Per l’extinció de Muface

Hi ha al menys dos disbarats entorn de Muface. El primer és que Muface existeixi.

Daniel Gascón, Acabad con Muface però no así, El País, 21/11/2024

Per què aquests dies es parla tant de MUFACE?

La MUFACE es la Mutualidad General de Funcionarios Civiles de la Administración del Estado. En són membres un milió i mig de persones (que inclouen també, entre altres, el personal docent funcionari) a les quals, i a les beneficiàries, presta serveis diversos. En particular, n’assegura l’atenció sanitària, per a la qual cada mutualista pot optar, una vegada l’any, pel sistema públic o per  asseguradores privades (bàsicament, fins ara, Adeslas, Asisa i DKV). L’opció per la privada ha estat sempre majoritària, tot i que darrerament la proporció, que havia estat superior al 80 %, ha anat baixant i se situa ara en un 70 % (dades aquí)¹.

El concurs per cobrir l’assistència sanitària privada en el bienni 2025-2026 ha quedat desert, perquè l’import previst, uns 2.700 M€, tot i ser un 17 % superior al del període anterior, ha estat considerat insuficient per les empreses que fins ara prestaven el servei, que demanen un augment del 38 %.

Per tant, ara mateix no se sap com es cobrirà aquesta assistència privada l’any vinent. En el curs del debat, des del ministeri de Sanitat s’ha plantejat l’extinció de MUFACE i la incorporació de tots els seus membres a la sanitat pública.

Arran d’aquesta situació els sindicats reclamen que es garanteixi la continuïtat de l’assistència i fins i tot el sindicat corporatiu CSIF ha escrit que “ja estem rebent casos de mutualistes als quals s’està denegant l’atenció en clíniques o revisions mèdiques, perquè les asseguradores no tenen clar el futur del concert”, la qual cosa no deixa de ser sorprenent perquè el concert actual és vigent fins a finals d’aquest any.

A més s’oposen a la modificació o supressió del sistema actual d’opció entre pública i privada i la CSIF ha convocat fins i tot una manifestació a Madrid “en defensa del model de MUFACE”. Altres sindicats tenen actituds menys bel·ligerants, però en un missatge de CCOO es diu que en el Consejo General de MUFACE el sindicat va exigir que es donessin “garanties clares, contundents i concretes sobre la continuïtat de l’atenció mèdica i assistencial en les mateixes condicions actuals per a les persones mutualistes”.

Per què hi ha oposició al “canvi de model” de MUFACE?

És a dir, oposició a perdre la possibilitat d’optar per la sanitat privada, amb la qual cosa la mateixa existència de MUFACE no tindria raó de ser².

És raonable aquesta oposició? Fins i tot en un article tan arguciós com el que he citat al principi i que finalment acaba advocant perquè les coses segueixin tal com estan, l’autor ha considerat oportú començar-lo amb l’afirmació que l’existència de MUFACE és un disbarat.

Però la resistència a perdre privilegis és més norma que excepció. I el sistema MUFACE és un privilegi per als seus membres. No estic dient que la sanitat privada sigui superior a la pública. Aquesta disposa de tecnologies més avançades i de personal seleccionat amb criteris més rigorosos, però la privada proporciona sovint, però no a tot arreu, habitacions que solen ser més confortables que les de la pública i accés més àgil a especialistes. El que la decisió més encertada sigui una o altra depèn de les circumstàncies i dels criteris que adopti cada mutualista. Fa anys vaig assistir a una conversa en què un funcionari veterà deia a una professora que acabava de superar unes oposicions que per a un constipat era millor la privada, però que si es tractava d’una malaltia seriosa havia d’optar sens dubte per la pública i que, doncs, quan ingressés a MUFACE triés l’assistència per la Seguretat Social. Tanmateix, en aquesta qüestió hi incideixen consideracions polítiques i ideològiques i hi deu haver mutualistes que els donen més pes que a les merament tècniques.

Però que el privilegi existeix, amb independència del que s’opini de la sanitat pública i de la privada, és indiscutible, perquè els membres de MUFACE poden optar per la pública, a què estan adscrites les persones que no en són membres, i, addicionalment, per la privada (que, a més, té variants, perquè el servei el presten asseguradores diverses).

L’opció per la privada distingeix els membres de MUFACE que l’adopten de la gent no-MUFACE i dels membres de MUFACE que van a la pública³. De fet, hi ha mutualistes que identifiquen fins a tal punt MUFACE i sanitat privada que, per significar que en són usuaris, diuen, sense més, que són de MUFACE (la professora a què he fet referència, que va seguir el consell del funcionari veterà, m’havia parlat de col·legues que, en saber que preferia la pública, la miraven com si fos nècia).

Per què s’hauria d’extingir MUFACE?

Per raons diverses, l’existència de MUFACE és una anomalia que té derivacions negatives importants.

El primer que crida l’atenció del sistema actual és que anualment l’Estat passi a la sanitat privada més de mil milions d’euros de diner públic, procedent, doncs, dels impostos que paga la ciutadania, i en detriment de la sanitat pública. Resulta que l’Estat és el client principal de la sanitat privada!

El fet que pugui optar per la sanitat privada el personal funcionari, que, com a tal,  ha de defensar el servei públic es pot considerar una contradicció flagrant, que resultaria inexplicable sense conèixer els orígens de la MUFACE i que, en tot cas, mig segle després, és políticament i conceptualment insostenible.

La ciutadania no-MUFACE rep des de l’Administració, via el sistema MUFACE i l’ús que en fan els seus membres, dos importants missatges connexos.

Primer, la  sanitat privada és millor que la pública: l’Administració l’ofereix al seu funcionariat i les persones que no en formen part s’han de conformar amb el que hi ha.

Segon, les funcionàries i els funcionaris són persones que tenen un privilegi injustificat i fins i tot sorprenent (l’estabilitat en el lloc de treball no es pot considerar, en canvi, un privilegi, perquè és una garantia obligada de la independència en l’exercici de la funció pública). Un missatge que no afavoreix la necessària bona relació entre la ciutadania i l’Administració.

I l’episodi del concurs que ha quedat desert per manca de participants ha posat de manifest que el model actual resta a mercè de l’eventualitat, potser no ajustada a dret, que unes poques empreses es posin d’acord per boicotejar-lo. La continuïtat de l’atenció sanitària a més d’un milió de mutualistes i a les seves famílies no pot dependre de decisions empresarials en un context d’oligopoli.

Extinció, quan i com?

És clar, doncs, que sóc favorable a la supressió de MUFACE. Però, conscient que no és pot fer d’un dia per l’altre, prefereixo parlar d’extinció, que és compatible amb un procés més o menys dilatat en el temps.

I per què no es pot suprimir d’un dia per l’altre?

Els diners que ara es destinen a la sanitat privada es podrien assignar a la pública però, tot i disposant d’aquests diners, cal un temps per preparar instal·lacions i contractar més personal.

A més, crec que el govern d’Espanya no pot assumir, en les circumstàncies actuals, el cost electoral d’una supressió imminent de MUFACE duta a terme amb l’oposició frontal del sindicat majoritari en el sector i potser finalment secundada, encara que sigui amb menys entusiasme, per tots els altres. Ja que, encara que un privilegi no s’ha de confondre amb un dret adquirit irrenunciable (si fos així, les societats mai no haurien avançat gaire), les persones que el gaudeixen solen defensar-lo fermament i ja hem vist que, en aquest cas, n’hi ha moltes que en són partidàries i que li atorguen gran importància. Reconec, doncs, que per als sindicats de classe no és fàcil discrepar de la posició immobilista, però com a sindicats de classe, a diferència dels corporatius, els interessos que han de defensar són els generals de la classe i no els d’un sector en particular quan entren en contradicció amb els dels altres.

Però es pot fer un pla d’extinció, amb terminis ben especificats, que hauria d’incloure mesures com ara la de no donar l’opció privada a les persones que ingressin en la funció pública a partir d’una data determinada o reduir la flexibilitat pel que fa als canvis d’opció, fins i tot fent-los irreversibles. I amb els recursos econòmics alliberats es podrien reforçar les plantilles i les instal·lacions de la sanitat pública.

El futur de l’assistència sanitària del funcionariat no ha de seguir depenent de les decisions d’empreses privades, com les asseguradores que han fet el buit al concurs. Després del que ha passat i del que s’ha debatut, les coses no poden seguir com fins ara.

Notes

 ¹ Hi ha altres mutualitats —MUGEJU, ISFAS—, però en aquesta entrada només em refereixo a MUFACE.

² UNIPROMEL (Unión Profesional de Médicos de Ejercicio Libre), des d’un punt de vista< diferent, defensa el model Muface-directo, en què l’Estat pagaria directament als hospitals i consultes privades.

³ Entre aquests i les persones del règim general hi ha també algunes diferències de menor entitat: el tant per cent que es paga pels medicaments és diferent (superior, per al personal jubilat, en el cas de MUFACE) i MUFACE ofereix prestacions (per exemple, subvencions per a ulleres, intervencions odontològiques…) que no preveu el règim general.