De com es fa creure que és veritat el que no és cert

La proliferació de postveritats (mentides vinculades a objectius polítics i socials) no ha de fer perdre de vista l’omnipresència de les falòrnies, que fan passar per vertader el que és fals o per bo el que és dolent i així faciliten la imposició, a la gent que se les creu, de mesures que la perjudiquen. Cal combatre-les amb esperit crític i, per fomentar-lo, desemboscar els mecanismes més usuals per fer passar gat per llebre.

No acceptar mai cap cosa com a vertadera sense conèixer evidentment que ho fos; és a dir, evitar acuradament la precipitació i la prevenció, i no incloure en els meus judicis res més que allò que es presentés al meu esperit tan clarament i distintament que jo no tingués cap motiu de posar-ho en dubte.

René Descartes, Discurs del mètode, 1637

Es diu sovint que som a l’era de la postveritat. Un concepte que s’ha definit de diverses maneres, però que finalment resulta ser una mentida propagada amb la finalitat d’influir en l’opinió pública i en les actituds socials i polítiques. És clar que, encara que el terme sigui recent, la pràctica de la postveritat ha estat vigent al llarg de la història, amb la diferència que ara la difusió n’és més àmplia i més ràpida.

Continua llegint “De com es fa creure que és veritat el que no és cert”