Etiqueta: DANA

L’impacte dels desastres depèn de decisions polítiques i econòmiques.

 J.Maestu, C. Manero (El País, 15/11/2024)

L’organització és un mèrit, i el primer mèrit, i la font de tots els altres.

Julien Offray de La Mettrie, L’home màquina (1748)

 

La DANA del 29 d’octubre, centrada a l’àrea de València, va ser el primer motor de les pèrdues terribles en vides i recursos que s’han anat coneixent, però la naturalesa no ha estat l’única causant d’aquests estralls.

Perquè els danys haurien estat menors si no s’hagués edificat durant dècades en zones inundables, com a conseqüència de l’especulació, la regulació urbanística laxa i, tanmateix, sovint incomplida per la tolerància o la inoperància de l’administració responsable de la seva aplicació.

I tampoc no haurien anat les coses tan malament si hi hagués hagut plans d’actuació ben elaborats i recursos preparats per a l’eventualitat. I, és clar, sense la frivolitat i la incompetència mostrades a bastament pel president de la Generalitat valenciana i el seu govern.

La catàstrofe ha donat lloc a opinions i debats que bàsicament s’han referit a tres qüestions:

• L’escalfament del planeta i la seva relació amb aquestes i futures precipitacions torrencials. Hi ha força coincidència que aquests fenòmens seran cada vegada més freqüents i més intensos, però en el passat hi ha hagut, i a València mateix, fenòmens meteorològics d’intensitat comparable a la del de finals d’octubre; una observació que condueix directament a preguntar-se perquè, en canvi, els efectes han estat més importants que mai.

• Això, doncs, ens porta al segon debat: què fer davant la difícilment reversible realitat que la població a l’àrea de València ha crescut significativament en les darreres dècades, que s’han implantat múltiples infraestructures de transport i s’han edificat habitatges i equipaments en zones inundables.

• I, finalment, el tercer: haurien anat millor les coses amb un altre distribució de competències entre les administracions central, autonòmica i municipal?

Els dos darrers d’aquests tres debats tenen gran transcendència i podem esperar que desemboquin en propostes positives. I, si és així, contribuir amb vots i opinions a la seva aplicació.

No pretenc aportar-hi res ara mateix. Però, si no tenim en compte altres aspectes, qualsevol altra catàstrofe, d’igual o diferent naturalesa, pot causar també grans pèrdues humanes i materials (per exemple, una distribució de competències ben establerta no serà suficient si no es compta amb els recursos adients). El propòsit d’aquesta entrada és considerar des d’un punt de vista més general, aquesta mena d’esdeveniments,  coneguts com a  cignes negres, i la manera de fer-los front².

Deia un article que analitzava la qüestió de com abordar les emergències en un sistema de govern multinivell que “no és un tema estrictament tècnic o jurídic”. Certament: ni tampoc no és un tema estrictament polític o jurídic. I deixar-ne de banda les  dimensions tècniques i econòmiques només pot conduir a la inoperància.

Què són els cignes negres?

D’uns anys ençà es denominen cignes negres els esdeveniments imprevistos, quant a lloc, moment i característiques, i que tenen un gran impacte vital, sanitari, econòmic o social¹.

La metàfora del cigne negre evoca la sorpresa que produeix l’esdeveniment a la gent que el percep. Prové del fet que a l’hemisferi nord només s’havien vist cignes blancs i l’existència de cignes negres es considerava impossible fins que a finals del segle XVII uns exploradors varen trobar cignes negres a Austràlia i a principis del segle XVIII n’arribà un carregament a Londres. Aleshores, la idea de cigne negre ja no s’associà als fets impossibles, sinó als inesperats (tot i que, amb el pas del temps, n’hi ha que van resultant menys sorprenents). Ara, per efecte de la globalització, un cigne negre ens pot afectar encara que s’origini molt lluny de nosaltres: el planeta s’ha fet petit.

Un cigne negre pot tenir conseqüències molt diverses, tant pel que fa a la seva naturalesa com a la seva magnitud o a l’àmbit geogràfic en què impacten, que pot anar des d’un petit territori, com ara un municipi, a tot el planeta, com en el cas d’una pandèmia.

Com que al capdavall si alguna cosa passa és perquè podia passar, no sempre hi ha acord sobre si un esdeveniment concret pot ser considerat com un cigne negre perquè de vegades no està prou clar que fos imprevisible.

I el cigne pot ser bo (descobriment de la penicil·lina) o dolent (accident nuclear) intrínsecament o en relació amb el punt de vista (el de Harry S. Truman o el de les víctimes, en relació amb la bomba d’Hiroshima), tot i que sovint, si més no implícitament, el terme cigne negre s’associa a alguna mena de catàstrofe.

Aquí mateix em referiré només a cignes negres hostils i imprevisibles per les persones que en reben les conseqüències (els atemptats són poc previsibles per les víctimes, però no, és clar, per qui els executa). Tot i així, n’hi ha una gran varietat: terratrèmols, erupcions volcàniques, tsunamis, despreniments, pluges torrencials, riuades, trencament de preses, incendis (forestals, en indústries, magatzems, habitatges…), vessaments tòxics, accidents nuclears, caigudes persistents del sistema elèctric o del de comunicacions, epidèmies, esclat de bombolles financeres i immobiliàries, fallida  d’una entitat financera o d’una empresa que fabrica en règim monopolista un producte indispensable o considerat estratègic (medicaments, xips …), atemptats…

I també en són molt diverses les conseqüències: persones mortes, ferides, infectades, aïllades, a la intempèrie, arruïnades…; epidèmies; devastació de llars, equipaments, empreses, vehicles  i conreus; afectacions a les xarxes viàries, ferroviàries, de comunicacions i de distribució d’aigua, gas i electricitat; manca de subministrament en béns de primera necessitat (aigua, aliments, medicaments, roba, tendes de campanya o, en general, allotjaments…), augment de preus, col·lapse del sistema sanitari…

Aquest llarg preàmbul posa de manifest la dificultat de fer front als cignes negres, per la imprevisibilitat quant a què, on, quan i amb quines conseqüències. I també la necessitat de superar aquesta dificultat, vista la gravetat que en poden arribar a tenir els efectes (pensem en els atemptats d’Atocha o de la Rambla de Barcelona, el terratrèmol de Lorca, la covid, l’erupció volcànica a La Palma o, ara mateix, les pluges i les riuades a l’entorn de València i altres territoris).

Com i quan s’ha de lluitar contra els cignes negres?´

Com que no es pot evitar que apareguin (tot i que hi ha modalitats que se’n pot reduir la probabilitat), s’ha de preveure què s’ha de fer abans, durant i després.

Primera conclusió: ha d’estar previst qui ha de fer (incloent, la població afectada) i què ha de fer. És a dir, hi ha d’haver protocols per a cada tipus de cigne negre, perquè quan aquest actua no hi ha temps per pensar com s’ha de reaccionar ni d’obtenir els recursos per fer-ho.

Segona: s’ha d’establir una relació de possibles cignes negres i mapes de risc per a cada un (zones sísmiques, amb risc d’erupció volcànica, de riuades, d’accident nuclear, incendi, explosió, fuita de gas tòxic…). No es tracta només de fer plans per si, per exemple, després d’una riuada en ve una altra, perquè pot ser que després d’un cigne-riuada en vingui un de diferent, com ara un cigne-terratrèmol.

Abans del cigne

Reduir la probabilitat que es presenti

Això no sempre és possible, però la idea és aplicable, si més no, als incendis forestals (neteja de boscos…) i a tota mena d’accidents derivats d’activitats industrials (mitjançant normes i procediments per comprovar que es compleixen i, si no, actuar en conseqüència).

Minimitzar els danys si es presenta

Prohibició d’edificar o fer activitats permanents (càmpings) en zones inundables, a prop de masses forestals o d’activitats industrials perilloses; normes específiques per als edificis en zones sísmiques; plans per traslladar o modificar els immobles ja existents que incompleixin aquestes condicions; actuacions en els cursos d’aigua i en les xarxes viàries o ferroviàries que en poden afectar el flux o que se’n poden veure afectades…

Sistemes  per intentar saber si el cigne s’està preparant per atacar o comença a fer-ho: predicció meteorològica, sensors en lleres i riberes i en zones sísmiques o volcàniques, sistemes de previsió en funció de les dades subministrades pels sensors, guaites, drons…

Protocols en què s’especifiqui qui ha d’actuar i com ha d’actuar (confinament, evacuació…) en funció de les circumstàncies de cada cas i la situació en què es troba (domicili, lloc de treball, centre docent, vehicle…); algunes de les mesures previstes en el protocol poden requerir recursos específics (vehicles i locals per a evacuacions, per exemple).

Perquè els protocols siguin efectius cal que les persones afectades tinguin consciència del risc, confiança en els organismes responsables i estiguin informades i formades, la qual cosa requereix actuacions específiques i, en algun cas, periòdiques (simulacres).

Sistemes per posar en alerta la població i donar-li indicacions el més aviat possible (per a això, cal escurçar la cadena de decisions: si hi ha previsió de pluja torrencial imminent és millor que la difongui directament el servei meteorològic que no pas que hagi d’esperar la decisió d’altres persones o organismes) i han de tenir la capacitat d’arribar a totes les persones afectades (via telèfons mòbils, pantalles  i altaveus, ràdio i televisió, i canals específics per a persones que no hi tinguin accés).

Durant el cigne

Hi ha casos que, mentre el cigne ataca, no es pot fer res: un terratrèmol o l’explosió d’una planta química poden durar uns pocs segons. Però, en trot cas, tan aviat com sigui possible s’ha d’activar l’organisme de coordinació previst, en què les responsabilitats han d’estar ben definides i que ha de vetllar per l’aplicació del protocol d’acord amb les circumstàncies i, després,  per a la recuperació, en la mesura possible, de la normalitat.

Després del cigne

El cigne pot causar danys personals i materials considerables, dels quals ja hem vist més amunt una llista indicativa.

Per minimitzar els efectes derivats d’aquests danys i retornar a la normalitat, fins on sigui possible i com més aviat millor, cal personal i recursos diversos. I, és clar, una estructura organitzativa perquè un i altres siguin efectius i eficients (sovint, la manca d’organització no permet aprofitar tota la gran capacitat potencial que sol aportar el voluntariat en tragèdies con la recent de València).

Els recursos necessaris depenen en part de la naturalesa del cigne, però, en general, poden ser, entre altres: equipaments de detecció de persones, personal i equipaments mèdics per a diagnòstic i cura, personal entrenat (bombers, militars…), medicines, desinfectants, materials  de protecció (contra bacteris, virus, gasos, focs…), aliments i aigua potable, combustibles, tendes de campanya i elements per a la construcció ràpida, allotjaments, lliteres, material mòbil, ambulàncies, maquinària (buldòzers, piconadores…), eines (pics, pales…) bombes per extreure i moure fluids, generadors d’electricitat, capacitat hospitalària i capacitat industrial disponibles, mitjans de pagament…

D’una part d’aquests recursos cal tenir-ne estocs  que puguin ser utilitzats immediatament. I també calen acords amb empreses de producció (recordem la manca de mascaretes i de gels hidroalcohòlics al principi de la pandèmia de covid), de distribució (cadenes de supermercats i empreses logístiques en general)  i d’hostaleria i restauració perquè, en cas d’emergència, dediquin una part de la seva capacitat a atendre sense demora les necessitats derivades dels danys causats pel cigne. En general, acords amb empreses perquè assegurin subministraments a preus pactats prèviament.

Tornem-hi: perquè tot això sigui útil cal una organització que no es pot improvisar d’avui a demà.

La disponibilitat dels recursos esmentats té costos monetaris importants, difícils potser de ser acceptats de bon grat per la ciutadania, perquè en el millor dels casos són recursos que no es faran servir. Mes es tracta d’inversions rendibles, perquè eviten, quan arriben els cignes, costos personals i econòmics de  gran magnitud. I, segurament, després del pas d’un gran cigne negre la sensibilitat social és més procliu a dedicar recursos per protegir-se’n, encara que sigui a costa d’augmentar els ingressos fiscals o de reduir despeses menys necessàries.

Al cap i a la fi, està assumit que els exèrcits han de tenir estocs d’armament i de municions, malgrat que el que la gran majoria desitja és que no s’hagin de fer servir mai.

I què fer?

L’experiència demostra que les administracions no estan preparades per enfrontar-se amb els cignes negres i que cal elaborar amb urgència un pla per fer-ho.

El professor Joan Benach va dir, a propòsit de la pandèmia de covid, que el que calia fer després d’una crisi era “crear i desenvolupar amb urgència grups d’anàlisi i experiències (think thanks) potents que facin propostes estratègiques i tàctiques”.

Del que he exposat anteriorment es desprèn que la tasca requereix una visió sistèmica que no es pot aconseguir des de cap disciplina en particular. La idea no és nova: quan al Regne Unit es començaven a preparar per al que seria la II Guerra Mundial varen comprendre que el conflicte plantejaria alguns desafiaments inèdits i decidiren abordar-los mitjançant equips científics pluridisciplinaris, la qual cosa va donar lloc a la investigació operativa.

Quant als cignes negres, cal també superar les fronteres entre especialitats, perquè combatre’ls requereix el concurs de coneixements de medicina, geologia, geografia, ecologia, química, estadística, sociologia, comunicació, xarxes socials, dret, cadena de subministrament, logística humanitària, enginyeria civil, telecomunicacions, xarxes de subministrament, edificació i seguretat, entre potser molts altres.

Sense oblidar les aportacions que pugui fer la Unió Europea, la batalla contra els cignes negres l’ha de liderar l’administració central, el govern d’Espanya, amb l’obligada implicació de les comunitats autònomes, que han de ser les primeres responsables d’actuar sobre el terreny, però sense perdre de vista que la tasca desborda l’àmbit autonòmic i, a més, no seria eficient que cada comunitat l’emprengués pel seu compte. I hi ha recursos que no cal emmagatzemar en cada comunitat, sinó que s’han d’ubicar amb una visió de conjunt per ser emprats allò on siguin necessaris.

Per començar, es tractaria d’articular tot el coneixement pertinent disponible a les administracions, les universitats i centres de recerca, els col·legis professionals, les empreses i les organitzacions no governamentals amb la finalitat d’establir un pla de treball per a la lluita contra els cignes negres i, posteriorment, desplegar les actuacions previstes en aquest pla amb tota la urgència possible. S’hauria de fer un esforç específic per analitzar i aprofitar experiències internacionals (com ara la de Mèxic en terratrèmols o la de Cuba en ciclons tropicals).

De les dimensions tècniques en la lluita contra els cignes negres hem anat a parar novament, doncs, a la política, que no és l’art de tirar-se els plats pel cap, sinó l’organització i direcció d’un estat, que comprèn la recaptació i l’assignació dels recursos públics.

I el que tot plegat es faci o no i que es faci d’una manera o d’una altra depèn, com s’ha pogut comprovar reiteradament, de qui en tingui la responsabilitat.

Recordem que s’havia cregut que els cignes negres no existien, però ara els podem trobar passejant pels nostres parcs i jardins. Cal, doncs, que ens preparem bé per si ens ataquen.

Notes

¹ Enfocaments anàlegs al d’aquesta entrada, centrats en les riuades, a fulls d’enginyeria i a El País.

²  A l’abril del 2020 vaig publicar una entrada sobre el mateix tema, a propòsit de la covid, en el blog Universídad. Com era d’esperar, sembla ningú no en va fer cap cas. El fet és que des d’aleshores no hi ha hagut progressos significatius en la lluita contra els cignes negres.