d’elecció per mobilitzar l’esquerra de manera consistent i sostinguda en el temps, s’equivoca, com els fets han demostrat reiteradament.

Per descomptat, en aquest context l’enfortiment dels sindicats de classe, com a organitzacions de masses plenament autònomes dels partits polítics, és fonamental, per la seva capacitat potencial de mobilització i defensa dels interessos de la classe treballadora.

I a Catalunya?

Ja he suggerit més amunt que l’amnistia, peatge obligat per a la investidura, podia tenir l’efecte de donar ales, si més no imaginàries, al processisme. Però, ara mateix, plantejar com a objectiu immediat un referèndum d’autodeterminació està completament fora de lloc, perquè Catalunya te problemes més urgents, la solució dels quals es pot abordar des del marc institucional vigent i tindria un impacte positiu en el benestar de la ciutadania i en la reducció de les desigualtats.

Per un conjunt de causes, entre les quals algunes venen de lluny i d’altres estan vinculades al Procés, els indicadors socials i econòmics de Catalunya  mostren en molts aspectes uns valors desfavorables, tant en termes absoluts com relatius, en comparació amb altres comunitats autònomes o regions europees. Per omissió o com a conseqüència de les retallades i de polítiques favorables a l’escola, la sanitat o les residències concertades o privades versus les públiques, els equipaments no han crescut al ritme que l’evolució demogràfica exigia i, doncs,  tenim greus dèficits en aquests àmbits i en altres com l’energia, l’aprovisionament d’aigua o les infraestructures viàries.

D’una altra banda, la consistència de Catalunya com a nació, ja malmesa per la ruptura interna que va provocar el Procés, i que descansa en bona part sobre la llengua pròpia, està amenaçada per la progressiva relegació d’aquesta en els usos socials, inclosos, en particular,  els patis de les escoles i els instituts. La immersió lingüística, que caldria veure fins a quin punt es practica en l’activitat quotidiana dels nostres centres educatius, està sota una amenaça judicial permanent. Això implica alhora una amenaça gravíssima sobre la cultura en llengua catalana en totes les seves expressions. Sorprenentment, o no, el foment de l’ús de la llengua, quan era més necessari,  no ha estat un objectiu visible dels governs dels partits independentistes i tampoc no sembla que hagi estat present en les negociacions entre el PSOE i els aquests partits. Tot plegar fa dubtar que això els preocupi realment.

Cal refer Catalunya, econòmicament, socialment i culturalment. En un article a La Vanguardia (13/10/2023) Joan Esculies deia que als inicis del Procés, Josep Fontana va advertir del perill que perseguint un Estat català es perdés la nació. I no es referia a  construccions teòriques o mentals, sinó a “evitar la fractura social i a tenir en compte ‘el mentrestant’ –degradació dels serveis públics, reaparició de treballadors pobres, etcètera–“. Per cert, si es perdés la nació, el dret a l’autodeterminació deixaria de tenir sentit a casa nostra i els partits independentistes es quedarien sense raó de ser.

Al voltant d’aquest objectiu de refer Catalunya ha de ser possible aplegar un ampli ventall de forces polítiques que representin a una gran majoria de la nostra ciutadania i que se centrin en combatre la pobresa, reduir les desigualtats, trencar la deriva cap al monopoli del turisme en l’economia, posar l’ensenyament, la sanitat, la despesa social, i les infraestructures al nivell que correspon al potencial d’un país com el nostre, amb una llarga tradició industrial i cultural, i que garanteixin la protecció i l’impuls decidit a la llengua i a la cultura pròpies.

Cal, amb aquest fi, que tothom assumeixi la realitat i s’adoni que la tasca que queda per davant supera la capacitat de qualsevol de les forces polítiques en presència, per la qual cosa cal que aquestes s’esforcin per forjar coalicions basades en un programa econòmic, social i cultural que es desenvolupi en el marc institucional vigent. Ara mateix, els intents de modificar-lo positivament, en qualsevol aspecte substancial, no tenen cap possibilitat de prosperar i fins i tot poden ser contraproduents.

Què fer?

Refer l’esquerra, refer Catalunya, derrotar la dreta a la societat i a les urnes.

Notes

[1] En aquest article de Guillermo Zapata podeu trobar unes reflexions que coincideixen en bona part amb   les que formulo  a continuació.

[2] Reunions a Suïssa entre el PSOE i Junts/Puigdemont, sobre no se sap ben bé què i en presència d’un verificador i dues entitats, fan de molt mal païr i poden tenir uns costos electorals inassumibles.

[3] A La Vanguardia digital, el 29/11/2023 va aparèixer un titular que deia:   “Puigdemont avisa al PSOE que votará con el PP ‘si no hay avances suficientes’”. Aquesta posició potser resulta xocant, però de fet s’insereix en una llarga tradició política que es remunta, si més no, a la gesta de Samsó en el temple dels filisteus i que passa, entre d’altres, pels heroics atacs kamikaze de la II Guerra Mundial.