Catalunya i l’informe PISA 2022: una petita antologia

Espill màgic, sóc encara la més bella del Regne?

No, ja no ho ets, ara la més bella és la Blancaneu.

D’una versió del conte Blancaneu i el set nans

Els catalans volen ser de Sòria.

Susana Quadrado (La Vanguardia, 09/12/2023)

Valoracions a la premsa

Els diaris han publicat resums de l’informe, n’han opinat en titulars, editorials i articles i en algun cas han fet propostes d’actuació:

Els pitjors resultats de la història a l’informe PISA: Catalunya cau tres vegades més que el conjunt d’Espanya (Ara, 05/12/2023).

Informe PISA: Catalunya registra resultats “catastròfics” i se situa a la cua d’Espanya (El Periódico, 05/12/2023).

Davallada històrica de Catalunya a l’informe PISA (El Punt – Avui, 05/12/2023).

Retrocés mundial en educació, caiguda a Espanya i daltabaix a Catalunya (La Vanguardia, 06/12/2023).

A Catalunya l’enfonsament és evident, com ja confirmaven altres avaluacions. En set anys s’ha retrocedit l’equivalent a 24 mesos en lectura i 18 en mates i ciències.

PISA: la constatació d’un fracàs (Editorial, El Periódico, 07/12/2023) [1]

[…] un fracàs escolar sense precedents

[…] una reflexió que no sols ha de tenir en compte unes desigualtats que s’amplien amb el temps, referides així mateix a la comparació entre centres públics i privats, sinó també al model d’aprenentatge que s’ha estat implantant en l’entorn educatiu a partir de l’enfocament competencial i d’innovacions pedagògiques que fan prevaler les competències sobre els continguts.

[…] convenen[…] profundes reformes educatives, que han d’incloure un replantejament del sistema educatiu sense intromissions partidistes.

Les primeres opinions del Departament d’Educació…

elDiario.es Catalunya (05/12/2023), de la roda de premsa del Departament d’Educació:

Els descoratjadors resultats són deguts en part a una “sobrerepresentació” de l’alumnat immigrant dins de la mostra d’alumnes de 4t d’ESO que varen fer les proves.

Catalunya és un territori amb molts alumnes en centres considerats d’alta complexitat en què els factors de pobresa o mobilitat afecten especialment els resultats dels estudiants arribats d’altres països.

El secretari de transformació Educativa, Garcia Plata, va reconèixer potser un cert “relaxament” en l’ensenyament dels hàbits de lectura.

La Vanguardia (Cristina Farreras, 06/12/2023)

El departament va provar de rebaixar la importància de les dades, argüint que els estudiants van malament no és una informació nova.

També es va referir a ”l’elevada complexitat social i educativa” d’aquesta comunitat, cosa que implica l’arribada d’un “percentatge important” d’alumnes al llarg del curs, “molt per sobre de les mitjanes d’Espanya, Europa i l’OCDE”.

… i algunes de les reaccions que han suscitat

Salvador Illa (PSC): aquest és el resultat de deu anys de “no estar centrats” en els problemes reals de la ciutadania. “Sense aigua i a les fosques, els nens no saben llegir, escriure, ni sumar” (La Vanguardia, 06/12/2023).

PPi VOX van veure caires xenòfobs en l’explicació del Departament i van atribuir la crisi educativa a la immersió lingüística (La Vanguardia, 06/12/2023).

Els sindicats  USTEC, ASPEPC-SPS (Professors de Secundària) , CCOO i la Intersindical han vinculat els mals resultats a la manca de recursos i d’inversió educativa i han reclamat un canvi de model i millors condicions laborals (VIA Empresa | ANC, 6/12/2023).

Iolanda Segura (USTEC), ha dit  “el departament no ha fet que els nouvinguts tinguessin els recursos necessaris” i que els sindicats fa temps que alerten d’una “davallada pedagògica” provocada per les directrius de la conselleria, que “no respon a les necessitats reals de la societat sinó a uns interessos mercantilistes”.

Xavier Massó (ASPEPC-SPS) ha declarat que “el que està fallant no és la pandèmia ni el creixement d’immigrants”, sinó “el mode educatiu que s’està implementant” i que no fa la funció que hauria de fer: “transmetre coneixements i que els alumnes aprenguin aquelles coses que al carrer o a casa no aprendran”. “Als currículums estem parlant de matemàtiques socioemocionals, cosa que ningú sap què vol dir… i aquests són els resultats”. S’ha perdut la idea que el sistema educatiu hi és per ensenyar. Ara l’important és la felicitat de l’alumne, el desplegament emocional de l’alumne.

Marc Martorell (Intersindical) ha recomanat “aprendre i fer marxa enrere per retornar a allò que és més bàsic”.

Teresa Esperabé (CCOO) ha assenyalat que un dels problemes de les escoles catalanes és que tenen ràtios molt altes , que són les més altes de l’Estat a l’ESO i grau mitjà. També ha subratllat que Catalunya només destina a educació el 3,82 % del PIB, lluny del 6 % que preveu la Llei d’Educació de Catalunya i per sota de la mitjana estatal del 4,93 %.

 I la rectificació del Departament

La Vanguardia (Carina Farreras, 07/12/2023)

L’endemà que el Departament d’Educació atribuís el baix nivell a un error en la mostra escollida, el departament va rectificar i va assegurar que la mostra era correcta i que havia transmès als responsables de l’informe PISA la seva “confiança completa en la qualitat i el rigor de les proves”.

La consellera Anna Simó: “No hi ha excuses, tenim el problema identificat i estem treballant per resoldre’l. Això va de pobresa infantil [2] i segregació escolar i aquest Govern està treballant com ningú per abordar-ho”.

El Periódico (07/12/2023)

El Govern admet després del fiasco de PISA que s’ha de tornar “al que és bàsic” i “ensenyar a llegir” als nens.

Per què Catalunya s’ha enfonsat més que la resta d’Espanya?

Un article de Pau Rodríguez a elDiario.es recull opinions al respecte:

“La pandèmia no pot ser l’explicació” (Enric Prats, professor de Pedagogia Internacional a la UB);  els mòbils i les pantalles, tampoc, perquè “n’hi ha a tot el món” (Montse Ayats, responsable del Pla Nacional del Llibre i la Lectura).

Manca de finançament, ràtios de professorat/estudiant molt altes, desigualtats socials creixents, incapacitat per atendre les necessitats de la immigració, burocràcia, canvis del model pedagògic, inclusió de l’alumnat amb discapacitat.

L’article dedica una atenció particular al model pedagògic:

Joan Cuevas, director general d’Innovació, Recerca i Cultura Digital: “Hi ha un posicionament ideològic que diu que hem de tornar als continguts. I un més competencial o per projectes […] Són elements dels dos costats. Treballar per projectes no vol dir deixar de donar una part estrictament curricular i segurament això a vegades no s’ha acabat d’aterrar així”.

Xavier Massó, secretari general del sindicat ASPEC-SPS: “Per treballar per projectes primer has d’haver adquirit uns coneixements previs, però això no passa. Els alumnes que arriben als instituts procedents d’escoles de Primària on predominen aquests mètodes tenen carències en lectura i matemàtiques”. Massó assenyalà també una baixada de l’exigència en els currículums.

Més opinions

Josep Martí Blanch (La Vanguardia, 07/12/2023)

Estem construint una Catalunya i una Espanya pitjor. Més classista i menys justa. Que això es faci des de la bona fe i en nom del progressisme i de l’igualitarisme, el sant i senya de la pedagocràcia de la modernitat, no és només paradoxal. A hores d’ara ja resulta gairebé insultant.

[…] el lobbies pedagògics, lluny de rectificar, insistiran que els mals resultats es deuen a la falta d’ambició en la implantació de les idees que defensen des de fa temps: més educació per competències!, més aprendre a aprendre i menys estudiar! Continuarem donant alegries a les empreses de hardware i software que tant ajuden a dissimular les mancances estructurals dels nostres centres educatius […] tot això remet al mateix: si és nou no pot ser dolent.

[…] però la pedagocràcia trobarà la manera de no baixar del burro. Serà en nom d’una gran revolució educativa que ja ha demostrat el seu fracàs. La revolució més reaccionària de totes.

Irene Rigau, exconsellera d’Ensenyament (El matí de Catalunya Ràdio, 07/12/2023)

Veu el sistema “desorientat” i critica algunes de les noves “modes” en l’ensenyament: “Quan el mestre ja no parla a l’aula, es perd riquesa del llenguatge i lèxic de culte.” “Deixar la lectura a l’espontaneïtat és una relaxació del sistema i això s’arrossega fins al final.” També lamenta la falta de reacció del govern, creu que era el moment d’anunciar mesures” perquè feia temps que se sabia que la tendència no era bona.

Crec que s’està demostrant que més és menys. Voler posar tantes coses a l’escola i que es cuidin de tants temes… La sostenibilitat, el canvi climàtic, el feminisme, la solidaritat… Tot això està molt bé, però si hem d’anar traient hores de llengua i de matemàtiques no anem bé. [3]

Josep Oliver Alonso (La Vanguardia, 08/12/2023)

Raons del fracàs:

Ideològiques: una concepció bonista, que postula que no ha de ser l’escola la que suspengui (ja ho farà la vida) i que no es pot discriminar per capacitat: això inevitablement implica rebaixar continguts.

Pedagògiques: reflecteixen un insòlit i acientífic mite segons el qual cal ensenyar a aprendre: el senyor Google passa a ser el gran mestre.

Financeres: apunten a l’escassetat de mitjans, tot i que, amb la suma de les dues primeres, deixen de ser determinants.

Coral Regí, “experta en educació”: “És tan greu que necessitem un consens polític i social per implementar un pla a llarg termini” (La Vanguardia, 09/12/2023).

Xavier Martínez-Celorrio, “sociòleg i expert en equitat educativa”: “Un 40 % de les retallades van anar a programes educatius engegats pel govern tripartit (2003-2010), que van tenir un impacte positiu en els resultats” (La Vanguardia, 09/12/2023).

Xavier Mussons, “director de [l’escola] Sadako”: “Tenim els pitjors resultats i el nivell més alt de repeticions, sembla que no és una mesura útil. En canvi, sabem que la motivació sí que funciona”. Mussons proposa, d’una altra banda, “impulsar l’oratòria, clau en el futur”.

Propostes

Josep Oliver Alonso (La Vanguardia, 08/12/2023)

Elevar la ràtio professors/estudiants allà on es concentri la pobresa o la immigració.

Enrobustir els elements bàsics de lectura, escriptura i càlcul, juntament amb el paper de la memòria. Això implica revertir unes reformes que no prioritzen l’esforç ni la excel·lència.

Editorial (La Vanguardia, 09/12/2023)

Elaborar un pla de xoc que permeti elevar el nivell educatiu.

Uns comentaris finals

De tot plegat es desprèn que estem molt malament i que anirem a pitjor si no hi ha un canvi de rumb radical.

Les causes d’aquesta situació són múltiples (desigualtats socials, segregació escolar, aportació insuficient de recursos per fer front als canvis demogràfics quantitatius i qualitatius, implantació de metodologies no contrastades, canvis culturals i socials que impliquen manca de consideració i pèrdua d’autoritat del professorat, manca de motivació per aprendre…).

Més diners, més personal, més despesa social… són mesures necessàries per superar la situació, però cap d’elles de per si ni totes juntes són suficients.

Plana sobre tot això el canvi d’objectius que les lleis i el govern han anat imposant  a les escoles i instituts: ja no es tracta d’aprendre, sinó d’aprendre a aprendre; el coneixement no importa i el releguen unes suposades competències transversals que, sense coneixements, són meres closques buides de contingut. En síntesi: el menyspreu del coneixement.

Aquests són els mantres que think tanks i organismes internacionals abduïts pels dogmes neoliberals han aconseguit fer hegemònics, alhora que, sense immutar-se per l’òbvia contradicció, esbombaven el relat de la societat del coneixement (de la qual, per cert, ja no se’n parla gaire).  I, sovint, amb l’assumpció acrítica i fins i tot entusiasta d’una bona part de la ciutadania considerada habitualment com  a progressista. Tot això potser pot contribuir a explicar que el deteriorament dels coneixements hagi tingut lloc en la majoria dels països que han participat en el PISA.

Efectivament, la Carnegie Commission on Higher Education, ja el 1973, exposava que era necessari ajustar la demanda d’educació; d’una banda, per evitar despeses inútils i, d’altra, per evitar que les persones titulades, en no poder trobar una feina d’acord amb les seves qualificacions, es sentissin frustrades, amb el perill consegüent d’inestabilitat política (Carnegie Comission on Higher Education (1973) College Graduates and Jobs. Adjusting to a new labour market situation, citat per Marina Subirats a Taula de canvi, nº 10, 1978).

Vint-i-cinc anys més tard, Edith Cresson, aleshores comissària europea d’Educació, emetia un missatge clarament dissuasiu per a qualsevol que tingués la temptació d’estudiar alguna cosa: “ El coneixement ha esdevingut, en les nostres societats i les nostres economies en ràpida evolució, un producte perible. El que aprenem avui estarà superat i serà fins i tot superflu demà”.

I és que, segons l’OCDE (L’école de demain. Quel avenir pour nos écoles?, 2001) “No tothom prosseguirà una carrera en el dinàmic sector de la ‘nova economia’. De fet, la majoria no ho farà, de manera que els plans d’estudis escolars no es poden concebre com si tothom hagués de arribar lluny.” És a dir els plans d’estudis s’han de concebre perquè una certa proporció, no especificada, de l’alumnat no arribi gaire lluny.

La qüestió crucial és, doncs,  la definició dels objectius del sistema. L’escola i els instituts han d’ensenyar tot allò que l’estudiant no pot aprendre sinó a l’escola i a l’institut: els coneixements i les capacitats i les actituds necessàries per aplicar-los.

Ara cal posar fil a l’agulla  per redreçar la situació i no ens podem limitar a fer diagnòstics genèrics i atribuir-la únicament a factors que difícilment canviaran a termini curt (s’ha de combatre la desigualtat i la pobresa, és clar,  i una de les vies per fer-ho és millorar l’ensenyament). Ni tampoc a carregar la culpa sobre col·lectius que possiblement no són sinó instruments, més o menys conscients, de poders econòmics i polítics que els transcendeixen.

Es tractaria d’elaborar un pla d’actuació (poseu-li el nom que vulgueu, però, si us plau, que no sigui una volada de coloms com ho han estat alguns pactes nacionals): un programa plurianual amb objectius globals i temporals,  indicadors, dotació de recursos i òrgans de seguiment. I que hauria d’incloure una campanya d’informació a la ciutadania, perquè d’aquesta no ens en sortirem sense un ampli suport social.

Com que això depassa, tant en aquest com en altres àmbits,  el que pot fer un govern amb un  suport parlamentari que no arriba ni al 25 % dels escons, cal un acord perquè l’elaboració del pla involucri els grups parlamentaris, els sindicats representatius de l’ensenyament i les AMPA. És clar que el  Departament d’Educació hi ha de tenir un paper important. Ara bé, “els canvis polítics a la conselleria han propiciat l’ascens de càrrecs joves i el relleu de professionals experts i de bon perfil tècnic”, diu, més aviat crípticament, l’editorial de La Vanguardia  del 09/12/2023. L’equip actual del Departament ha mostrat sobradament (encara que només sigui amb les reaccions davant els resultats de PISA 2022) que les seves capacitats tècniques i polítiques no són les adequades per a les funcions que tenen encomanades. Correspon a la presidència de la Generalitat propiciar un canvi immediat i radical del Departament, la qual cosa és una condició necessària, si més no perquè sigui creïble que el Govern és conscient de la gravetat de la situació i que té intenció de fer el possible per superar-la.

I acabo amb un fragment d’una nota de premsa de l’Aped (Appel pour une école démocratique, col·lectiu belga) que porta com a títol “Amb o sense Covid, el nivell baixa i les desigualtats s’aprofundeixen”:

“L’Aped  crida les forces progressistes del món de  l’educació a no abandonar en mans de la dreta el combat per una escola exigent” [4]

Notes:

[1] Les negretes són a l’original.

[2] Espanya, i Catalunya en particular, tenen  uns dels tants per cent més alts de pobresa infantil entre els països de la UE i l’OCDE.

[3] Aquest fragment de les declaracions de Rigau ha estat durament criticat  per representants d’ERC, Comuns i CUP.

[4] Les negretes són a l’original.