Sobre les argúcies en defensa del llenguatge exclusiu

Partir de la premissa que el llenguatge és neutre, que no reflecteix relacions de poder, és d’una ingenuïtat entendridora i ignora l’origen i l’evolució del llenguatge humà.

Carles Duarte, Gènere no marcat (Diari de Girona, 27/04/2014)

Hi ha nenes que tu els dius “aquesta pel·lícula és per a nens” i et contesten: “I per a nenes no?”

Carme Junyent a l’entrevista publicada sota el titular “El llenguatge inclusiu és una imposició i ja n’hi ha prou” (Quadern EL PAÍS.cat, 21/01/2022)

1 Exclusió i inclusió

Entorn del llenguatge inclusiu hi ha, des de fa molts anys, un debat permanent que ara potser s’ha revifat una mica arran de la publicació del llibre Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou (Eumo Editorial, 2021) i de les entrevistes que la seva editora, Carme Junyent, ha concedit a diversos mitjans de comunicació, com ara El País i La Vanguardia.

Aquí m’he permès la llicència de denominar llenguatge exclusiu al que no és inclusiu. El llenguatge exclusiu és el que s’ajusta als usos tradicionals i que, segons l’opinió de les persones que el defensen no implica cap discriminació per raó de sexe o de gènere, atès que el gènere gramatical masculí és no marcat, és a dir, que en plural es refereix a totes les persones que componen el col·lectiu corresponent i que, per tant, evita la duplicació (com ara companyes i companys, amics i amigues, senyores i senyors…) en benefici de l’estil i de l’economia lingüística.

Per exemple, per Carme Junyent l’expressió “aquesta pel·lícula és per nens“ vol dir que és un film del conegut com a gènere infantil, tan apropiat per a les nenes com per al nens, i, per tant, no discrimina ningú; també es podria dir, doncs, que es tracta d’una pel·lícula infantil. Potser Junyent no ha tingut en compte que, d’una banda, hi ha pel·lícules orientades a públics femenins i altres que ho estan a públics masculins i, d’una altra, com queda palès a la cita que encapçala aquesta entrada, que actualment moltes nenes no se senten concernides per l’expressió esmentada, la qual, així, resulta discriminatòria, amb independència de l’anàlisi gramatical que se’n pugui fer. Ah!, fa uns anys això no passava. És clar, perquè la societat ha evolucionat, i força, i l’ús i la interpretació del llenguatge tenen lloc en el si de la societat.

En un text molt ben elaborat, de 2009, Gabriel Bibiloni afirma que si diem “els gendres no són com els fills […] tothom entendrà perfectament que no ens referim a persones d’un sol sexe” i, anàlogament, si diem que “els italians són simpàtics” ningú no pensarà que les dones queden excloses implícitament d’aquesta consideració favorable. Però aquesta és l’opinió de Bibiloni, que no tothom ha de compartir necessàriament perquè la relació amb els gendres pot ser diferent de la relació amb les nores (per cert, dels sogres o de les sogres?) i perquè no es pot excloure que els tarannàs de les italianes i dels italians siguin dissemblants.

Observeu, de tota manera, que en singular no hi ha gènere marcat i que, per tant, si s’esmenta la persona que ocupa un càrrec s’ha de tenir en compte si és una dona o un home: president o presidenta, rector o rectora, director o directora… En un text que fa referència a càrrecs d’una manera genèrica (és a dir, independentment de qui els exerceix o qui els exercirà), com ara un reglament o uns estatuts d’una fundació, una societat o una universitat, la duplicació és inevitable si no es vol incórrer en discriminació.

Reiterar insistentment la duplicació pot fer que el text o el discurs resultin feixucs, però la duplicació en si no és incorrecta i abans ja he donat uns quants exemples totalment acceptats des de fa molt temps, com ara “senyores i senyors” (o “franceses i francesos”, tal com començava els seus discursos Charles de Gaulle).

De manera que l’àmbit temàtic a què es refereix el debat és, al capdavall, força limitat i se centra essencialment en la consideració del masculí com a gènere no marcat.

2 Opressió insofrible?

A la portada del llibre a què m’he referit, sota el títol, es pot llegir Prou textos incoherents i confusos. Canviem el món i canviarà la llengua, ço que és interessant perquè incorpora un dels arguments més freqüents contra el llenguatge inclusiu: canviar la llengua no serveix per a res; quan canviem el món, canviarà la llengua. I, mentrestant, el llibre dona arguments per no canviar la llengua.

En altres versions de la portada diu que són Setanta-cinc veus en contra de l’opressió lingüística i les presentacions que figuren a les webs de les llibreries i plataformes de distribució s’indica que és un llibre “contra la dictadura lingüística”. Junyent, en les seves entrevistes  diu que es tracta d’una imposició des de dalt i que ja n’hi ha prou.

Com fa patir, la llengua! Fins i tot hi ha gent que se sent menystinguda pel llenguatge exclusiu.

A Internet podeu trobar milers d’enllaços a textos favorables o contraris al llenguatge inclusiu i consells i manuals, elaborats per associacions o institucions com ara la Generalitat, ajuntaments, universitats o associacions. Aquí no pretenc tant donar arguments a favor del seu ús com posar de manifest algunes argúcies que s’utilitzen per desacreditar-lo.

3 Els components troncals de la dialèctica contra el llenguatge inclusiu

La base, el fonament, sovint implícit, d’aquesta dialèctica consisteix a ignorar les implicacions politicosocials de l’ús del llenguatge i, així, retenir-ne només l’aspecte, diguem-ne, tècnic: es tractaria del respecte a les regles de la gramàtica, de la qualitat de textos i discursos i de l’economia del llenguatge.

“Imposar el llenguatge inclusiu atempta contra la lògica lingüística” diu el titular de l’entrevista de La Vanguardia a Carme Junyent.

En tractar-se d’una qüestió tècnica, l’única opinió que s’hauria de tenir en compte és la d’aquelles persones que, en el llenguatge no inclusiu, són conegudes com “els experts”. Les que no accepten aquesta opinió ho fan per motius ideològics i, per tant, no tenen remei, mai no s’arribarà a “alterar per la via racional” el seu parer, com deia l’aleshores president de la Secció Filològica de l’IEC en la resposta a la consulta que li formulà el director de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona el mes de gener de 1996.

La consulta la suscità la proposta, amb un suport molt majoritari a l’Escola, de substituir, en la seva denominació, “Enginyers Industrials” per “Enginyeria Industrial”.

Es tracta d’un cas exemplar, perquè la proposta no violava cap regla gramatical ni atemptava contra l’economia del llenguatge. A més, seguia la pauta predominant en els centres docents universitaris (escola d’Arquitectura, facultats de Farmàcia, de Dret, de Química…), és a dir, identificar el centre per la disciplina que s’hi aprèn i no per la denominació professional de les persones que s’hi titulen. Tot i així, la minoria contrària al canvi de nom es va defensar com un gat panxa enlaire. L’argument bàsic va ser, amb el suport de l’informe del president de la Filològica, que el canvi era innecessari, perquè, en ser el masculí el gènere no marcat, “Enginyers” incloïa tant les enginyeres com els enginyers. Com que aquest argument, en no referir-se directament al que s’estava discutint, resultava més aviat fluix, se n’adduïren d’altres com ara que, si es canviava el nom de l’Escola, en anar-hi en taxi caldria explicar com arribar-hi, mentre que això no calia amb el nom vigent, perquè tothom sabia on era l’Escola d’Enginyers. També es va invocar el manteniment de la tradició, però aquest argument va resultar efímer, ja que algú va fer recordar que en la seva llarga història, l’Escola havia canviat de nom vuit vegades.

Era un debat gramatical? Eren les persones favorables al canvi les que, obcecades per la ideologia, no atenien a raons? Què defensaven realment les que es resistien al canvi? No puc especular sobre llurs motius. Però pot ajudar a entendre el perquè de tot aquell enrenou el fet que la primera enginyera industrial espanyola es va titular l’any 1929, que la segona, primera catalana, ho va fer vint anys després i la tercera, també catalana, l’any 1960. O sigui que l’enginyeria industrial era cosa d’homes i es podria dir que la denominació que es volia canviar s’havia ajustat prou a la realitat durant molt temps. Però l’any 1996 a l’Escola ja hi havia professores i dones que hi estudiaven i el nom havia esdevingut insostenible. Des de l’any 1998, és la d’Enginyeria Industrial de Barcelona.

Segurament, com a teló de fons dels debats sobre el llenguatge inclusiu trobarem gairebé sempre posicionaments que, en un sentit ampli, poden qualificar-se com a polítics. El llenguatge inclusiu no és, fonamentalment, una qüestió gramatical, sinó una qüestió política. La qual cosa no implica el menyspreu de les regles gramaticals, però sí que la sola expertesa filològica no es suficient per arrogar-se la raó en aquest tema.

I que es pot fer un mal ús del llenguatge és tan cert per a l’inclusiu com per a l’exclusiu.

4 I alguns components auxiliars d’entitat diversa

Més enllà de la pretensió de reduir l’ús del llenguatge a una qüestió tècnica, hi ha un repertori d’estratagemes per combatre el llenguatge inclusiu. En podem veure algunes tot seguit.

Dissuadir d’emprar el llenguatge inclusiu

Perdeu el temps. Preteneu canviar el llenguatge perquè canviï la societat, però això no canviarà la societat. Quan aquesta ho faci potser canviarà algun aspecte del llenguatge, però mai no aconseguireu canviar “la condició inamovible del masculí com a gènere no marcat” com va dir Pedro Álvarez de Miranda, catedràtic de llengua espanyola i membre de la RAE, en un article, publicat originalment a El País (07/03/2012) i reproduït després a sinpermiso.

Tanmateix no és cert que els canvis en el llenguatge, que resulten de canvis en la societat, no tinguin cap impacte sobre la societat mateixa. El llenguatge influeix en els comportaments i per això s’hi dedica tanta atenció des del màrqueting o de la política. Per què es parla d’ajustos i no de retallades? O de danys col·laterals i no de massacres de civils? I també pot influir en els comportaments pel fet de cridar l’atenció sobre situacions de discriminació o de desequilibri injustificable entre dones i homes; i això ha aconseguit el llenguatge inclusiu en penetrar en el discurs públic i en els textos jurídics i administratius.

Schopenhauer, model d’astuts, ja aconsellava a l’estratagema 12 de les trenta-vuit que presenta a Dialèctica erística o l’art de tenir raó (publicat en català amb el títol L’art de tenir sempre raó) “anomenar les coses de la manera que resultin més apropiades al nostre interès”.

D’una altra banda, les llengües són creacions humanes i, com a tals, susceptibles d’evolució. De fet, les llengües romàniques són un resultat d’aquesta evolució i, al costat d’elements comuns, tenen característiques pròpies de cada una. I és que la inamovibilitat de les normes gramaticals no admet comparació, per exemple, amb la de la llei de la gravitació universal.

Al respecte, diu també Álvarez de Miranda:

I per què és el masculí, en comptes del femení, el gènere no marcat? […] és més que possible que sigui un transsumpte de la prevalença ancestral de patrons masculinistes […] si es vol, masclistes, i parli’s tot el que es vulgui de sexisme lingüístic. Sigui’s conscient, tanmateix, que intentar revertir-lo o anul·lar-lo és donar-se cops de cap contra una paret, perquè la cosa, en veritat, no té remei.

No combatre el llenguatge inclusiu, sinó una caricatura del llenguatge inclusiu

Aquesta argúcia té dues variants:

• Identificar el llenguatge inclusiu amb l’ús de termes francament poc afortunats (com ara totis, un intent inviable de reunir en un sol mot els significats de tots i totes) o de construccions o formes d’escriptura o d’expressió oral que no hi ha manera d’encaixar en estructures gramaticals bàsiques o que es poden escriure però no es poden llegir o pronunciar: els i les estudiants, els/les estudiants, el/la director/a… O d’usos inadequats dels noms col·lectius (per exemple, dir que per assistir a l’examen caldrà que l’estudiantat presenti un passaport covid, quan s’hauria de dir, d’una manera o d’una altra, que cada estudiant haurà de presentar-lo).

• Inventar exemples delirants d’usos merament imaginaris del llenguatge inclusiu. N’hi ha un en l’article ja esmentat d’Álvarez de Miranda (que no he traduït perquè hi ha un fragment que només té sentit en castellà):

[…] si una persona tiene tres hijos y dos hijas, dirá, interrogado acerca de su prole, que tiene cinco hijos. No dirá que tiene cinco hijos o hijas, ni cinco hijos e hijas, ni cinco hijos / hijas (léase cinco hijos barra hijas). Podrá escribir que tiene cinco hij@s, pero esto no lo podrá decir, leer, así que de nada le vale. Yo […] no he tenido paciencia para echarme al coleto todas esas guías que sobre el lenguaje no sexista han proliferado. Supongo que alguna de ellas recomendará a nuestro perplejo pater familias que diga algo así como esto: Mi descendencia la forman cinco unidades. Pobrecillo.

Es veu que al professor no se li va acudir que la persona interrogada (que inicialment sembla que podia ser tant una mare com un pare, però que finalment resulta que és un pare) tenia també la possibilitat de respondre Tengo dos hijas y tres hijos o bé Tengo tres hijos y dos hijas.

En l’escrit de Bibiloni trobem altres exemples d’aquesta argúcia, en aquest cas esgrimida contra la formació de noms col·lectius amb el sufix –at (m’hi tornaré a referir més endavant):

Imaginem que del conjunt de lectors d’un diari ens posam a dir-ne lectorat; del conjunt dels rectors de les universitats, rectorat; del conjunt dels ecònoms, economat; del conjunt dels interns, internat; del conjunt d’autors d’escrits anònims, anonimat, i del conjunt de campions de la trencadissa lingüística, campionat.

Alguns d’aquests exemples són tan exagerats que costa dilucidar si són o no intents més o menys reeixits d’introduir en els textos algunes notes d’humor. De  fet, Álvarez de Miranda, després de descriure en el seu article una situació imaginària inversemblant, declara: “No hace falta decir que estoy utilizando el recurso dialéctico de la reducción al absurdo. Con su poquito de guasa”.

Fer ús d’afirmacions que no corresponen a la realitat

Els noms col·lectius són un dels millors recursos disponibles per evitar repeticions.

Però Bibiloni, que ja hem vist que n’és poc partidari, en el seu text dedica tot un apartat (“’Professorat’ i ‘alumnat’, castellanismes”) a combatre l’ús de determinats noms col·lectius. Així, diu:

L’espanyol és l’única llengua que dóna al mot professorat el significat de “conjunt de professors” (i el portuguès). En totes les altres […] té el mateix valor de generalat o almirallat (fa trenta anys que exercesc el professorat), i aquest és l’únic valor que en un català genuí hauria de tenir. […]. Professorat, com a nom col·lectiu, va generar per paral·lelisme alumnat, una altra paraula en –at que no apareix a cap idioma llevat de l’espanyol, i ara també circula estudiantat, a imitació, naturalment i com sempre, dels usos castellans.

I considera que “aquests mots” són “castellanismes lamentables”.

Tanmateix, “professorat” (com a “càrrec de professor” i “cos de professors”) i “alumnat” (com a “conjunt d’alumnes”) figuren en el diccionari de l’IEC  (i, professorat, com a cos de professors, fins i tot en el Diccionari general de la llengua catalana, de 1932) i, per tant, no sembla que se’n pugui discutir la catalanitat. “Estudiantat” no té entrada en el Diccionari, però sí en el Cercaterm del Termcat, amb la accepció “conjunt dels estudiants d’un determinat centre”. A més, és d’ús corrent a moltes universitats, apareix reiteradament en llurs estatuts, que solen regular el corresponent Consell de l’Estudiantat, i el 2010, per acord del Consell Interunversitari de Catalunya, es creà el CEUCAT (Consell de l’Estudiantat Universitari de Catalunya): tot plegat permet suposar que aquest mot s’incorporarà aviat al Diccionari, tal com ho han fet cardat, cribrat, errat, espertinar o rumrumejar, entre moltes altres actualitzacions.

Anecdòticament, recórrer a analogies que no demostren res

“Dir que el gènere en una llengua és obra del patriarcat és com dir que els possessius els ha inventat l’oligarquia terratinent” va dir Junyent en l’entrevista que va publicar La Vanguardia del 31/01/2022. Irònicament, puntualitzà el periodista.

Consideracions finals

El llenguatge és un instrument perquè les persones s’entenguin. I actualment no pot complir aquesta funció si no incorpora elements del llenguatge inclusiu.

Aquest ha estat, és i serà criticat, però amb arguments que, finalment, no tenen gaire abast ni consistència.

L’ús del llenguatge inclusiu requereix, com tots els canvis de costums, algun esforç. No es pot fer de qualsevol manera, cal evitar exageracions o invents impossibles d’encaixar en l’estructura de la llengua. Però el repte es pot assumir sense grans dificultats, atesa la disponibilitat de recursos que fan possible escriure i parlar sense discriminar i sense forçar la gramàtica.

Hem vist que hi ha persones que exhorten, sincerament o sarcàsticament, a canviar la societat abans de canviar el llenguatge. Sorprèn que no s’adonin o no es vulguin adonar que, pel que fa a la igualtat de dones i homes, la societat ja ha donat alguns passos en la bona direcció i que difícilment deixarà de fer-ho amb una velocitat tant o més gran que aquella amb què s’ha mogut fins ara.