Un diagnòstic parcial i lapidari del  sistema universitari espanyol

Una universitat és una escola amb la porta oberta, indistintament, a tots els fills d’una nació i on uns mestres pagats per l’Estat inicien en els coneixements elementals de totes les ciències

Denis Diderot, Pla d’una universitat o d’una educació pública en totes les ciències (1775-1776)

Percebo l’amor als diners en el fons de la desintegració de la universitat estatunidenca.

Robert Maynard Hutchins, The university of Utopia (1953)

Una nova llei universitària?

La política universitària no sol suscitar gaire interès entre la ciutadania. Però darrerament té més presencia de l’habitual en els mitjans, per la possibilitat que es presenti pròximament al Congrés el projecte de la LOSU (Llei Orgànica del Sistema Universitari).

Amb aquesta entrada pretenc aportar, amb tanta concisió com permet la intel·ligibilitat, alguns elements sobre el tema, de manera que les persones que no estiguin en contacte amb la universitat es puguin fer càrrec d’algunes de les qüestions que concerneixen la institució i de possibles vies per abordar-les.

Però, cal i cal només una llei?

Un dels arguments que s’esgrimeixen per defensar la necessitat d’una nova llei universitària és que ja fa vint anys que es va publicar la darrera, la LOU. Però el cas és que la LOU s’ha modificat diverses vegades i que, a més, una certa estabilitat legislativa no deixa de tenir aspectes positius.

Així mateix, hi ha qui demana canvis en el sistema de govern o reclama més autonomia, de vegades identificada amb menys regulació, sense potser especificar gaire en què i per a què.

És clar que hi ha problemes en el sistema universitari, però sense un diagnòstic encertat no  es pot afirmar amb solvència si cal o no una llei o si només cal modificar aspectes de la llei vigent o si calen, alternativament o complementàriament, altres mesures, com ara disposicions legals de rang inferior a la d’una llei o acords entre parts interessades i programes per dur-los a terme.

D’on venen els mals del sistema universitari?

Els que, des del meu punt de vista, són defectes i problemes del sistema universitari espanyol tenen una arrel comuna: la ideologia neoliberal, present fora i dins de les universitats, i les polítiques que se’n deriven, orientades a privatitzar una part del sistema i a mercantilitzar-lo.

El neoliberalisme proclama les bondats de convertir tots els productes i serveis, inclòs l’ensenyament, en una mercaderia, considerar la formació exclusivament com una inversió personal, reduir el pes del sector públic i desregular l’economia i les activitats institucionals, ja que la lliure competència i la iniciativa individual ens conduiran al millor dels mons possibles.

D’aquest enfocament general provenen:

• Un finançament exigu de les universitats públiques.
• Alts preus de matrícula.
• Facilitats per a les universitats privades.
• Orientació de la docència a l’empleabilitat entesa com l’adaptació a les necessitats a curt termini de determinades empreses; foment de les denominades competències transversals en detriment dels coneixements.
• Consideració de la denominada transferència com la tercera missió de la universitat, amb  els més elevats, i potencialment molt elevats, incentius econòmics, cosa que fomenta la subsidiarietat de la recerca universitària en relació amb la transferència.
• La reclamació persistent, en nom de vegades de l’autonomia universitària, de la desregulació de l’accés a la universitat, del marc laboral i dels procediments per elaborar i implantar plans d’estudis (en aquest cas, se sol reivindicar l’avaluació ex post versus l’avaluació ex ante).

Per sortir al pas d’aquests objectius i aquestes tendències calen lleis apropiades, però no són suficients, perquè per erradicar la causa última de tot plegat s’ha de dur a terme una batalla ideològica i cultural, que reivindiqui el caràcter de servei públic de l’ensenyament i les conseqüències que es desprenguin d’aquest concepte, la ciència oberta i una orientació de l’activitat acadèmica que proporcioni a l’estudiant les bases per al seu desenvolupament professional i personal al llarg de la vida i contribueixi a augmentar el patrimoni de coneixements disponibles per a tota la ciutadania.

Entre les universitats públiques espanyoles n’hi ha de molt bones i cap de dolenta. No es pot dir el mateix de les universitats privades (no pretenc discutir aquí si “universitat privada” és un oxímoron; en tot cas, en el concepte d’universitat de Diderot no hi caben les privades i, d’una altra banda, he de confessar que mai no he entès que  l’autonomia universitària i la seva inseparable llibertat de càtedra siguin compatibles amb la propietat privada de la institució). En tot cas, la baixa qualitat de la majoria de les universitats privades és un dels problemes més importants del sistema, un llast molt considerable. Però no és l’únic.

El finançament de les universitats públiques

La seva migradesa és la causa immediata de molts dels problemes que s’esmenten a continuació. Cal fixar un objectiu ambiciós en termes de tant per cent del PIB (si us plau, no ens quedem només en la mitjana de la UE!) i un pla per assolir-lo.

L’accés

Fortament esbiaixat a favor de les famílies amb més renda i més formació acadèmica. Això no ho pot corregir la universitat per ella mateixa, però la supressió dels preus públics de matrícula hi ajudaria (i, de passada, faria menys competitives les universitats privades). També cal estudiar com influeix en aquest estat de coses la manera de calcular la nota d’accés, amb un pes del 60 % de la nota de batxillerat.

La selecció i les condicions laborals del personal docent i investigador (PDI)

Els elevadíssims nivells actuals de contractes temporals i de contractes a temps parcial i també el fet que hi ha una part del PDI amb contractes que no són els previstos per a les funcions que té assignades, amb bosses de precarietat, incompleixen els límits i les condicions de les normes vigents i impliquen una pèrdua de la qualitat del servei.

A més, les retallades i les limitacions en la taxa de reposició han donat lloc a plantilles que necessiten amb urgència  personal de refresc.

Calen plans amb horitzons temporals breus i dotats dels recursos corresponents per resituar totes les universitats públiques dins del marc normatiu.

Les normes han de garantir la transparència i adequació dels procediments d’acreditació i d’accés als llocs de treball.

L’oferta docent

Quant als títols oficials, l’oferta actual de graus és excessiva i no sempre garanteix que, com marca la llei, el pla d’estudis proporcioni una formació bàsica i generalista (en alguns casos, el mateix nom del grau ja alerta contra aquest perill). Cal revisar el sistema actual de títols i planificar-ne l’oferta, conjuntament amb la de la formació professional superior.

I pel que fa als ensenyaments no oficials és urgent una normativa que en garanteixi la qualitat i el caràcter universitari i  eviti la confusió d’aquets títols amb els oficials (sap tothom que els màsters oficials es diuen màsters universitaris i que si no porten aquest adjectiu no són oficials i, per tant, encara que de vegades siguin molt més cars, no tenen els efectes acadèmics ni, en el seu cas, professionals, dels màsters oficials?).

Desregulació i descontrol

De tant en tant en tant es produeixen desequilibris en els pressupostos de les universitats públiques o es detecten irregularitats a les mateixes universitats o en les institucions parauniversitàries (fundacions, per exemple) que d’elles depenen, els objectius de les quals de vegades sembla que hagin arribat a ser independents dels de la universitat que les ha creades. Aquestes anomalies són molt esporàdiques, però, quan es detecten, de vegades no se’ls dona la importància que tenen i no es prenen mesures perquè no es repeteixin.

Ja hem vist també, que moltes universitats incompleixen la llei en aspectes tan importants com les característiques de les plantilles de PDI.

Calen instruments de control i que els òrgans de govern, de la universitat i de fora, assumeixin les responsabilitats que tinguin assignades.

Autonomia i govern de les universitats

El sistema de govern de les universitats públiques ha estat objecte de crítiques duríssimes per part de sectors que pretenen substituir-lo per un de semblant al que va portar a la desaparició o conversió en bancs de les caixes d’estalvis.

Certament, té defectes i és millorable, però déu-n’hi-do el que ha donat de si: ha permès portar les universitats públiques de la situació lamentable en què es trobaven  sota el franquisme a l’actual, en què són homologables amb les dels altres països industrialitzats.

No necessita una reforma urgent, ni convé fer-la ara mateix. Si algun dia es pot abordar amb tranquil·litat s’hauria de basar en una assignació adequada de funcions i responsabilitats a les administracions públiques, als consells socials i a la comunitat universitària. No, en canvi, en el mantra que amb més autonomia (entesa com a desregulació) tindríem millors universitats, perquè la manca de regulació no és el que ha donat millors resultats en la gestió econòmica, la selecció de personal o la configuració de l’oferta de títols, posem per cas.

Això no és tot, però possiblement ja n’hi ha prou per ara. En tot cas, la llei, per si sola, no pot resoldre tants problemes. Cal, en tot cas que la mateixa comunitat universitària actuï i reivindiqui i que hi hagi consciència a la societat de la importància de dotar-se d’una universitat com la que volia Diderot i no com aquella que Hutchins veia com a desintegrada per l’amor als diners.