Sistema universitari català: present i futur

L’OSU ha publicat aquest 21 de juny l’informe El sistema universitari català: dades i singularitats. Què s’hi ha de preservar, què s’hi ha de corregir, elaborat per Vera Sacristán i jo mateix a partir de dades oficials i públiques.

El perquè de l’informe

La decisió de preparar aquest informe va obeir a dos motius.

D’una banda, informes anteriors havien posat de manifest que el sistema universitari català  se situava en posicions extremes entre totes les comunitats autònomes en aspectes com ara els preus públics o la proporció de personal docent i investigador a temps parcial, per la qual cosa semblava interessant un informe  que recollís les dades sobre les característiques més rellevants del sistema per tal de donar-ne una visió de conjunt.

D’una altra banda, a finals de 2021, arran de la publicació d’esborranys de la nova llei universitària (LOSU),  persones i entitats que s’hi oposaven varen intensificar el discurs sobre la singularitat de sistema universitari català i la necessitat de preservar-ne les característiques, ja que consideraven la llei prevista en aquell moment com una “amenaça” per al sistema, segons va dir en el Parlament la consellera Geis. Un informe basat en dades proporcionaria elements per determinar quines característiques caldria conservar i quines s’haurien de corregir.

Dades

La nota de premsa difosa després de la presentació resumia el contingut de l’informe tal com es reprodueix a continuació.

• Bons resultats de l’activitat acadèmica de les universitats públiques, que gaudeixen de prestigi i, en general, tenen un nivell comparable a les d’altres països de l’entorn.
• En particular, les universitats públiques són responsables del 96 % de les publicacions de recerca de tot el sistema català, que, en conjunt n’aporta un 20,8 % del total del sistema universitari espanyol. El sistema català és el de major producció (un 20,3 % més que la comunitat autònoma que la segueix) i de major productivitat (un 39,0 % més que la segona).
• Els centres CERCA competeixen amb les universitats en l’assignació de PDI i de recursos financers públics.
• L’import dels contractes de transferència representa un 20,3 % del total espanyol, amb el valor més alt entre totes les comunitats autònomes, que supera en un 24,9 % el de la segona. En canvi, en termes de productivitat, Catalunya és la 4a, un 34,6 % per sota de la primera.
• La presència important de les universitats privades (5 de 12), entre les quals n’hi ha dues subvencionades amb fons públics. La proporció sobre el total d’aquestes universitats privades mostra una tendència creixent en els darrers anys, paral·lelament a una caiguda en la taxa d’accés a les universitats públiques.
• El nivell d’escolarització universitària és baix, relativament a la població total i a la població de 18-24 anys d’edat. Pel que fa a la taxa de població entre 18 i 24 anys resident a Catalunya matriculada en universitats presencials de tot Espanya, en estudis de grau o de màster, la de Catalunya només supera les de Balears, Canàries, Ceuta i Melilla.
• L’accés al sistema és desigual, a favor de l’estudiantat de famílies amb nivells alts de renda i de formació que són un 26 % del total, però tenen una presència a les universitats del 46 %.
• El finançament públic se situa entre els més baixos de totes les comunitats autònomes, tant si es considera la subvenció per estudiant –que, al 2019 (5.306 €), només superava la de la Comunitat de Madrid i era un 55,4 % de la de La Rioja–, com la relació amb el PIB, 0,38 %, sols per sobre de Navarra i Balears.
• Els preus públics han sigut els més cars d’Espanya, especialment des de 2012. Les rebaixes dels darrers anys han millorat la posició de Catalunya a aquest respecte, però els preus encara se situen entre els més alts.
• El 2019 els ingressos per preus públics per estudiant (2.196 €) eren, amb diferència els més alts d’Espanya, un 19,3 % per sobre dels de Madrid, la comunitat autònoma que la segueix, i 2,59 vegades més grans que els d’Andalusia, on aquest tipus d’ingressos són els menors.
• El nombre de graus és relativament més abundant (555 graus presencials el curs 2021-2022) i creix més ràpidament que en les altres comunitats autònomes. La diversificació d’aquesta oferta de títols pot derivar en una especialització impròpia dels graus i, en tot cas, implica un augment dels recursos necessaris per a la docència.
• Hi ha una doble via (funcionarial i laboral) en la carrera docent del personal docent i investigador (PDI). El govern de la Generalitat incideix en la selecció del PDI, via els programes Serra i Húnter i ICREA.
• La relació estudiants/PDI (curs 2020-2021, al qual es refereixen també les altres dades sobre el PDI) és la més alta d’Espanya: 15,60, un 62,5 % més gran que la ràtio de Cantàbria (9,60).
• La plantilla de PDI de les universitats públiques catalanes és la de major proporció de personal a temps parcial (61 %) i la segona amb major proporció de personal temporal (62,4 %), superada només per la de Balears.
• La majoria del PDI té 50 anys o més. Només un 3,6 % (1, 4 % si es consideren els equivalents a temps complet) en té menys de 30.
• Quant al personal d’administració i serveis (PAS), la ràtio PDI/PAS és la més baixa d’Espanya i reflecteix, com la d’estudiants/PDI, l’escassetat de personal docent i investigador. La d’estudiants/PAS se situa entorn de la mitjana estatal. Nivells relativament alts de dedicació a temps parcial del PAS.
• Hi ha unes relacions harmòniques entre el govern de la Generalitat i les universitats públiques, que mostren poca propensió a reivindicar obertament un millor tracte pressupostari.

Conclusions

Vistes aquestes dades, els bons resultats del sistema, obtinguts en condicions molt adverses, només semblen explicables per la motivació i la dedicació del personal, del qual no es pot esperar que pugui mantenir indefinidament un esforç com el que ha estat duent a terme aquests darrers anys.

El sistema universitari català presenta prou problemes significatius per justificar una reflexió i un debat sobre el seu paper en la nostra societat i els seus trets característics. Segur que alguns s’han de preservar, però no és menys cert que n’hi ha que requereixen correccions profundes i, en alguns casos, ràpides, sense les quals es pot témer que els trets positius que predominen en les seves activitats pateixin un deteriorament significatiu en poc temps.

Mes per redreçar la situació cal que la societat sigui conscient de la situació del sistema, que les universitats no es resignin i que el govern faci la feina que li pertoca.

I com és que hem arribat a aquesta situació?

Atesa la conjunció de preus alts, poca subvenció, baix nivell d’escolarització, enfocament mercantilista de la programació docent, plantilles precàries… és natural que ens preguntem si és fruit de coincidències fortuïtes o és el resultat de polítiques inspirades en una ideologia determinada.

Però com que dilucidar tal qüestió allargaria en excés aquesta entrada, em sembla més adient que ho deixem per a una de posterior.