Jo ja no crec que la llibertat i la democràcia siguin compatibles
Peter Thiel, president de Palantir
Peter Thiel i Alex Karp no són els més famosos empresaris de les tecnologies de la informació i les comunicacions (TIC), però potser són els de major rellevància ideològica i política. Respectivament, presideixen i dirigeixen Palantir, empresa especialitzada en anàlisi de dades i intel·ligència artificial (IA) i en les seves aplicacions a la seguretat i a la guerra (com a Veneçuela o a l’Iran). Significativament, palantir és el nom d’unes pedres màgiques que en El Senyor dels Anells poden veure què passa arreu i a tothora i que donen a qui les té el poder de mostrar a altres usuaris només allò que li convé.
Thiel i Karp no volen solament guanyar diners, com uns empresaris qualssevol, sinó liderar ideològicament el capitalisme estatunidenc i aconseguir que l’oligarquia TIC s’incrusti a l’Estat per tal de prendre’n el control.
Thiel és la cara rude del tàndem: “ja no crec que la llibertat i la democràcia siguin compatibles”, “la competència és per a perdedors”… Trenca amb la teoria econòmica convencional, segons la qual els inexistents mercats on regna la competència perfecta són els més eficients. Thiel no és un epígon radical del neoliberalisme a l’ús, és un pioner: els monopolis són desitjables, perquè poden generar grans beneficis i innovar. Utilitza la imatge de l’Anticrist per referir-se a forces, ideologies o persones que, des del seu punt de vista, frenen el progrés tecnològic i així, de passada, reivindica el cristianisme [1] com a eix de la societat que vol configurar i identifica com a enemigues d’aquesta les religions no cristianes, l’agnosticisme i l’ateisme.
Karp és més subtil i el que diu no sempre és el que sembla a primera vista. El mes d’abril va publicar un document amb vint-i-dos punts que ha tingut un ressò immediat i que es coneix ja com el Manifest de Palantir.
Val la pena llegir-lo. És curt, un parell de pàgines, i es troba a la xarxa en idiomes diversos [2]. Aquí es tracta només de destacar-ne alguns trets fonamentals i situar-lo en el context sociopolític del món vist per un estatunidenc tecnoautoritari.
El context, doncs, del declivi de l’imperi americà: “La decadència d’una cultura o d’una civilització, i de fet de la seva classe dirigent, només serà perdonada si aquesta cultura és capaç de generar creixement econòmic i seguretat per a la ciutadania”. I res més: aquest perdó no requereix llibertat, ni democràcia, ni igualtat.
Un imperi amenaçat per innominats enemics externs i interns de què cal que es defensi, per preservar un país i una cultura que estan per sobre de qualsevol altra.
El Manifest essencialment versa sobre qui i com ha de defensar els Estats Units d’Amèrica i per què i perquè cal fer-ho. A continuació, amb la inevitable pèrdua de matisos que això comporta, en faig una síntesi, construïda bàsicament amb les paraules del mateix Manifest.
L’elit de l’enginyeria de Silicon Valley té l’obligació de participar en la defensa del país, perquè Silicon Valley hi té un deute moral. I aquesta defensa no es pot basar en retòriques brillants ni en crides morals: requereix poder dur, hard, que s’ha de basar en el software, en el programari. La dissuasió atòmica s’acaba i comença una nova era de dissuasió basada en la IA: la qüestió no és si es fabricaran armes basades en la IA, sinó qui les fabricarà i amb quina finalitat; es poden fer tots els debats teatrals que es vulgui, però els adversaris no s’hi entretindran i tiraran pel dret (Karp, en un text anterior, reconegué l’avantatge de la Xina per no ser una democràcia i el dels EUA sobre Europa per no patir tanta regulació) .
I qui coneix i domina la IA? Silicon Valley, és clar, que també ha de tenir un paper en la lluita contra la delinqüència violenta. La gent hauria d’aplaudir aquells que intenten construir allà on el mercat no ha sabut actuar.
Tanmateix, la IA sola no podrà fer tota la feina. S’ha de restablir el servei militar obligatori i revertir la neutralització militar d’Alemanya i el Japó a la postguerra.
Cal defensar els EUA perquè mai cap altre país ha impulsat tant els valors progressistes. Perquè el poder estatunidenc ha fet possible una pau extraordinàriament prolongada. I perquè s’ha de resistir la temptació superficial d’un pluralisme vacu, ja que algunes cultures (i, de fet, certes subcultures) han produït progressos vitals i altres segueixen sent regressives.
D’acord amb aquesta línia de pensament, Palantir i altres empreses de l’oligarquia TIC no aspiren només a tenir l’Estat com a client i com a facilitador dels seus negocis, sinó a supeditar-lo. Progressen, creix la intersecció de la Casa Blanca i el Pentàgon amb l’oligarquia TIC, els representants més conspicus de la qual formen part del seguici de Donald Trump en totes les grans ocasions, inclosa una visita recent a la Xina. I fins i tot directius de grans empreses TIC han estat nomenats tinents coronels de l’Exèrcit en la reserva.
Del que es tracta, doncs, és de consolidar en els EUA un règim autoritari, un capitalisme de la vigilància, i de reforçar el rol del país com a amenaça permanent per a la pau i la llibertat.
Emergeix, davant d’una classe dirigent en decadència, una de nova, els grans magnats de les TIC, convençuts que, demostrada a bastament la seva capacitat per triomfar i enriquir-se, mereixen manar.
Eisenhower, ínclit valedor del franquisme, en finalitzar el seu darrer mandat presidencial va advertir del perill que suposava el complex militar-industrial. Ara se n’està configurant un de nou en què apareix com a protagonista l’oligarquia TIC. I això suscita una preocupació que en els àmbits més diversos, com ho mostra singularment la publicació de l’encíclica Magnifica humanitas.
L’amenaça no és la IA, que no té vida pròpia. Són els amos que en fan i en volen fer un instrument per eliminar o controlar la democràcia, els pobles i les persones.
[1] És a dir, la seva versió del cristianisme, considerada herètica per teòlegs catòlics. En el discurs de Thiel, Lleó XIV és una de les figures de l’Anticrist, en la mesura que defensa la regulació de la IA.
[2] La versió original la podeu trobar aquí. I una versió comentada, en castellà, aquí.
Publicat a iSabadell (10/06/2026)
Albert Corominas 