De la felicitat i la intel·ligència emocional a la llei de la selva

El SIEC (Seminari Ítaca d’Educació Crítica) va organitzar el seminari Què hi ha darrera l’educació emocional, que es va desenvolupar en tres sessions (17 i 24 de novembre i 1 de desembre de 2022), dedicades, respectivament, a La dictadura de la happycràcia (Xavier Díez), La invenció de l’educació emocional (Josep Barceló) i Emocions vs., coneixements, subjectivitat vs. objectivitat (Rosa Cañadell i Albert Corominas). Es tractava d’explicar l’origen, el contingut i els efectes de  tota una constel·lació de conceptes, modes, eslògans, mantres, sonsònies…que es projecten sobre l’ensenyament i la vida en general i d’intentar esbrinar si tenen arrels comunes i concorren a uns mateixos objectius o no tenen relació mútua.

El text d’aquesta entrada és una versió de la meva intervenció en la tercera sessió del seminari. En preparar-la he tingut en compte aportacions de les persones que varen participar en els debats. Hi he mantingut força l’estil, una mica informal,  d’una presentació oral i les simplificacions obligades pels límits raonables de temps i d’extensió.

1 El marc: neoliberalisme ideològic i econòmic

El marc conceptual de tot plegat, com ja va situar el Xavier Díez a la primera sessió, és el de neoliberalisme à la Reagan i à la Thatcher, que va ser i és la projecció política i ideològica de l’economia neoclàssica [01].

El punt de partida d’aquesta ideologia és l’individu. La societat es considera com un mer agregat de les persones que la integren, no com un marc que condiciona les accions individuals que hi tenen lloc.

En conseqüència, és inútil pretendre canviar la societat. L’únic que es pot fer és desenvolupar-se com a individu amb l’objectiu de maximitzar la utilitat pròpia.

Aquí hi ha un problema: de què depèn la utilitat. Si depèn dels diners, no tothom podrà estar satisfet. Això porta a canviar utilitat objectiva (benestar) per utilitat subjectiva (felicitat).

Res de nou sota el sol [02]: moltes religions ja varen fer la proposta  de compensar les penes terrestres actuals amb la felicitat celestial futura.

Com que això ja no funciona tan bé com abans, calen substitutius universals, que configuren una constel·lació de conceptes, discursos i disciplines o pseudodisciplines.

Em referiré a tres d’aquests discursos, que tenen molts punts de contacte i es reforcen mútuament, però no acaben d’encaixar del tot.

Tots tres oposen les emocions als coneixements, la subjectivitat a l’objectivitat.

Després, comentaré com es projecten aquests discursos en els àmbits laboral i de l’ensenyament i sobre les persones i la societat.

Sóc conscient que caldria analitzar també el paper del postmodernisme, en la mesura que ha fomentat l’individualisme, el subjectivisme i l’antiracionalisme, amb l’agreujant que, ves a saber per què, ha fascinat no poques persones que creuen ser d’esquerres. Però aquesta anàlisi ampliaria indegudament l’extensió d’aquesta entradapresentació i la deixo per a una altra ocasió.

2 Els discursos

2.1 Discurs número 1: les emocions

La intel·ligència emocional: si us han dit que no sou intel·ligents, no us amoïneu. L’important no és ser intel·ligent en el sentit habitual, sinó tenir intel·ligència emocional.

L’elecció acurada dels mots és molt important. En aquest cas, perquè equipara i oposa la intel·ligència emocional a la intel·ligència pròpiament dita. Però és injustificada, perquè la intel·ligència es refereix a entendre, al coneixement [03].

Això no obstant, de la intel·ligència emocional a l’educació emocional només hi ha un pas, fet possible per la happicràcia. La gent ha de ser feliç a tot arreu; per tant ha de controlar i obtenir resultats positius de les seves emocions.

Si l’individu ha de ser emocionalment competent, ha de tenir competències emocionals, consciència emocional, regulació emocional, autoeficàcia emocional… cal que sigui educat emocionalment.

Cal, finalment, segons aquest discurs, que el desenvolupament emocional ocupi el lloc que li correspon al costat del desenvolupament cognitiu. A això s’hi pot afegir que els coneixements són efímers, perquè les ciències es desenvolupen vertiginosament, i, a més, s’obliden, mentre que les emocions són intemporals i, si aprens a dominar-les, les dominaràs  tota la vida (és com anar en bicicleta!).

2.2 Discurs número 2: la felicitat

A la primera sessió el Xavier Díez va mostrar aquesta cita (en què la cursiva és meva):

“La salvació rau en l’autoestima, la felicitat és la fi suprema, i en la idea que el treball psicològic sobre un mateix és l’únic mitjà per assolir-la.” [04]

La qual estableix clarament l’enllaç entre emocions i felicitat: aquesta és l’objectiu; el treball psicològic sobre un mateix, el mitjà.

L’objectiu vital de cada persona és, doncs, ser feliç, sense que en aquesta felicitat tingui cap incidència el món exterior.

Es configura així un món individualista, en què cada persona es mou per la cerca de la seva felicitat. Això té efectes positius sobre les altres persones, perquè una persona feliç és bona (m’hi referiré després) i encantadora; una persona infeliç és molesta i fins i tot pot ser considerada com una amenaça potencial.

La psicologia positiva se situa en aquest marc. No es tracta de curar disfuncions, sinó de centrar-se en els aspectes positius i assolir així la felicitat.

I com? Aquí la doctrina vacil·la, perquè s’hi perfilen dues vies que, de fet són contradictòries.

Una, la conformista. Per Carl Rogers, psicòleg humanista, l’autenticitat consisteix a “ser vertaderament un mateix”. Recordeu el conte de la camisa de l’home feliç. Que acaba amb un gran cop d’efecte: l’home feliç no té camisa!

En una entrevista al psiquiatra i professor Luis Rojas Marcos (La Vanguardia, 19/10/2022) es troben molts fragments significatius en aquesta línia:

Si una cosa et va malament, que no envaeixi el que et va bé.

De totes les opinions que formem al llarg de la vida, la més rellevant és la que formem de nosaltres mateixos.

Estima’t i bé. A Darwin li va donar la resposta un nen de quatre anys: “Riure, parlar i fer petons”. [Per cert, el nen no li va dir què havia de fer si no podia riure].

Els meus pacients sempre m’ho pregunten [com aconseguir la felicitat], i avui per fi tinc resposta: Dona’m la llista de parcel·les de la teva vida que contribueixen al teu benestar  i seguidament especifica el teu pla per conrear-les i protegir-les.

La segona via és la de l’ambició, l’emprenedoria, l’èxit econòmic i mediàtic. La condició necessària i suficient per obtenir el que sigui és proposar-s’ho. Com deia la Núria Feliu en la seva versió de Fly me to the Moon (per cert: Porta’m lluny del món): “si tu vols tot pot ser; tu tan sols ho pots fer”.

Barbara Ehrenreich, assagista i activista estatunidenca que va morir aquest setembre, va analitzar críticament i extensament els orígens i els efectes del pensament positiu [05]. En una entrevista deia que “hi ha tota una indústria als Estats Units que va invertir en aquesta idea que si penses positivament, si esperes que tot surti bé, si ets alegre i optimista, tot anirà bé”.

Va veure que el pensament positiu enfosquia les desigualtats econòmiques. I va descobrir que hi havia tota una indústria dedicada a convèncer les persones amb problemes econòmics, que la seva pobresa es devia al seu propi pensament negatiu i que podien canviar les coses si adoptaven una actitud positiva sobre el seu futur ombrívol i desitjaven que els diners fluïssin a les seves vides. Al centre d’aquesta indústria hi ha “els instructors, els conferenciants motivadors, els cartells inspiradors que es col·loquen a les parets de les oficines”.

Béjar (2011) [06], citat per Nobile, diu que ens trobem davant d’un pensament màgic: amb un canvi intern que modifiqui les normes de pensar-se a un mateix es transforma la realitat externa.

En tot cas, amb una pirueta lingüísticomental mancada de consistència, la felicitat passa de ser només un objectiu a constituir-se en el fonament de la moral. És bo el que et fa feliç i ser feliç és bo; si no ets feliç, ets culpable. Si no aconsegueixes ser feliç seràs, doncs, doblement infeliç. La filòsofa Alenka Zupančič diu que la sentencia “és bo si se t’assenta bé” és un element clau “de la retòrica contemporània de la felicitat”. Si l’arròs se t’assenta bé, és bo, sens dubte. Però hi ha gent a qui li plau apallissar o cremar vives persones sense llar o amb orientacions sexuals que, des del seu vil punt de vista, són intolerables. Equiparar el plaer de cada persona amb la moral, sense tenir en compte que el plaer individual pot ocasionar el dolor col·lectiu o fins i tot procedir-ne, és una forma subtilment encoberta (?) d’advocar per una societat regida per la llei de la selva [07].

Alexander Sutherland Neill, fundador de l’escola Summerhill ja estava convençut de l’equiparació entre la felicitat i la bondat:

Cap home feliç no ha pertorbat mai una reunió, ni predicat la guerra, ni linxat un negre. […] Cap home feliç no va cometre mai un assassinat o un robatori. Cap patró feliç ha fet mai por als seus treballadors.

Una afirmació que no es pot provar, que ni tan sols és falsa, com potser diria el físic Wolfgang Pauli. En tot cas, no és falsable, ja que es pot salvar mitjançant una definició ad hoc: definir la felicitat com aquell d’estat d’ànim en què una persona no duu a terme accions molestes ni criminals. Si aportem un contraexemple (en X era feliç i, tanmateix ha estat convicte i confés d’assassinat) se’ns pot replicar que ens semblava feliç, però que el fet reprovable que ha confessat demostra que realment no ho era.

Això suscita una qüestió molt important: es pot mesurar la felicitat? Si la resposta és positiva estaríem en millors condicions per valorar les opinions de Neill o d’altres similars. Però, sobretot, mesurar la felicitat és important per a la mateixa indústria de la felicitat: la mesura és necessària per conferir caràcter científic al discurs sobre la felicitat, per comprovar l’eficàcia dels cursos d’autoajuda, per saber si han funcionat els programes de foment de la felicitat en la plantilla d’una empresa o en unes tropes que han d’entrar pròximament en combat…

I, com que quan hi ha una necessitat sempre hi ha algú que es preocupa per atendre-la, a condició que d’aquesta acció se’n pugui lucrar [08], ja és a punt un llibre, Happimetrics [09], de Peter A. Gloor, que publicarà Edward Elgar a principis de l’any vinent. A la presentació que en fa l’editorial hi podem llegir:

Com la construcció de moralitat amb IA [intel·ligència artificial] us fa feliços i exitosos.

Aprofitar la IA per desentrellar el sorprenent vincle entre ètica, felicitat i èxit empresarial.

Basat en 20 anys de recerca, aquest llibre exposa un mètode provat teòricament i experimentalment per assolir l’objectiu de la felicitat dels empleats, analitzar els patrons de comunicació dels individus i fer-los conscients, reflectint-los el seu comportament d’una manera respectuosa amb la privacitat. En fer-ho, Peter A. Gloor introdueix mètodes basats en la intel·ligència artificial per identificar la personalitat, els valors morals i l’ètica dels individus en funció del seu llenguatge corporal i la interacció amb els altres.

Ja tenim, doncs, una nova tècnica, a la qual, en català, podríem denominar happimetria o potser, més clàssicament,  beatitudometria.

Una vegada establerta la possibilitat de mesurar la felicitat s’obre la possibilitat de fer estudis de correlació entre la felicitat i altres variables i suggerir conclusions com les que figuren en un article de l’àmbit de la psicologia positiva:

“S’han fet estudis amb habitants de barris de barraques a diferents països i amb prostitutes per determinar-ne el grau de benestar i de satisfacció existencial. Els resultats suggereixen que les emocions positives no tenen tant a veure amb els recursos materials com es podria pensar. En realitat, és una qüestió d’actitud davant de la vida. Moltes vegades les vides difícils semblen pitjors del que són quan es miren des de fora.”

I, encara més, en un article publicat el 2017 a Social Science Research:

“S’han fet esforços […] per reduir les desigualtats d’ingressos. […] Els resultats assolits suggereixen que aquests esforços estan fonamentalment mal orientats, i això és així perquè en el món es constata que la desigualtat de rendes en general no és sinònim de desànim ni de menor benestar. Als països en vies de desenvolupament és més aviat la desigualtat la que genera felicitat. Això incita a pensar que els esforços que fan actualment institucions internacionals com el Banc Mundial per tal de reduir les desigualtats de renda són potencialment nocius per al benestar dels ciutadans dels països més pobres.”

És a dir, d’una manca relació entre benestar i desigualtat de rendes que ves a saber com s’ha obtingut es dedueix una relació de causa a efecte entre la desigualtat de rendes i el benestar i una orientació política: desistir dels esforços (almenys dels del Banc Mundial!) per reduir les desigualtats ja que això seria “potencialment” nociu per al benestar de la ciutadania dels països pobres.

2.3 Discurs número 3: les competències toves o transversals, l’enfocament competencial i el menyspreu del coneixement

Els coneixements no són importants, perquè canvien i s’obliden  i, en tot cas, es troben fàcilment, amb un parell de clics a la Xarxa, bla, bla, bla…

A més, per adquirir coneixements, s’ha d’estudiar, estudiar requereix un esforç i els esforços poden ser dolorosos, per la qual cosa cal evitar-los.

L’adquisició de competències transversals, en canvi, és plàcida i divertida i és una condició necessària i suficient per tenir èxit i, per tant, ser feliç. I no són peribles, no s’obliden, no passen de moda: altra vegada, com anar en bicicleta.

Per tant, les persones ja no han de ser competents, sinó competitives i competencials, proveïdes de les competències transversals d’aprendre a aprendre, encara que no aprenguis res, treballar en equip, encara que hi aportis res, o parlar en públic, encara que no tinguis res a dir.

3 Un incís: com funciona tot això?

Com funciona tot això? És fruit d’una conspiració ordida per un comitè mundial del neoliberalisme? No, amb coherència neoliberal funciona com un mercat: llances un producte i si encaixa amb les necessitats te’l compren (subvencions, ressò mediàtic). Després, intervenen els exegetes, personatges dotats d’antenes subtilíssimes que capten els senyals emesos pels centres d’emissió i es dediquen a difondre’ls (com és que tanta gent diu les mateixes coses al mateix temps i després passen a dir-ne unes altres, encara que siguin diferents de o contràries a les anteriors?). Això de vegades s’estén a l’administració pública. Risc de no estar à la page, beneficis de seguir el corrent.

Perquè ja se sap que camarón que se duerme se lo lleva la corriente.

4 Els efectes

 4.1 Efectes sobre l’Administració i les empreses

Les persones que no han treballat mai en una empresa però han llegit i sentit arengues  de presumptes gurús del management es poden fer la falsa idea que en una empresa només hi ha persones que dominen diversos idiomes, emprenedores, que excel·leixen en la possessió de totes les competències toves i transversals i que, durant la seva jornada laboral, juguen, per superar l’estrès i quan ho consideren oportú, al billar o al futbolí mentre prenen alguna beguda no alcohòlica. En aquesta mena de literatura no es fa mai referència a la importància del coneixement per a la bona marxa de l’empresa.

Però de quina empresa parlen? Una cosa és el discurs gurú i una altra el de l’empresa real o, senzillament, el que es desprèn del sentit comú: les empreses i els serveis públics necessiten gent competent, en el sentit tradicional de la paraula, capaç de traduir o revisar un text, extirpar un tumor, dissenyar un motor, reparar una instal·lació elèctrica, arrebossar una paret, conduir un autobús…

És cert, tanmateix, que per a una empresa és bo que les persones que hi treballen siguin emocionalment equilibrades, fiables i resilients. Que siguin felices, perquè es pot esperar que una persona feliç sigui una persona poc conflictiva i, per tant, més productiva.

Ehrenreich pensava que, als Estats Units, la cultura corporativa s’havia impregnat de la ideologia del pensament positiu en les dècades de 1990 i 2000, perquè, deia, les empreses necessitaven gestionar d’alguna manera les reduccions de plantilles que s’havien iniciat en la dècada de 1980. En acomiadar una persona intentaven transmetre-li un missatge que Ehrenreich resumia així: “T’estan eliminant… però en realitat és una oportunitat per a tu. És una cosa estupenda; l’has de veure de manera positiva. No et queixis, no siguis rondinaire, no ets una víctima, etc.”. Paral·lelament, les persones que conservaven els seus llocs de treball s’havien de sentir afortunades: més pensament positiu [10].

En un altre ordre de coses, els discursos sobre l’educació emocional i la felicitat són el suport d’un important sector d’activitat econòmica, que comprèn la formació, el coaching, els llibres i apps d’autoajuda i similars. Quan hi ha demanda solvent, la imaginativa mà invisible d’Adam Smith genera ràpidament l’oferta per satisfer-la [11].

4.2 Efectes sobre l’ensenyament

Per començar aquest apartat convé puntualitzar dues coses:

• El sistema educatiu, i en particular l’ensenyament obligatori, no és ni ha estat mai un mer instrument per impartir coneixements, perquè, a més, ha estat i és un àmbit importantíssim, però no l’únic, de socialització de l’alumnat i, per tant, d’educació de les emocions i dels impulsos.

En totes les etapes del sistema, l’estudiant adquireix coneixements, competències i actituds.

• L’objectiu que l’estudiant sigui feliç és compartit per la immensa majoria del personal involucrat en el sistema educatiu, que s’esforça per contribuir que s’assoleixi, tot i que això no està al seu abast. L’estudiant feliç segurament aprèn més i l’estudiant que aprèn més segurament és més feliç. Presentar l’estudi, l’adquisició del coneixement, com una penalitat no afavoreix l’aprenentatge ni la felicitat de l’estudiant. Al contrari, cal que l’estudiant vegi l’estudi, el saber, com una font de satisfacció personal, que s’adoni que la felicitat que es pugui derivar de la ignorància és inconsistent i lamentable (en tot cas, és tractaria d’una felicitat diferent, encara que se li doni el mateix nom).

Una altra cosa és establir com a premissa que la felicitat (un cert tipus de felicitat) és el gran objectiu de les persones i treure’n com a conclusió  que el gran objectiu de l’escola, al qual s’han de subordinar tots els altres,  ha de ser la felicitat de l’estudiant.

En unes declaracions a un diari, la directora d’un centre va fer-ne una síntesi prou reeixida d’aquest plantejament: “a l’escola no anem a aprendre coneixements, sinó a viure, a créixer com a persona, aportar el màxim a la societat i a ser feliç” [12]. Però la professora no aclaria el dubte de com el seu alumnat, ignorant i, si tot anava bé, feliç, podia aportar el màxim a la societat.

Proporcionar felicitat i salut emocional passa a ser la principal, funció del sistema educatiu, amb independència que les causes dels desequilibris (econòmiques, socials, polítiques, culturals…) es troben fora del sistema i que des del sistema no s’hi pot incidir.

S’ha anat imposant la visió de l’estudiant com a víctima: l’escola com a instrument de l’estat o del sistema, avorriment, coneixements inútils, avaluacions, coerció, disciplina…

Que l’estudiant sigui feliç és bo per a l’estudiant i per al sistema: “Educació vincula la caiguda dels resultats acadèmics als alumnes vulnerables”, deia La Vanguardia del 20/09/2022. Els alumnes vulnerables serien, doncs,  els responsables de la caiguda i ja no caldria buscar-ne uns altres.

I, ara mateix, davant l’evidència de la persistent baixada de nivell (segons les proves que fa Educació a 6è de primària i 4t d’ESO), el discurs sobre el malestar emocional serveix de subterfugi per no entrar en l’anàlisi de les causes del que està passant (“Profesores y expertos unen la caída de las notas al malestar emocional”, titula El País de 19/12/2022).

Tot això ja ve de lluny i és prou conegut, però es pot considerar com una relativa novetat que aquesta onada es vagi fent sentir a la universitat, tot i que ja fa temps que un pacte implícit entre l’Administració, l’acadèmia, les famílies i l’estudiantat garanteix que ningú no hi prengui mal.

En particular, esta guanyant protagonisme la preocupació per la salut mental de l’estudiantat universitari. Certament, aquesta, com la de molts altres sectors de la població i especialment de la joventut, deu haver patit un deteriorament com a conseqüència de la pandèmia. Una altra cosa és que això constitueixi un problema de primera magnitud per a les universitats i que hagin d’incorporar a les moltes funcions que han anat assumint la de vetllar per la salut emocional de les persones que formen part del que se’n diu la comunitat universitària.

“Salud y Universidades encargan el primer estudio para conocer el estado de salud mental de los estudiantes”, titulava El País (10/10/2022) una notícia en què, entre altres coses deia que, segons el professor Tabarés, de la Universitat de València, “la evidencia científica apunta de forma clara que estudiar en una Universidad aumenta el riesgo de padecer trastornos psiquiátricos y afectivos, sobre todo depresión, cuadros de ansiedad y tentativas de suicidio”, tot i que  “por el momento no existen datos oficiales de la prevalencia de la salud mental en la población universitaria, por lo que Tabares [13] toma como referencia un metaanálisis con datos Internacionales publicado en 2019”. Incomprensiblement [14], “el estudio consistirá en encuestas anónimas dirigidas a cerca de un millón de estudiantes universitarios”.

A la mateixa notícia es diu que “el ministro Joan Subirats ha señalado que los primeros cursos universitarios son especialmente sensibles a la aparición de trastornos mentales”, però no cita la font en què es basa aquesta afirmació.

Altres notícies (La Vanguardia, 19/10/2022) reblen aquests claus: “Un 63 % dels universitaris admeten que fan servir el mòbil per sentir-se millor”, “Un 10 % d’alumnes, amb pes baix, molta por i ansietat”.

Amb plena sintonia amb aquests diagnòstics i prediagnòstics, el PLOSU (Proyecto de de Ley del Sistema Universitario) “se preocupa […] por la salud emocional del estudiantado”, estableix el dret de l’estudiant a “la orientación psicopedagògica y al cuidado de la salud mental y emocional, en los términos dispuestos por la normativa universitària” i determina que les universitats hagin de comptar amb “Servicios de salud y acompañamiento pedagógico” i que “en colaboración con las Comunidades Autónomas en las que se encuentren ubicadas, ofrecerán servicios gratuitos dirigidos a la orientación psicopedagògica de prevención y fomento del benestar emocional de su comunidad universitària y, en especial, del estudiantado”.

A la vista de les deficiències pressupostàries de les universitats, costa imaginar amb quins recursos duran a terme les tasques que els encomana el PLOSU.

Poden assumir les universitats i, en general, els centres docents la funció de proporcionar benestar emocional als seus alumnats quan les causes del malestar rauen fonamentalment fora del sistema educatiu?

4.3 Efectes sobre les persones i sobre la societat

Tot plegat propicia una societat amb una majoria de persones amb pocs coneixements i, per tant, amb poca capacitat per criticar-la i comprendre-la i, doncs, per canviar-la.

En aquesta línia, cada persona hauria de ser responsable d’ella mateixa, mitjançant l’autoconeixement, l’autoajuda, l’automotivació i, finalment, l’autovenda. El súmmum de l’emprenedoria és que cada persona esdevingui l’empresa d’ella mateixa. Una empresa autogestionada, en el sentit que un o una és responsable de gestionar-se a si mateix o a si mateixa.

Aquest seria el triomf final del neoliberalisme, l’individualisme radical que implica la insolidaritat absoluta. I des de l’homo œconomicus aniríem a parar a l’homo homini lupus de Plaute.

NOTES

[01] Viqui: El terme economia neoclàssica o escola neoclàssica es refereix en general a un enfocament econòmic basat en l’anàlisi marginalista que inclou la percepció de l’homo œconomicus.

[02] Eclesiastès 1,9.

[03] Diccionari de l’IEC: intel·ligència 1 f. [LC] Acció d’entendre alguna cosa amb la pensa. 2 1 f. [LC] [FS] [PS] Capacitat major o menor de comprendre, d’aprendre, de resoldre situacions noves, etc. 2 2 f. [LC] [FS] [PS] Facultat de conèixer.

[04] Eva S. Moskowitz (2008) In Therapy We Trust America’s Obsession with Self-Fulfillment. Johns Hopkins University Press.

[05] Vid. Ehrenrich, B. (2011) Sonríe o muere: la trampa del pensamiento positivo, Editorial Turner, ISBN: 978-84-7506-938-8 (Smile Or Die: How Positive Thinking Fooled America and the World, 2009) i https://www.sinpermiso.info/textos/como-barbara-ehrenreich-desenmascaro-la-industria-del-pensamiento-positivo

[06]Béjar, H. (2011) “Cultura psicoterapéutica y autoayuda. El código psicológico-positivo”. Papers. Vol. 96, n.º 2, pp. 341-360.

[07] José Antonio Marina,  a El deseo interminable (Ariel, 2022) diu que “La búsqueda de la felicidad de Jack el Destripador no coincide con la búsqueda de la felicidad de sus víctimes. Podemos aceptar esta situación y dejar que Jack se salga con la suya, o podemos defender a su presa.”

[08] Vid. Smith, A. (1776) Inquiry into the Nature and Causes of the Wealth of Nations i Akerlof, G., Shiller, R. J. (2016) La economía de la manipulación. Deusto.

[09] http://www.happimetrics.com/  Una cerca de happymetrics amb Google em va donar (22/11/2022) 9.180 resultats (i 1.400 amb happimetrics), entre els quals la sentència “La felicidad se aprende y los datos lo demuestran”.

[10] Si heu vist la pel·lícula Up in the air possiblement us haurà vingut al cap la feina del personatge que hi interpreta George Clooney. De fet, el capítol 3 del llibre Happycracia (per Edgar Cabanas i Eva Illouz; Paidós, 2019) es refereix extensament a aquest film i en reprodueix alguns dels diàlegs més significatius.

[11] A la secció d’economia de La Vanguardia (01/11/2022) es va publicar , amb el títol “Cap al benestar integral”, la notícia que s’havia creat una empresa per donar formació i atenció clínica a pacients a través de la psiconeuroimmunologia. Uns dels fundadors declarava que havien decidit “crear aquest negoci perquè la psiconeuroimmunologia no tenia trajectòria en aquest país. Vam conèixer aquesta especialitat després d’haver estudiat fisioteràpia i vam decidir professionalitzar-la a Espanya afegint-hi conceptes de microbiologia, neurociència i biologia molecular”. La notícia  també informa que l’empresa “ofereix tres màsters i un postgrau que s’imparteixen per internet i al centre Esci-UPF” i que “vol obtenir entre 15 i 20 milions en diverses rondes per finançar el pla”.

[12] Aquesta cita i la d’A. S. Neill estan recollides al llibre  d’Ani Pérez Rueda Las falsas alternativas (Virus, 2022).  La de la directora (Agnès Barba, del centre Els Encants, de la xarxa Escola Nova 21) hi figura a la pàgina 60, procedent (nota al peu nº 80) de “Una escuela en la que se aprende a vivir” (Ivana Vallespín, El País, 25/03/2019).

[13] Tot i que a la noticia se l’esmenta com a professor Tabares, sembla que es tracta del professor Rafael Tabarés-Seisdedos.

[14] Per fer un diagnòstic de la situació no cal fer intervenir un milió d’estudiants. Una mostra amb un nombre molt inferior de persones involucrades pot donar pràcticament la mateixa informació amb un cost raonable.

CITES

Sovint, els textos de llibres i article són precedits per una o més cites que condensen el sentit de l’obra o l’expandeixen. En aquest cas m’ha semblat que era més pertinent posar aquesta mena de sentències al final, perquè crec que així es poden entendre millor.

Si em sento infeliç, faig matemàtiques per ser feliç. Si em sento feliç, faig matemàtiques per seguir sent feliç.

Alfréd Rényi (1921-1970), matemàtic hongarès

Si tu consideras que te encuentras en una situación precaria y buscas en tu interior qué está mal en ti, cambias los sindicatos por el Lorazepam y el Lexatin.

Antonio Maestre, exsubdirector de La Marea

Els exàmens a l’escola preparen per a la vida adulta, entrenen l’ansietat davant situacions d’adversitat i l’alumne millora qualitats com l’autonomia, la resiliència i l’autoestima.

Marta Portero, professora de la UAB (La Vanguardia, 13/11/2022)

Encara que el bé de l’individu i el de la polis siguin el mateix, és evident que serà molt més gran i més perfecte assolir i preservar el de la ciutat; perquè, certament, ja és desitjable procurar-lo per a un de sol, però és més bonic i diví per a tot un poble i per a les polis.

Aristòtil, Ètica a Nicòmac

Que se haya puesto de moda la felicidad es catastrófico, porque se está diciendo a cada uno que piense en su felicidad psicológica y se rompe la relación de la felicidad con la justicia, con la ética y con la felicidad pública. Es una vuelta al narcisismo. Se está encerrando a la persona en su felicidad y rompiendo el lazo con la felicidad social. Las propuestas de la psicología positiva son ferozmente reaccionarias y antiéticas. Estamos en una pobreza intelectual y un absoluto colapso del pensamiento crítico […] Eso al final solo servirá para que valga la ley del más fuerte.

José Antonio Marina, entrevista a El País (04/12/2022)

ADDENDA

Com és que tot això té tan èxit?

Respondre a aquesta pregunta requeriria alguns llibres. Aquí em limito a poc més que a enumerar alguns elements a tenir en compte:

• El marc conceptual hegemònic és el que ha aconseguit imposar el neoliberalisme.
• Com que els discursos a què ens referim són útils per reforçar el sistema aconsegueixen tenir potents suports econòmics, mediàtics i polítics.
• Els discursos sobre les competències, la felicitat, les emocions… aprofiten frustracions derivades del funcionament del sistema socioeconòmic i defectes endògens i exògens del sistema educatiu.
• L’escolliment industriós dels termes (competències, intel·ligència emocional, psicologia positiva…) té un paper no gens menyspreable en l’èxit de les propostes.
• En els discursos que hem considerat, un factor d’èxit molt important és que carreguen totes les responsabilitats en el sistema educatiu i per tant n’eximeixen estudiants, famílies, política i sistema socioeconòmic.
• La ignorància és crèdula i això genera un cercle viciós.
• L’espiral del silenci (com més es difon una opinió dominant, més se silencien les minoritàries), la síndrome de Solomon (por assortir del ramat), la ignorància pluralista (els membres d’un grup accepten passivament alguna cosa que de fet rebutgen, perquè creuen erròniament que és l’opció majoritària), que de vegades deriva en la falsificació de preferències (una persona expressa públicament la seva preferència per una opinió que no comparteix).
• L’aclaparadora hegemonia cultural estatunidenca en el denominat món occidental i el culte a la innovació generen, en alguns sectors de la societat, adhesions immediates a les novetats procedents dels USA. En aquests sectors hi ha moltes persones que es consideren d’esquerres, perquè són contràries a les normes de comportament social que defensa la dreta indígena, les practiqui o no. Això fa que de vegades siguin tingudes com a progressistes propostes que, de fet, perjudiquen les classes populars.
• La magnitud dels atacs genera sovint una actitud, contraproduent, de defensa numantina del statu quo. Però cal criticar tot el que és criticable.
• De vegades, la crítica als discursos neoliberals no té prou en compte el paisatge conceptual de les persones a què s’adreça.