No acceptar mai cap cosa com a vertadera sense conèixer evidentment que ho fos; és a dir, evitar acuradament la precipitació i la prevenció, i no incloure en els meus judicis res més que allò que es presentés al meu esperit tan clarament i distintament que jo no tingués cap motiu de posar-ho en dubte.
René Descartes, Discurs del mètode, 1637
Es diu sovint que som a l’era de la postveritat. Un concepte que s’ha definit de diverses maneres, però que finalment resulta ser una mentida propagada amb la finalitat d’influir en l’opinió pública i en les actituds socials i polítiques. És clar que, encara que el terme sigui recent, la pràctica de la postveritat ha estat vigent al llarg de la història, amb la diferència que ara la difusió n’és més àmplia i més ràpida.
Una mentida, una bola, una postveritat, consisteix generalment a afirmar que ha succeït un fet que realment no ha passat o a tergiversar-ne significativament el lloc, el temps, les circumstàncies, les persones involucrades…
Però hi ha altres instruments per induir a l’engany. Que la proliferació de postveritats sigui molt perillosa i preocupant no ha de fer perdre de vista, tanmateix, l’omnipresència, generalment més somorta, fins i tot subliminar, de falòrnies, és a dir idees errònies, raons febles i prediccions gratuïtes que hom dona com a incontrovertibles, com a decisives o com a coses segures.
Amb falòrnies i mentides s’aconsegueix sovint fer passar per certa una teoria, encara que sigui falsa o no hagi estat demostrada, o fer passar per bo allò que és dolent. Així, moltes persones consideren com a veritats universals allò que només són paranys ordits en benefici de grups socials i econòmics determinats i accepten passivament, o fins i tot amb entusiasme, mesures que les perjudiquen directament i significativament.
Quina defensa hi ha davant de tals ofensives?: fomentar i organitzar col·lectivament el pensament crític.
I una manera de contribuir-hi consisteix a desemmascarar alguns dels ardits més usuals per donar gat per llebre, fer passar bou per bèstia grossa, ensarronar l’audiència: premisses falses, insuficients, o fins i tot absents; raonaments incongruents; transposicions de causes i efectes analogies mal utilitzades; mitges veritats; invocació a falses autoritats, a experts presumptes; enfosquiment per aparentar profunditat i ocultar intencions; definicions fetes a mida del que es pretén demostrar; neologismes, eufemismes, equívocs; reiteracions; omissions…
Tots aquests mecanismes, entre d’altres, acaben sent eines potentíssimes de persuasió massiva. Per ajudar a detectar-los, he publicat un llibre (en podeu veure la portada a la imatge que encapçala aquesta entrada) en una col·lecció dedicada justament a fomentar el pensament crític.
Perquè cal estendre els millors antídots contra l’engany sistemàtic: coneixements, rigor, escepticisme, l’aplicació sistemàtica de la primera regla del mètode cartesià, que encapçala aquesta nota.
Albert Corominas 