La Unió s’ha fixat avui un nou objectiu estratègic per a la propera dècada: convertir-se en l’economia basada en el coneixement més competitiva i dinàmica del món, capaç de créixer econòmicament de manera sostenible amb més i millors llocs de treball i amb més cohesió social.
Consell Europeu de Lisboa, 23 i 24 de març de 2000
Ardor Guerrero vibre en nuestras voces.
Ardor Guerrero, Himne Oficial d’Infanteria, des de 2003, de l’Exèrcit de Terra espanyol
Nadie se està preparando para ninguna guerra.
José Manuel Albares, ministre d’Afers Exteriors del Govern d’Espanya
La qüestió —va dir Humpty Dumpty— és qui és l’amo, això és tot.
Lewis Carroll A través del mirall i allò que l'Alícia hi va trobar (1871)
Per què diuen rearmar la Unió Europea si del que es tracta és de reforçar l’OTAN?
La Unió Europea és un projecte que no acaba d’avançar. Al Brexit, l’estancament econòmic i el creixement persistent i accelerat de l’extrema dreta, sovint antieuropea, propulsat per la manca de polítiques adequades d’acollida de les migracions i per l’aprofundiment de les desigualtats, fruit de l’orientació neoliberal hegemònica, s’hi han unit les dificultats derivades de la invasió russa d’Ucraïna i de la massacre perpetrada a Palestina pel govern d’Israel, que han posat de manifest la manca de cohesió de la UE, la seva esterilitat com a actora en l’escena internacional i la seva misèria moral.
Europa, amb un passat cruent de guerres internes i d’explotació colonial, arrossega, com va escriure Alfredo Le Pera, la vergüenza de haber sido y el dolor de ya no ser. Una bona part de la ciutadania europea no veu clar el seu futur i el tem perquè pensa que és particularment incert i perquè creu que serà pitjor que aquest present.
Tanmateix, les alarmes no s’han disparat fins que Donald Trump ha començat a exercir com a president dels EUA i a desmentir així tots els vaticinis que en realitat no n’hi hauria per tant, en relació amb el que es podia pensar a la vista de la seva campanya electoral. Ben al contrari, Trump ha obert la caixa dels trons, ha expressat la poca consideració que li mereix Europa i la seva ciutadania (que ell considera com una colla de gent acostumada a viure de gorra a costa dels EUA) i ha desplegat una varietat d’amenaces aranzelàries i exigències, en particular la de dedicar molts més recursos, fins a un 5 % del PIB, a la defensa. Ha quedat clar, encara que no tothom ho vulgui reconèixer, que Europa (ningú, de fet) no pot comptar amb els Estats Units com a aliat comercial, polític i militar.
En aquest ambient, han sorgit veus molt diverses que han advocat per potenciar l’autonomia política d’Europa, en relació amb els EUA, i per la definició urgent d’una política de defensa europea, fins al punt d’especificar la necessitat d’un exèrcit europeu amb capacitat per fer front a l’amenaça que suposaria Rússia. Europa, la UE, hauria de tenir la capacitat política i militar per defensar els seus interessos i els seus valors i contribuir a l’equilibri en les relacions internacionals.
Així, el 4 de març d’aquest 2025, sense campanya informativa precedent, la presidenta de la Comissió Europea, von der Leyen, va anunciar el “Pla rearmar Europa” [1] i va declarar que “Europa està preparada i es capaç d’actuar amb la rapidesa i l’ambició necessàries […] Estem en una era de rearmament. I Europa està preparada per augmentar massivament la seva despesa en defensa” [2]. Concretament, es tractaria de destinar-hi , amb horitzó 2030, una despesa de 800.000 M€.
El missatge, no gens intranscendent, que “estem en una era de rearmament” [3] implica el que podríem denominar un canvi brusc de rasant davant del qual han aflorat opinions diverses. Entre elles, les d’alguns adeptes entusiastes a la idea (és un sacrifici que hem de fer, perquè, si no, estem condemnats a la irrellevància i tenim l’obligació moral de defensar els valors europeus…) i les primeres desqualificacions preventives de persones sospitoses de ser contràries a aquesta política com a pacifistes ingènues, nostàlgiques de l’URSS o típiques enyoradisses del “No a l’OTAN”.
També s’ha començat a parlar dels beneficis que reportaria a la malmenada economia europea el que s’ha batejat com a keynesianisme militar. La indústria automobilística alemanya, per exemple, podria anar substituint la fabricació de cotxes per la de tancs.
Com afectaria això a la despesa pública dels membres de la UE? En realitat, el procés de rearmament europeu ja s’ha iniciat des de fa si més no cinc anys, amb més d’un 60 % de les armes importades procedents dels EUA [4]. Des de 2014 l’objectiu fixat per l’OTAN era que el 2 % del PIB de cada país es dediqués a defensa [5], però el 2025 ha marcat una inflexió.
En una entrevista publicada en El País el 3 de maig d’aquest any, el comissari europeu de Defensa i Espai, Andrius Kubilius, va dir que celebrava que el govern espanyol hagués acordat arribar a una despesa en defensa del 2 %, però que havia de trobar la manera d’anar més enllà perquè Rutte ja havia dit que l’OTAN acordaria al juny una despesa del 3 % o possiblement més.
El fet és interessant perquè resulta que l’OTAN parla per la boca del comissari europeu, el qual, a més, segons va dir pocs dies després Josep Borrell en el Cercle d’Economia, “no té competències per dir el que ha de gastar Espanya en defensa”: “No és cosa seva: amb quina autoritat ho diu?”.
Finalment, el secretari general de l’OTAN, Mark Rutte, ha sentenciat que cal un 5 %, és a dir, el tant per cent que ja havia anunciat Trump, fins i tot abans de prendre possessió [6].
Són els EUA, per la via de l’OTAN, els que han de decidir la composició dels pressupostos dels països membres? Hem d’iniciar una escalada armamentista sense control democràtic impulsada pels interessos dels complexos industrials i militars, representats per polítics irresponsables?
És clar que això tindria un impacte considerable, en major o menor mesura, bé sigui sobre l’estat del benestar, el nivell impositiu, el dèficit fiscal o l’endeutament, en clara contradicció amb les sagrades regles d’equilibri pressupostari imposades des de fa temps des de Brussel·les als països de la UE, en particular en la gestió de la crisi financera de 2008.
Però, en tot cas, aquesta mena de diktat del tàndem Trump-Rutte tanca el cercle viciós: a partir de la reivindicació de l’autonomia política i militar de la UE s’acabarà comprometent el 5 % del PIB dels països de l’OTAN per comprar armament al complex militar industrial dels EUA i alliberar recursos nord-americans perquè els puguin dedicar al seu enfrontament amb la Xina.
Tot plegat constitueix, doncs, una estafa descomunal que, si tira endavant tindrà conseqüències molt negatives i perdurables. Convé, per tant, analitzar més detingudament alguns aspectes de la qüestió.
Qui: de què parlem quan parlem d’Europa?
Per comoditat, perquè se sobreentén o interessadament, de vegades es fa referència a Europa quan realment s’està parlant de la Unió Europea.
Tanmateix, es tracta de dos conceptes prou diferents.
Europa, en termes geogràfics, és la part del continent eurasiàtic compresa entre els Urals i l’oceà Atlàntic, i les illes adjacents. Els vint-i-set països de la Unió Europea en constitueixen una part molt important, però sense comptar els miniestats ni els estats que tenen a Àsia una part del seu territori, n’hi ha dotze que no en són membres [7].
Tanmateix, sovint no es fa diferència entre la UE i Europa. O fins i tot es presenten com a representants d’Europa conjunts de pocs països. Així, un titular de l’11 de maig de 2005 deia “Els líders europeus exigeixen a Rússia una treva de trenta dies” [la cursiva és meva], però en llegir la notícia resultava que els líders eren només els de França, Alemanya, Regne Unit i Polònia.
És clar també que l’OTAN i la UE són dues entitats ben diferents, tant pels seus objectius com per la seva composició, perquè hi ha membres de l’OTAN que no són de la UE [8] i n’hi ha de la UE que no són de l’OTAN [9].
Per tant, Europa és més que la UE i l’OTAN no és ni una cosa ni l’altra, sinó una organització politicomilitar en què participen molts països europeus, membres o no de la UE, però en què els EUA són, sens dubte, hegemònics, tot i que això es vulgui dissimular nomenant per a la secretaria general de l’aliança polítics europeus atlantistes. Així, quan es proposa que Europa tingui autonomia per poder exercir un paper rellevant en el context internacional s’ha de tenir ben present que els interessos de la UE no coincideixen amb els de l’OTAN, el membre principal de la qual, per cert, ha proclamat la voluntat d’apropiar-se, d’una manera o d’una altra, de Grenlàndia, part constituent de Dinamarca, membre de la UE i de la mateixa OTAN.
La UE ha de ser la base d’una política autònoma europea, però només ho pot ser si s’emancipa totalment de l’OTAN i de la tutela politicomilitar des Estats Units. I s’ha de plantejar quina configuració vol assolir a mitjà i a llarg termini i quines relacions vol mantenir amb altres països i desplegar unes polítiques comercials i diplomàtiques orientades cap a aquests objectius.
Contra qui i amb qui: de qui s’ha de defensar Europa i amb qui pot comptar?
Si la UE ha de ser autònoma políticament ha de tenir una política de defensa i ha de comptar amb els mitjans materials i institucionals per dur-la a terme. I per definir aquesta política ha de tenir clar qui la amenaça o la pot amenaçar, amb qui pot comptar i què ha de defensar.
Dir que els Estats Units són una potència imperialista no és una reminiscència de la propaganda soviètica de la Guerra Freda, sinó afirmar un fet objectiu. I l’altruisme i la solidaritat són conceptes que no figuren en el codi de conducta dels imperis, que actuen sense gaires miraments en funció dels seus interessos. Un imperi en declivi, com el dels EU, pot ser encara més perillós: les seves cuades, difícils de preveure, poden encara fer molt mal i per molt temps.
I els interessos dels Estats Unts i els de la UE no sols no coincideixen, sinó que poden estar en conflicte. “Per descomptat que els Estats Units són un aliat”, va dir von der Leyen en una roda de premsa amb motiu dels cent primers dies del seu segon mandat com a presidenta de la Comissió Europea [10] I hi va afegir que “hi pot haver opinions diferents en alguns temes, però si es miren els interessos comuns sempre pesen més que les diferències, de manera que és important que treballem junts. I, en la línia d’identificar els objectius de la UE i els de l’OTAN, va insistir que calia que tots els països de la UE assolissin el 2 % del PIB en despesa militar marcat per l’Organització. Tot un reconeixement de la subordinació de la UE, en boca de la seva màxima representant, als Estats Units i a l’OTAN. En aquells moments Trump ja havia manifestat, amb les maneres que el caracteritzen, què pensava d’Europa i la poca consideració que li mereixia, ben reflectida en el paper que li atorga en la poc reeixida gestió per avançar cap a la pau a Ucraïna.
Però no són poques les opinions que no coincideixen o que són obertament contràries a les de von der Leyen. Sense recórrer a les de diverses formacions polítiques antiatlantistes [11], és significatiu que un professor de l’IESE, Xavier Vives, hagi escrit que “el perill pera la democràcia liberal no és ara tant Rússia o la Xina com els mateixos Estats Units” i també que “la Casa Blanca ja no és una aliada d’Europa i que la UE és un enemic a batre”. El Col·lectiu Treva i Pau advoca, vista “la barreja de franquesa, desconsideració, ressentiment, sectarisme i falsedats” exhibida per l’Administració americana, perquè Europa es valgui per si mateixa si no vol caure en la irrellevància total. Joaquín Almunia ha dit que “Estats Units no és un interlocutor fiable, està deixant de ser un aliat nostre, en comptes d’un aliat és un rival, un adversari”. Des d’una altra posició política, Javier Pérez Royo ha escrit que “la confiança que Estats Units seria un aliat fiable de manera indefinida era una ingenuïtat. Ja sabem que Estats Units ens menysprea i que, si no actuem per defensar-nos, ens menysprearà encara més”.
Jürgen Habermas, ha publicat una “Crida a Europa per una força dissuasiva comuna” [12] en què és més precís: reclama que la UE tingui capacitat d’actuació política autònoma i una força militar dissuasiva comuna, però amb la reserva que es doni un pas endavant en la integració europea. “Què seria —diu— d’una Europa en el centre de la qual l’Estat més poblat i amb major poder econòmic es convertís a més en una potència militar molt superior a tots els seus veïns, sense estar integrat de forma obligatòria pel dret constitucional en una política exterior i de defensa europea comuna subjecta a decisions majoritàries?”.
La Rússia de Putin va ser durant molts anys un soci comercial de diversos països europeus (d’Alemanya, en particular), centrat en la venda de gas i petroli russos a preus competitius. És clar que això no podia complaure els Estats Units, perquè una entesa entre la UE i Rússia tindria un pes molt rellevant en els equilibris geopolítics mundials i també perquè un component principal de les exportacions dels Estats Units són els combustibles fòssils.
Tanmateix, tal com han anat les coses, els veïns de Rússia la veuen com una amenaça potencial i, des del punt de vista de la UE, la prudència aconsella disposar d’una força militar dissuasiva de nous intents d’invasió. A tal efecte, no obstant, caldria tenir en compte les limitacions de la capacitat militar de Rússia que s’han posat de manifest a Ucraïna i que, contra el que han dit alguns animadors, no sembla que li permetin plantar-se a Lisboa en un tres i no res.
Però veus diverses, com el Col·lectiu Treva i Pau [13] o Juan-José López Burniol s’han mostrat partidàries que la UE recompongui les relacions amb Rússia, amb la complementarietat de les economies com a punt de partida.
D’una altra banda, sembla majoritària l’opinió que la Xina és i ha de seguir sent un pacífic soci comercial de la UE i que la UE no té cap interès a considerar els EUA com un enemic, a condició que l’actitud dels EUA ho permeti.
Amb què?
No és seriós parlar de quin tant per cent del PIB haurien de dedicar a defensa els països de la UE sense definir abans una política i sense fer una anàlisi transparent de la situació de partida i una proposta justificada dels recursos necessaris.
De la comparació, en termes de poder de compra, entre el PIB de Rússia i el PIB conjunt del Regne Unit i la UE es dedueix que si aquests darrers països acceptessin la proposta Rutte del 5 %, Rússia, per igualar aquesta aposta hauria de dedicar a defensa el 22,5 %, mentre que hi està dedicant un 6,7 %, que ja de per si és una proporció molt elevada. De quins enemics pensa Rutte que ens hem de defensar? A què s’hauria de destinar aquesta despesa descomunal? Té algun estudi que justifiqui que el tant per cent ha de ser precisament el 5 % o potser només tracta de complaure Trump?
I, donat un tant per cent, caldria especificar a què es dedica: personal, armes, sistemes d’alerta, intel·ligència…
La qual cosa té relació amb la qüestió següent.
Amb quina organització?
Segons el primer secretari general de l’OTAN, el general britànic Hastings Ismay, els grans objectius de l’organització eren “mantenir els russos fora d’Europa, els nord-americans dintre i els alemanys a sota” [14]. Desapareguda l’URSS, alguns ingenus van pensar que l’OTAN ja no era necessària i es podia dissoldre, però també hi va haver gent més espavilada que tenia clar que s’havia de mantenir perquè era un instrument idoni per defensar el països rics dels països pobres i també, és clar, per mantenir Rússia en una posició subordinada, perquè mai no se sap.
Durant tota la Guerra Freda i després, la posició majoritària en els països membres de l’OTAN va ser la de considerar els Estats Units com a aliat incondicional i garantia de no ser agredits per potències alienes a l’Organització.
Ara, mantenir aquesta creença és temerari. En el mandat de Trump, els Estats Units no seran, si és que ho han estat mai, una potència amiga d’Europa. Es pot pensar que el fenomen Trump és transitori i que en unes noves eleccions tornarà a haver-hi a la Casa Blanca personatges menys manifestament detestables. Però això, a més de ser una mera conjectura, no té en compte que, més enllà de les formes, els Estats Units no han deixat d’intervenir militarment, amb èxit o sense però sempre a favor dels seus interessos, on i quan ho han considerat convenient.
El fet és que els EUA, que no poden ser considerats com uns aliats fiables de la UE, tenen nombroses bases militars en els països de la UE en els quals compta també amb una bona xarxa d’intel·ligència i d’institucions i persones que li asseguren un power més o menys soft.
Per tant, la defensa autònoma de la UE és incompatible amb la continuïtat a l’OTAN dels seus països membres i la presència en ells de les bases militars dels Estats Units.
Segurament, amb els recursos que ja se li dediquen, la capacitat de la UE en relació amb la defensa podria millorar substancialment si s’establissin mecanismes de coordinació entre els exèrcits dels països membres, que haurien d’incloure mesures organitzatives i la normalització d’equipaments i recanvis.
La integració dels exèrcits dels diversos països en un exèrcit de la UE no sembla realista. Algú s’imagina que França o Alemanya, per posar només dos exemples, renunciïn a tenir exèrcits propis?
Josep Borrell, que és conscient de les dificultats de posar d’acord els membres de la UE, proposa una defensa paneuropea des de fora de la UE a través d’un nou tractat intergovernamental (vegeu aquí i aquí). Vindria a ser com una mena d’OTAN, sense la presència però potser amb la col·laboració dels EUA. És a dir, una perillosa organització militar amb capacitat per prendre decisions sense un mínim control democràtic.
De fet, la proposta de Borrell ve a ser una versió més elaborada de la idea de desvincular l’organització militar de la política i constituir una coalició de voluntaris de què estiguin absents alguns membres de la UE i en canvi en formin part països externs com ara el Regne Unit (autoexclòs de la UE i aliat fidel dels Estats Units).
I quins valors defensaríem?
La crida per l’autonomia política de la UE se sol acompanyar d’una invocació als valors europeus. Però, de quins valors es tracta?
Hi ha valors i conquestes socials que es poden associar a l’Europa de la postguerra, després de la derrota del nazifeixisme: l’estat del benestar, la democràcia parlamentària.
Tanmateix, l’orientació neoliberal predominant a la UE, i en particular la gestió de la crisi de 2008, ha anat deteriorant les condicions de vida d’amplis sectors de la població i aprofundint les desigualtats, amb el resultat d’una important desafecció de la ciutadania en relació amb les institucions comunitàries.
I Europa té un passat bèl·lic, colonialista, esclavista, racista, xenòfob, d’intolerància religiosa i cultural… I la responsabilitat d’haver desfermat les dues majors hecatombes bèl·liques que ha patit la humanitat. Països europeus han participat en guerres (als Balcans, a Líbia, a l’lrak, al Sahel…) que han causat danys permanents als territoris afectats o en cops d’estat com el que va desembocar en la destitució i l’assassinat de Patrice Lumumba. Queden vestigis importants del colonialisme i els programes de la ultradreta de molts partits europeus que no paren de créixer ens recorden un passat que semblava que no podia tornar. No ens pot estranyar que els països que es consideren perjudicats, abans i ara, per Europa no ens professin una gran simpatia.
La UE s’ha de rearmar moralment.
No, no es tracta com proposa López Burniol d’insuflar a la gent “una capacitat de sacrifici per sobre de l’interès personal”, és a dir, l’entusiasme per anar a l’escorxador amb la moral ben alta (un objectiu ben difícil, tot i que la propaganda pot arribar a fer miracles).
No, la UE s’hauria d’acreditar com a defensora de la pau, la justícia i la igualtat. Una tasca ben difícil i que en el millor dels casos requereix temps i persistència. Però que s’ha d’iniciar ara mateix amb un paper actiu per una pau justa a Ucraïna i amb iniciatives urgents per redimir l’estigma que suposen la passivitat i el silenci davant de la massacre de Gaza i altres territoris veïns d’Israel i la continuïtat de relacions culturals, comercials (incloses la compra i venda d’armament i altres dispositius d’ús bèl·lic) i diplomàtiques amb aquest estat agressor. No es pot aspirar a exercir un paper moderador en l’esfera internacional i alhora ser còmplice del genocidi i l’expulsió i la reducció a la misèria de centenars de milers de persones.
Recapitulem
Seria positiu que la UE exercís un paper autònom com a agent rellevant en l’àmbit internacional, com a defensora de la pau, la justícia, la igualtat i la democràcia.
Perquè això sigui possible ha d’evitar la temptació neoliberal i alliberar-se decididament de la tutela dels EUA, la qual cosa implica l’abandonament de l’OTAN i la definició d’una política orientada a prevenir la guerra mitjançant l’ampliació de les aliances, la identificació de les amenaces potencials i l’aprofitament, mitjançant la coordinació de les forces dels països membres, dels quantiosos recursos que ja es dediquen a la defensa.
L’increment de la despesa militar s’ha d’evitar tant com sigui possible, perquè repercutiria negativament en la despesa social i el poder adquisitiu de la ciutadania i, això, a més de ser injust, afavoriria el creixement de l’extrema dreta i la desafecció de la ciutadana en relació amb les institucions.
En particular, cal articular una oposició rotunda a la constitució d’una força militar autònoma, és a dir, parafrasejant Habermas, que no estigui integrada de forma obligatòria pel dret constitucional en una política exterior i de defensa europea comuna subjecta a decisions majoritàries.
S’ha de denunciar l’estafa que suposa invocar la necessitat d’autonomia política i militar de la UE per acabar imposant, via l’OTAN, un augment de despesa bèl·lica injustificat, insostenible i, en definitiva, al servei del manteniment del decadent imperi dels USA en la seva disputa amb la Xina per l’hegemonia mundial.
Per assolir l’autoritat moral necessària per intervenir pacíficament en les relacions internacionals, la UE ha de començar per constituir-se immediatament com una actora decisiva per la pau, és a dir, exercint un paper rellevant en la sortida de la guerra d’Ucraïna, i liderant les accions per aturar el genocidi perpetrat pel govern israelià a Palestina i contribuir a la reconstrucció física i econòmica d’aquest país martiritzat.
Són evidents les dificultats per recórrer aquests camins quan presideix la UE una política atlantista que ha manifestat el seu suport decidit a Israel i quan en tota la UE hi ha hagut un desplaçament molt avançat i encara progressiu cap a la dreta i la ultra dreta.
Però la causa d’una política de defensa europea autònoma orientada al foment de la pau no s’ha de donar per perduda, perquè té una importància vital i perquè pot tenir el suport d’un molt ampli ventall de forces polítiques i socials.
Notes
[1] A instàncies dels governs espanyol i italià aquesta denominació s’ha anat acompanyant per la de “Preparació 2030”.
[2] Citada aquí.
[3] Com que rearmar-se és una forma de preparar la guerra, encara que sigui per mantenir la pau (si vis pacem, para bellum, hem sentit i sentirem), és convenient conèixer els principis de la propaganda bèl·lica. Vegeu al respecte el llibre d’Anne Morelli Principios elementales de la propaganda de guerra (utilizables en caso de guerra fría, caliente o tibia), Catarata-Fundación 1º de Mayo,2025 144 pp.
Així mateix, recordar que una població atemorida accepta més fàcilment mesures extraordinàries i que, per tant, una bona campanya de preparació del rearmament o de la guerra ha d’incloure elements per estendre la inquietud (val més que tingueu a punt un kit de supervivència, perquè venen mal dades…) i la por entre la ciutadania.
[4] Vegeu al respecte aquí i aquí.
[5] L’objectiu del 2 % ha estat assumit pel president del govern d’Espanya, amb el matís que es tractaria de despesa en seguretat, que inclou l’armament i altres dispositius de maquinari, programari i intel·ligència artificial. I ha assegurat, sense entrar en detalls, que això no tindria cap repercussió en la despesa social ni en la fiscalitat.
[6] Aquesta proporció és superior al pes de l’educació en el PIB d’Espanya (4’71 % el 2022).
[7] Albània, Belarús, Bòsnia i Hercegovina, Islàndia, Macedònia del Nord, Moldàvia,Montenegro, Noruega, Regne Unit, Sèrbia, Suïssa i Ucraïna. Ni Kosovo ni Rússia, que té la major part del territori a Àsia però la majoria de la població a Europa.
[8] Estats Units, Canadà, Regne Unit, Noruega, Islàndia, Turquia, Albània, Montenegro i Macedònia del Nord.
[9] Àustria, Irlanda, Malta i Xipre.
[10] La Vanguardia, 10/03/2025, ed. en català, p. 8.
[11] En aquests enllaços, documents del Partit de l’Esquerra Europea (PEL) i d’Izquierda Unida sobre la qüestió.
[12] El País, 30/03/2025 i, en anglès, aquí.
[13] “[…] és interès existencial d’Europa reintegrar políticament Rússia i evitar la seva integració en un bloc asiàtic al qual s’ha acostat humiliada i ofesa pel rebuig d’Occident” (Europa al món que ve, La Vanguardia, 06/01/2025); “[…] la casa comuna europea, la Gran Europa, composta per la UE, Rússia, Ucraïna i Turquia, i oberta a la resta de països europeus, constituiria un autèntic poder moderador davant dels dos colossos avui ineludibles, els Estats Units i la Xina” (Europa: rearmament o grandesa, La Vanguardia, 07/04/2025).
[14] Carta de la redacción. mientrastanto.e (n. 245, maig de 2025).
Albert Corominas 