General, el teu tanc és un vehicle poderós […] Però té un defecte: necessita un conductor.
General, l’home és molt útil. Pot volar i matar. Però té un defecte: pot pensar.
Bertold Brecht (traducció de Feliu Formosa)
Operacions cinètiques i no cinètiques, guerra híbrida, guerra cognitiva
Què és la guerra cognitiva? Quins objectius persegueix? Com és que l’OTAN la considera tan important i li dedica tants recursos? Representa una amenaça per a les poblacions? Hi ha alguna manera de fer-hi front?
És clar que una entrada en un blog no pot donar respostes completes a aquests interrogants, però l’objectiu d’aquesta és més modest: donar a conèixer que la guerra cognitiva ha començat, alertar dels perills que això implica i apuntar unes idees sobre com podem defensar-nos-en.
Tornem a Brecht. Totes les armes tenen un defecte: cal que algú les manegui. I això és un defecte perquè les persones tenen el defecte de pensar.
Millor, doncs, que la persona que acciona l’arma ho faci lluny de l’objectiu i no vegi detalls dels danys resultants. Després de llançar sobre Hiroshima la primera bomba atòmica, la tripulació del bombarder no va veure les cares ni els cossos de les desenes de milers de cadàvers que varen causar. I a Harry Lime, el tercer home, no l‘importaven gaire les vides de les persones que ell veia, insignificants, des del punt més alt de la gran roda del parc d’atraccions de Viena. Míssils i drons són, considerats des d’aquesta perspectiva, uns grans invents.
Però el defecte radical és que les persones poden pensar. I per evitar-ne les conseqüències es tracta doncs, bàsicament, que no pensin o que pensin el que convé al general de Bertold Brecht.
La visió profana de la guerra és, en terminologia militar, un conjunt d’operacions cinètiques, és a dir l’ús d’armament per aconseguir efectes físics tangibles sobre l’enemic. Però el concepte professional té més abast i inclou també operacions psicològiques, propaganda, informació i desinformació… De fet, totes les guerres són més o menys híbrides perquè en totes elles s’hi practiquen operacions no cinètiques. És més, la majoria de guerres, si no totes, comencen amb operacions no cinètiques i es pot concebre una guerra sense operacions cinètiques, en què el bàndol guanyador es faci amb la victòria sense lluitar, sense disparar un sol tret, la qual cosa és considerada com un objectiu ideal en algunes teories sobre estratègia militar. Al respecte, Sun Tzu (pensador xinès que va viure fa més de dos mil cinc-cents anys) és invocat sovint: ”L’art suprem de la guerra és sotmetre l’enemic sense lluitar”.
El concepte de guerra cognitiva (m’hi referiré sovint, per abreujar, com a GC), Cognitive War, CogWar o CG se situa en aquest marc.
Hi ha un cert debat sobre si aquest terme només és una manera de referir-se als components no cinètics de les guerres o té consistència en si mateix i representa una novetat molt significativa per a l’enfocament de les conteses bèl·liques en aquest segle XXI.
Això dona lloc a articles acadèmics farcits de divagacions i pirotècnia verbal (amb neologismes sonors com ara cognítica, ciberpsicologia, neuroarmes, neurodades, neurobioeconomia,, neuroarmamentització etc.) i segurament hi ha qui ha trobat en el tema una oportunitat d’aconseguir finançament per fer recerca sobre el concepte i les seves variants i publicar articles en revistes especialitzades.
Però el que importa és que l’OTAN ha adoptat el concepte de GC i hi dedica recursos per a desenvolupar-lo i organitzar activitats de formació adreçades als comandaments militars dels països de l’Aliança. L’ALT (Allied Command Transformation) s’ocupa del Cognitive Warfare Exploratory Concept, com una part de la més àmplia Warfare Development Agenda.
La GC no és un mer agregat de notícies falses difoses per joves influenciadores o influenciadors o de declaracions arteres de professionals de la política, tot i que unes i altres poden fer-hi contribucions significatives. Es tracta d’una branca d’activitat de l’OTAN i de les organitzacions politicomilitars amb què rivalitza. És a dir, això va realment de debò.
Guerra cognitiva: què, per a què i amb què
La preparació psicològica per enardir l’amic i desmoralitzar i dissuadir l’enemic ha estat present en totes les guerres des de fa molts segles. I ha anat guanyant terreny la idea que vèncer l’exèrcit enemic és una condició necessària per guanyar una guerra, però no basta: cal sotmetre l’adversari amb una combinació apropiada de violència i convicció.
Basil Liddle Hart, un oficial britànic germanòfil, va sentenciar (1944) que l‘objectiu real en una guerra és la ment (mind: ment, cervell…) del comandament enemic i no pas els cossos de les seves tropes.
Aquí teníem ja, en forma embrionària, la idea central de la guerra cognitiva: l’objectiu és el cervell dels enemics. Però no sols el dels comandaments militars, sinó de totes les persones, civils o militars, que tinguin la consideració d’enemigues de la nostra causa.
“La guerra cognitiva no és l’instrument amb què lluitem; és la lluita mateixa. El cervell és alhora l’objectiu i l’arma en la lluita per la superioritat cognitiva”, es diu en un text de l’OTAN on s’afirma també que “la Guerra Cognitiva se centra a atacar i degradar la racionalitat, cosa que pot conduir a l’explotació de vulnerabilitats i a una debilitació sistemàtica”.
L’expressió “guerra cognitiva” `procedeix del món empresarial per descriure accions adreçades a consumidors, legisladors o a empreses competidores per tal d’influir en el seu comportament. Apareix en l’àmbit militar el 2017 en intervencions públiques de generals estatunidencs i des d’aleshores s’ha convertit en un tema rellevant en els camps de la politologia i l’estratègia militar.
Com que es tracta d’un “concepte exploratori” no n’hi ha encara una definició consensuada i consolidada, però la gran majoria de les publicades són concurrents i difereixen en el grau de detall o en l’èmfasi en uns o altres components de la GC.
A la Viquipèdia en castellà trobareu que la GC és “el conjunt d’accions militars planificades per afectar actituds i conductes mitjançant la pertorbació de la cognició a nivell individual, grupal o poblacional”. I s’hi considera una extensió del concepte de guerra híbrida.
Segons un document de l’OTAN [1] la GC comprèn les “activitats realitzades en sincronització amb altres Instruments de Poder, per afectar les actituds i el comportament influint, protegint o interrompent la cognició individual i de grup per obtenir avantatge sobre un adversari”, amb l’objectiu de desestabilitzar els adversaris s o aconseguir que es destrueixin a si mateixos des de dintre [2].
El seu camp d’acció [3] “és global i està dirigida a prendre el control dels éssers humans (tants civils com militars), organitzacions, nacions i també d’idees, psicologia, especialment la del comportament, pensaments i també l’entorn” I el mateix autor sintetitza: és “l’art d’usar tecnologies per alterar la cognició dels objectius humans, generalment sense el seu coneixement ni el seu consentiment”.
Va més enllà que la propaganda, en què el subjecte és passiu. En la GC el subjecte contribueix: aporta dades i difon informació.
El concepte de GC implica que als cinc dominis o àmbits bèl·lics més o menys tradicionals (terrestre, naval, aeri, espacial i ciberespacial) s’afegeix un de nou: el domini cerebral, que alguns prefereixen denominar domini humà: el cervell humà esdevé camp de batalla, com especifica el títol de l’article suara esmentat de du Cluzel.
Els altres cinc dominis “poden donar victòries tàctiques i operatives; només el domini humà pot assolir la victòria total i completa” [4].
I l domini humà es pot definir [4] com “l’esfera d’interès en què es poden dissenyar i implementar estratègies i operacions que, en enfocar-se en les capacitats cognitives dels individus i/o comunitats amb un conjunt d’eines i tècniques específiques, en particular digitals, influiran en la seva percepció, manipularan les seves capacitats de raonament, percepció i comportament per assolir els efectes desitjats”.
LA GC es val d’un conjunt d’eines que es designen col·lectivament com a NBIC (Nanotecnologies, Biotecnologies, tecnologies de la Informació i ciències Cognitives), com ara xarxes socials, substàncies químiques (du Cluzel recorda que històricament s’han utilitzat gasos nerviosos, drogues o estimulants com les anfetamines) o l’explotació de biaixos cognitius de la població objectiu.
Moltes d’aquestes eines són noves i no estan considerades en les legislacions, la qual cosa les fa més perilloses, en no haver-hi protecció jurídica contra elles.
Amb elles es poden assolir els mateixos objectius que amb la guerra convencional, però amb un cost menor [4], tot i que amb possibles efectes secundaris greus, “com ara deteriorament de la parla, deteriorament de la memòria, augment d’agressivitat, depressió i suïcidi”.
De quins cervells es tracta?
En alguns documents de l’OTAN o del seu entorn, la GC es presenta principalment com la que fan les potències enemigues, adversàries o rivals amb capacitat per lliurar aquest tipus de batalles. És a dir, Rússia i Xina, cada una amb les seves peculiaritats estratègiques i terminològiques.
Des d’aquest punt de vista, nosaltres hauríem de fer la GC per defensar-nos dels atacs cognitius de les potències adversàries.
Ara bé, és clar que per defensar-nos de la GC que ens fan els enemics hem d’atacar-los amb la nostra GC.
I també és clar que en les modalitats d’operacions no cinètiques que s’havien practicat abans que es parlés de guerra cognitiva (com ara propaganda o informacions falses) les poblacions destinatàries han estat tant les dels països enemics com la del propi, perquè en una guerra convé desmoralitzar les unes i cohesionar l’altra. Ah, i sense perdre de vista que a la població del nostre país segur que hi ha gent tèbia o fins i tot traïdora, partidària, àdhuc activament, dels enemics. Només cal recordar les operacions no cinètiques d’uns i altres abans, durant i després de la II Guerra Mundial.
Per tant, el camp de batalla de la CG, una guerra vigent i sense final previsible, comprèn tots els cervells de l’espècie humana, sobre els quals actuen i actuaran, amb més o menys intensitat, tots els contendents amb capacitat per fer-ho. Per tant, el cervell de l’autor d’aquest blog i el de la persona que el llegeix formen part del camp de batalla. I les bombes no cinètiques hi arribaran des de Rússia, la Xina, l’OTAN i, per compte propi, des de molts dels països que la componen.
I hi ha perill que comenci, la guerra cognitiva?
No, ja ha començat, és ben activa i no sembla que hagi de tenir final. Més aviat és previsible que s’intensifiqui, perquè vivim en un context bèl·lic i prebèl·lic i perquè les eines amb què compta la GC es diversifiquen i són cada vegada més potents.
En particular, les intel·ligències artificials generatives (IAG) ofereixen grans possibilitats al respecte, no sols per la facilitat amb què, a fi de confondre i enganyar, poden crear i difondre textos, al·locucions i imatges, sinó també, i sobretot, perquè fomenten, pel sol fet d’existir i per la literatura bla-bla-bla que generen, que se’ls delegui la funció de pensar. I el cervell que no pensa, perquè encomana aquesta funció a la IAG, és la víctima ideal de la GC.
Però no tothom és conscient que s’està lliurant una guerra cognitiva. Potser perquè moltes eines de la GC són circumspectes i sovint no se’n pot deduir l’origen ni la intenció. També perquè, tot i que algunes operacions, no cinètiques!, de la guerra cognitiva són ben perceptibles no es poden percebre com a instruments de la GC si no se sap que la GC existeix i en què consisteix. I encara que se sàpiga, mai no es pot tenir la certesa que aquella notícia falsa, per exemple, és un element de la panòplia de la CG, component d’un pla curosament dissenyat i que compta amb recursos considerables per ser dut a terme.
I, a més, és possible que, com a subproducte de la mateixa GC, hi hagi persones i col·lectius que hi fan aportacions sense ser-ne conscients o ves a saber. Per exemple, ens hem d’afigurar que Alexis Racionero és un soldat de la GC quan planteja (La Vanguardia, 13/11/2025) que hem de pensar menys per viure millor i considera que pensar és una malaltia, tot contribuint així a deixar-nos cerebralment inermes?
Recordem Brecht. Amb vistes a volar i matar, el soldat té un defecte: pot pensar. Que no pensi és, per tant, un objectiu fonamental de la GC. Assolit aquest, ja només falta que cregui que pensa el que l’estat major de la CG creu que ha de pensar.
Què hi podem fer?
Combatre la GC és molt difícil, perquè compta amb molts recursos i instruments molt potents.
Per evitar-ne les conseqüències cal que les persones que en som els objectius tinguem agusat l’esperit crític, que requereix coneixements sòlids i la pràctica de l’anàlisi i del debat per tal de detectar els intents d’engany i de manipulació.
Però això no basta, cal també organitzar-se i crear institucions que tinguin la finalitat d’intervenir en la guerra cognitiva d’una manera defensiva, és a dir, no pas per capgirar els cervells, sinó per protegir-los, per blindar-los davant les escomeses cognitives, tant si venen d’un costat com d’un altre. Perquè, per atacar, la GC compta ja, si més no des de fa dècades, amb una xarxa d’entitats nombroses i ben finançades.
En tot cas, la guerra cognitiva ha començat i és permanent. El primer pas per combatre-la és prendre consciència que existeix i de quins objectius persegueix. I com més aviat millor, perquè quan els seus efectes són visibles, segurament ja és massa tard.
Referències
[1] NATO Allied Command Transformation (2023). Cognitive WarfareExploratory Concept. NATO Allied Command Transformation (ACT). Report No.: ACT/SPP/CNDV/TT-6700, segons Deppe C and Schaal GS (2024) Cognitive warfare: a conceptual analysis of the NATO ACT cognitive warfare exploratory concept. Front. Big Data 7:1452129. doi: 10.3389/fdata.2024.1452129
[2] Marie Morelle, Cegarra Julien, Damien Marion, André Jean-Marc. Towards a Definition of Cognitive Warfare. Conference on Artificial Intelligence for Defense, DGA Maîtrise de l’Information, Nov 2023, Rennes, France. hal-04328461
[3] François du Cluzel (2022) Cognitive Warfare, a Battle for the Brain. DOI 10.14339/STO-MP-HFM-334-KN3-PDF
[4] François du Cluzel (2021) Cognitive Warfare. Innovation Hub, NATO ACT, June-November 2020.
Es un document extens i sistemàtic que podeu trobar aquí.
Albert Corominas 