No tothom prosseguirà una carrera en el dinàmic sector de la ‘nova economia’. De fet, la majoria no ho farà, de manera que els plans d’estudis escolars no es poden concebre com si tothom hagués d’arribar lluny.
OCDE (2001) L’école de demain. Quel avenir pour nos écoles?
Ja no es tracta de transmetre conceptes i coneixements, els alumnes han d’aprendre a construir coneixement per resoldre problemes de situacions concretes.
Meritxell Ruiz, consellera d’Ensenyament 2016-2017
Les raons d’una vaga
Els motius adduïts per la convocatòria de la vaga d’ensenyament a Catalunya d’aquesta segona quinzena de març són nombrosos i diversos i n’hi ha que la justificarien per si sols, com ara les retallades o la pèrdua de poder adquisitiu del personal en els darrers deu anys. De tots ells n’han informat a bastament els sindicats convocants i els mitjans de comunicació.
Però aquí em vull referir a una raó subjacent que vaig veure en una de les pancartes de la manifestació massiva del primer dia de vaga: “Els ensenyants volem ensenyar”.
Aquest eslògan és una síntesi extraordinària del que sent, si més no, una part del professorat i que descriu Ramon Alcoberro en un article a El Triangle. Hi exposa (entre moltes altres coses, us en recomano la lectura) que el personal docent, després de superar un grau, un màster universitari i unes oposicions, veu reduït el seu paper al de gestionar la convivència i ho ha de fer, sense recursos, en un entorn de gran complexitat en el qual l’objectiu principal de l’ensenyament és l’assoliment de competències bàsiques, amb menyspreu dels coneixements científics i culturals que la humanitat ha atresorat durant segles. El resultat és que “la frase ‘jo no he estudiat per a això’ ja fa massa anys que se sent a les sales de professors”.
Segurament el malestar del professorat també té a veure amb la persistent campanya de desprestigi de què és objecte i que té com a element central atribuir-li els mals de l’ensenyament que, per tant, no serien l’efecte de la insuficiència dels pressupostos ni de les polítiques emanades de l’Administració. Per exemple, segons Eduard Vallory, que va ser director d’Escola Nova 21, el debat entre coneixements i competències és «un fals debat», ja que «en realitat està més relacionat amb la inseguretat d’alguns professors de secundària a l’hora de treballar per competències” (El Diari de l’Educació, 15/07/2019).
Guardeu-vos dels falsos pedagogs
També diu Alcoberro que el professorat de secundària considera com el seu enemic natural “els pedagogs” (“gent que no ha trepitjat mai una aula [i que pretén] explicar a professionals que les han vistes de tots colors com portar una classe”).
No tinc elements per saber si aquesta és realment l’opinió unànime del professorat, però en tot cas penso que l’atribució “als pedagogs” de l’estat de coses a l’ensenyament no és encertada. I que aquesta no és una qüestió menor, perquè és molt difícil corregir una situació sense un diagnòstic correcte de les causes que l’originen.
No totes les persones que impulsen el desplaçament dels coneixements a favor de les competències bàsiques (que sense els coneixements són buides i inútils) són pedagogues. Sovint, tinguin el títol acadèmic que tinguin, són meres executores de directrius emanades d’organismes internacionals i de grans corporacions tecnològiques i financeres.
Es podria dir que cal guardar-se dels falsos pedagogs: pels seus fruits els coneixereu.
Inversament, hi ha un bon nombre de professionals de la pedagogia que estan en contra de l’orientació competencial, sens perjudici, és clar, de defensar renovacions en els continguts i els enfocaments metodològics en la pràctica de la docència.
Però l’enfocament competencial té un fort ressò en els mitjans de comunicació hegemònics i una presència aclaparadora en els òrgans de presa de decisions i de creació d’opinió. I el que reivindica els coneixements, no.
I del neoliberalisme
Per què? Perquè les decisions estratègiques es prenen en l’àmbit de la política i no en el de la pedagogia. I les decisions polítiques les prenen els grups dominants en cada moment. I aquests, des de fa dècades, són els inspirats pel neoliberalisme. La qual cosa té, als efectes que aquí ens ocupen, dues conseqüències importants: una, la consideració de l’àmbit de l’ensenyament com un mercat potencial, en el qual es tracta de reduir el pes de l’escola pública a favor de la privada i de la concertada; dos, la consideració de l’ensenyament com un instrument al servei del mercat de treball i de l’estabilitat política.
Aquesta segona conseqüència, en un sistema econòmic generador d’una gran proporció de feines que requereixen algunes competències elementals i pocs coneixements, porta a veure com un malbaratament el fet de dedicar molts recursos a l’escola. I d’una altra banda, a evitar, en la mesura possible, dotar l’estudiant amb els coneixements i l’esperit crític necessaris per entendre el funcionament del món.
Nico Hirtt, professor i sindicalista radicat a Bèlgica, va escriure que la societat capitalista moderna “no té gens d’interès en una ciutadania massa instruïda: això és perillós i surt massa car” (Mais que fait donc le niveau?, 07/10/2018). La sentència de Hirtt no és una mera hipòtesi, ni una afirmació gratuïta: la Carnegie Comission on Higher Education, en el llibre College Graduates and Jobs. Adjusting to a new labour market situation, de 1973, ja va dir que calia ajustar la demanda d’educació; d’una banda, per estalviar despeses inútils i, d’una altra, per evitar que les persones titulades, en no poder trobar una feina d’acord amb les seves qualificacions, es sentissin frustrades, amb el perill consegüent d’inestabilitat política.
Recordeu la cita de l’OCDE amb què comença aquesta entrada: no tothom ha d’arribar lluny.
I recordeu també la conseqüència que de tot plegat va treure la consellera Meritxell Batet: no es tracta de transmetre conceptes i coneixements, sinó d’aprendre a construir coneixement per resoldre situacions concretes. En definitiva, del que es tracta és de condemnar l’estudiant a la ignorància, llevat que la seva família tingui prou recursos per evitar-ho.
I de la reforma curricular que proposa Educació
Un dels detonants de la vaga va ser el projecte de reforma dels currículums de primària i secundària, una intromissió inacceptable del departament d’Educació en l’àmbit professional del personal docent. Un text que no deixa de ser un epifenomen extrem, fins a la caricatura, de l’orientació competencial: com deia un dels documents sindicals en suport de la vaga, “el nou currículum atempta contra la qualitat de l’educació” ja que implementa “una visió neoliberal amb les competències com a objectiu màxim, desprestigiant el coneixement”. Analitzar la proposta requeriria un text extens, com ara aquest, però uns quants fragments poden donar una idea de per on va: “s’ha de prestar especial atenció al benestar emocional d’infants i joves que abasta tant l’experiència subjectiva de sentir-se bé, amb harmonia i amb tranquil·litat […]; la finalitat dels projectes transversals és “reforçar l’autoestima, l’autonomia, la reflexió i la responsabilitat de l’alumnat”; la qualificació menys favorable (per no dir-ne més desfavorable) és “en procés d’assoliment”, la qual cosa exclou la possibilitat de la manca total de progrés cap al desitjat assoliment… O el descobriment que “l’alumne ha d’esdevenir part activa del seu procés d’aprenentatge”. O fins i tot, l’aclariment que el respecte als éssers vius inclou el respecte als animals.
Tot plegat es deriva del menyspreu del coneixement. El qual, al seu torn, és un component rellevant de la ideologia neoliberal.
Per tant, la solució no la trobarem en l’àmbit de la pedagogia. Sinó en el de la política.
BIBLIOGRAFIA
- R. Cañadell, A. Corominas, N. Hirtt (2020) El menosprecio del conocimiento. Icaria, 2020.
- P. Carrera, E. Luque. Nos quieren más tontos. La escuela según la economía neoliberal. El Viejo Topo, 2016.
- C. Fernández Liria, O. García Fernández, E. Galindo Ferrández. Escuela o barbarie. Entre el neoliberalismo salvaje y el delirio de la izquierda. Akal, 2017.
- G. Luri. La escuela no es un parque de atracciones. Ariel, 2020.
- X. Massó. El fin de la educación. Akal, 2021.
- A. Royo. Contra la nueva educación, 2ª ed. Plataforma, 2016.
ALTRES MATERIALS
Pàgina web del Seminari Ítaca d’Educació Crítica.
Manifestos:
Per una educació al servei de les persones, del saber i de la cultura
Albert Corominas 
Moltes gràcies per aquest article tan interessant. Permeti’m dir-li que en comparteixo tot el contingut. Em sembla que cal ensenyar a pensar, a raonar, a tenir criteri … cal ensenyar responsabilitat, autocontrol, amor per l’estudi, pels llibres, per la cultura. Pel coneixement. A part dels pares, els responsables directes d’ensenyar aquests valors a les criatures són els mestres. Hi ha moltes escoles que funcionen amb aquests criteris. S’ha d’exigir aquesta mena de formació en els/les mestres. També m’ha interessat molt l’article d’Alcoberro. Dit això, em permeto afegir que és una llàstima les faltes ortogràfiques, cosa ben estranya en una revista com El Temps.
M'agradaM'agrada