L’argument que ‘el sistema porta molts anys’ no és suficient per justificar-ne la pervivència. Si va néixer per respondre a una realitat que ja no existeix, és moment de passar pantalla.
Mónica García, ministra de Sanitat
El 24/11/2024 vaig publicar en aquest blog l’entrada Per l’extinció de Muface en un moment que la Mutualidad de Funcionarios Civiles del Estado era molt present en els mitjans de comunicació perquè estava pendent la renovació del concert de l’entitat amb asseguradores privades. Era a punt d’expirar el del període 2022-2024 i encara no estava clar com es cobriria el trienni 2025-2027.
Amb aquesta nova entrada reprenc la qüestió i ara ho faig perquè sembla que ningú o gairebé ningú no en parla i, així, arribarem a finals de 2027 i ens trobarem altra vegada en un atzucac, semblant al de finals de 2024 però en pitjors condicions després que l’oligopoli sanitari guanyés el pols que va plantejar a la Muface i, de fet, al govern d’Espanya.
Per tal que aquesta entrada sigui entenedora sense necessitat de recórrer a altres fonts, i en particular a la del 24/11/2025, comença amb un recordatori de què és Muface i quina és la seva funció principal i de com es va arribar a la situació de novembre de l’any passat. Després segueix amb un resum de què ha passat després i fins ara. I acaba amb unes consideracions sobre la renovació, o no, del concert ara vigent.
Què és i què fa Muface?
Són membres de Muface un milió i mig de persones de diversos cossos funcionarials (que inclouen, entre altres, els del personal docent) a les quals, i a les beneficiàries, presta serveis diversos. Muface n’assegura l’atenció sanitària, per a la qual cada mutualista pot optar pel sistema públic o per asseguradores privades (en el trienni 2023-2025, per Adeslas, Asisa o DKV), segons un concert que regula la participació d’aquestes i el finançament corresponent. L’opció per la privada ha estat sempre majoritària, tot i que darrerament la proporció, que havia estat superior al 80 %, ha anat baixant i se situava aquest mes de juny en un 63,7 %. I actualment dos de cada tres nous membres de la Mutualidad trien la pública [1].
Sense entrar en arguments sobre les virtuts de la pública i els vicis de la privada, és clar que la possibilitat d’elegir l’una o l’altra és un privilegi per als membres de Muface (i d’altres mutualitats anàlogues: MUGEJU, ISFAS), perquè tenen dues opcions i la resta de la ciutadania, només una.
És xocant que el titular d’aquest dret sigui precisament el personal al servei de l’Administració. I potser encara ho és més que l’Administració, amb el suport dels sindicats que defensen la continuïtat del model, s’erigeixi en propagandista i finançadora molt rellevant de la sanitat privada.
Com va acabar la licitació del concert 2025-2027?
A finals de novembre de l’any passat la perspectiva era plena d’incerteses.
La primera convocatòria, que preveia un augment del 17 % en relació amb el concert aleshores vigent, havia quedat deserta perquè no s’hi havia presentat cap asseguradora, cosa insòlita en tota la història de Muface.
Quan el concert era a punt d’expirar, les asseguradores varen reforçar la pressió negociadora amb mesures restrictives de la prestació del servei. La CSIF [2] en particular, va manifestar que rebia “centenars de queixes de mutualistes en què es denuncia que les clíniques anul·len, endarrereixen i suspenen cites mèdiques i intervencions quirúrgiques davant la incertesa sobre el concert sanitari”, tot i que aquest sindicat corporatiu és partidari acèrrim de la continuïtat del que anomenen model de Muface.
Amb aquest panorama, al gener 45.000 mutualistes de Muface varen abandonar la sanitat privada per passar-se al sistema públic.
Un segon intent, amb un increment addicional del pressupost, tampoc no va donar resultat i finalment es va tancar l’acord, amb efectes des del 1r de maig d’enguany, per un import de 4.808,5 M€, 1.276,5 M€ més que en el concert anterior, de manera que el 2027 la prima mitjana ponderada serà un 41,2 % més alta que la de 2025.
En el nou concert hi participen únicament Adeslas i Asisa. DKV es va inhibir, en considerar insuficient l’increment pressupostari.
Resulta, doncs, que l’Estat, amb una part significativa dels impostos de la ciutadania, aporta a la sanitat privada uns 1.600 M€ anuals, perquè se’n beneficiï una part del funcionariat. Ja ho va dir el ministre Óscar López a primers de gener”, quan encara no sabia que l’augment no seria de 1.000 M€, sinó de 1.276,5: “Estem ficant 1.000 milions de euros més de tots els ciutadans per finançar l’assegurança privada d’un milió i mig”.
Abans que es tanqués el nou acord es va fer públic, al març, un informe de l’Airef [3] sobre el sistema mutualista espanyol. En el qual, per tal de superar les “notables diferències en eficiència i equitat”, l’organisme proposa la “incorporació progressiva” del nou personal funcionari al sistema públic de salut, amb la condició que se’n reforcin les capacitats per tal d’evitar que hi augmentin els temps d’espera. També diu l’informe que les patologies greus són ateses per la sanitat pública en el 70 % dels casos.
El ministre per a la Transformació Digital y de la Funció Pública, Óscar López, va assegurar a primers de juny que el Govern [4] estava disposat a aprovar millores en el sistema mutualista, en la línia plantejada per l’Airef, sempre que comptessin amb un suport majoritari en el Congrés. “I ja sabem com està el Parlament”, va afegir el ministre.
Al juliol CSIF va manifestar la seva “preocupació” per la situació crítica” de Muface, arran de la “sortida de mutualistes que han optat pel sistema sanitari públic davant del deteriorament de la concertada”, com a “conseqüència de la crisi que va provocar la renovació del concert sanitari amb les companyies asseguradores”.
Abans de fer-se públic l’informe de l’Airef, el ministre va concedir una entrevista [5] en què a la pregunta “Aquesta setmana s’ha resolt el conflicte de la Muface. Se sent còmode amb la solució o creu necessari replantejar el problema?” va respondre així: “Jo sempre he dit que el més important era donar seguretat als mutualistes, que és el que més m’amoïna. I això ho hem aconseguit. Vaig donar la meva paraula que ho arreglaríem i estic convençut ho hem arreglat. Hem renovat per tres anys el contracte amb les empreses. Són tres anys més de tranquil·litat i si en aquest temps cal plantejar una reforma, es veurà”.
Col·loquialment, qui dia passa, any empeny. En definitiva, el ministre havia assumit, a costa de l’erari públic, les pretensions de les asseguradores.
Tanmateix, al novembre de 2024, un informe del ministeri de Sanitat afirmava que seria “raonable” extingir Muface. I la ministra, Mónica García, va manifestar la seva “contundent discrepància” amb la decisió del Govern d’augmentar un 41,2 % la prima. Va dir que “les asseguradores [havien] primat la salut dels seus comptes, que la licitació havia de ser l’última i va escriure un article amb una conclusió ben clara: “Els sistemes sanitaris són testimonis de la història dels països. […] L’argument que ‘el sistema porta molts anys’ no és suficient per justificar-ne la pervivència. Si va néixer per respondre a una realitat que ja no existeix, és moment de passar pantalla.”
I quan expiri el concert vigent, què?
És clar, depèn de què faci mentrestant el Govern.
Si preval l’opinió del ministre Óscar López (“Són tres anys més de tranquil·litat i si en aquest temps cal plantejar una reforma, es veurà”), tot anirà pitjor que en la negociació del concert actual.
Perquè el curs dels esdeveniments va revelar, si més no, quatre debilitats importants del Govern:
- La manca d’una tasca cultural i ideològica sobre la prioritat del sector públic en la prestació de serveis bàsics [6].
- L’adopció de la tranquil·litat en el futur immediat com a objectiu de la negociació, sense considerar una major perspectiva temporal.
- El temor (exagerat?) de les conseqüències polítiques i electorals derivades d’una pèrdua del privilegi d’elegir privada per part d’un col·lectiu molt nombrós de mutualistes.
- La valoració equivocada de la capacitat de l’altra part negociadora per assolir els seus objectius.
Aquesta darrera debilitat és crucial en qualsevol negociació. Més encara quan l’altra part és conscient de totes les altres. Per exemple, l’Alianza de la Sanidad Privada Española (ASPE), el febrer de 2024 manifestava que “l’eliminació del model de mutualisme administratiu afectaria un grup de ciutadans amb àmplia influència social i política i amb un fort impacte en l’opinió pública de cada població”.
Des que cap asseguradora es presentés a la primera convocatòria el Govern havia d’haver tingut clar que tot aniria com si hi hagués hagut una col·lusió entre aquelles empreses [7]. I, per tant, que no es tractava d’una licitació (“Oferir preu —per una cosa o servei— en subhasta o encant”), sinó d’un torcebraç entre el govern i unes empreses oligopolístiques. CCOO i UGT varen arribar a qualificar el que estava passant com un xantatge de les asseguradores.
El Diccionari de l’IEC defineix la col·lusió com la “intel·ligència secreta entre dues o més persones en perjudici d’algú”. És una coneguda pràctica restrictiva de la competència, en particular en els processos d’adjudicació de contractes públics (vegeu aquí sobre la col·lusió en la contractació pública i aquí sobre la importància que hi té la competència per obtenir-ne bons resultats).
La col·lusió és difícil quan hi ha moltes empreses que opten a ser beneficiàries d’un contracte. En aquests casos el procés ve a ser una mena de subhasta, que gaudeix de propietats interessants pel que fa a l’assignació de recursos. Però perquè dues es posin d’acord potser n’hi ha prou amb un dinar o fins i tot un cafè o una trucada. El trienni 2003-2005 hi havia onze asseguradores adherides a Muface, però, en part com a conseqüència d’un procés de concentració en el sector, en el període 2022-2024, com ja sabem, només en quedaven tres i, ara mateix, dues.
Si no canvia res, i per ara no ha canviat res, les asseguradores, enardides pel seu èxit i després d’haver comprovat la fragilitat governamental al respecte, tindran la paella pel mànec per aconseguir ingressos encara més alts que els actuals en el període 2028-2030.
En aquest context oligopolístic el model Muface és, senzillament, inviable, llevat que l’Administració segueixi assumint un finançament creixent de la sanitat privada amb diner públic i la ciutadania ho toleri.
És clar que Muface no pot desaparèixer de cop, perquè això tindria costos polítics i perquè implicaria un augment brusc de la demanda de sanitat pública, ja molt tesada per les polítiques neoliberals que han anat aplicant la majoria de comunitats autònomes.
Però cal que el Govern emprengui sense demores un procés d’extinció de la Mutualidad que ja hauria d’haver començat amb una mesura tan senzilla com suprimir l’opció de sanitat privada per a les persones que es vagin incorporant als col·lectius funcionarials adscrits a Muface, que no implica la pèrdua de cap privilegi de les persones que ara en gaudeixen.
Addicionalment, en la línia de l’informe de l’Airef, s’haurien de prendre mesures que incentivin el pas a la sanitat pública, dotada els recursos adients, dels membres de Muface adscrits a la privada.
En síntesi: cal que es declari a extingir la Muface i que es prenguin les mesures adequades perquè el període transitori sigui el més curt possible.
Aquest procés s’ha de veure com un element important en la lluita per reforçar la sanitat pública, que requereix la implicació política i ideològica de les forces que integren el govern progressista de coalició i de les direccions i l’afiliació dels sindicats de classe.
Notes
[1] No poques persones identifiquen Muface amb la sanitat privada. Hi ha mutualistes que contribueixen a aquesta confusió quan diuen cofoiament “jo sóc de Muface” com un intent per fer saber al seu entorn que en tenen. Això no obstant, pertànyer a Muface (que és obligatori per als membres dels col·lectius corresponents) no implica adscripció a la sanitat privada i, de fet, més d’un terç dels mutualistes elegeixen la pública (en algunes comunitats autònomes, més de la meitat).
[2] Confederación Sindical Independiente y de Funcionarios.
[3] Autoridad Independiente de Responsabilidad Fiscal.
[4] “Govern”, en tota aquesta entrada, s’ha d’entendre com a govern d’Espanya. Per cert, com que la majoria del personal que pertany a Muface depèn de les comunitats autònomes, l’extinció de Muface hauria d’implicar reajustaments en el finançament autonòmic, perquè la distribució entre pública i privada presenta diferències significatives entre comunitats.
[5] La Vanguardia, 09/03/2025.
[6] Potser per manca de convicció?
[7] Òbviament, no tinc informació per saber si les asseguradores havien acordat prèviament com es comportarien en la negociació i, per tant, no ho puc afirmar. Qui s’ocupa d’afers d’aquesta mena és la CNMC (Comissión Nacional de los Mercados y la Competencia).
Albert Corominas 