La inflació: què, per què i què fer

Inflació

2 1 f. [ECT] [LC] Increment generalitzat i persistent dels preus de les mercaderies i els serveis que implica una reducció del poder adquisitiu del diner.

Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans

1 El bulliment de la granota

Transitori suggereix que no ens hauríem de preocupar per això. Però no sabem si hauríem d’estar preocupats per això.

George Buckley, del holding financer Namura, desembre de 2021

La teoria sobre el procediment per bullir una granota, que té múltiples aplicacions,  és prou coneguda: si tireu la granota a l’aigua quan aquesta ja borbolla, l’anura botrà i fugirà;  però si la poseu a l’olla a temperatura ambient i aneu escalfant el líquid de mica en mica, s’hi trobarà bé i quan comenci a patir per l’alta temperatura  ja no tindrà  forces per fer-se escàpola.

Imagineu que, després d’una llarga etapa de preus estables us diuen que se’n preveu una pujada del 8 % anual, posem per cas: esverament general! Però si us aneu fent a la idea de mica en mica ja és una altra cosa. Vegem com ha anat calant la idea que tindrem una inflació molt important durant una bona temporada.

Hi ha un repunt dels preus, però és transitori i, a més, la inflació subjacent va prou bé

A l’estiu de 2021, la Reserva Federal dels Estats Units (Fed) opinava que la inflació era deguda a “factors transitoris”. Però a finals d’octubre, ja havien esdevingut “factors que s’espera que siguin transitoris”.

Tanmateix, el 22 d’octubre, el president de la Fed, Powell, va advertir del risc d’una inflació sostinguda, potser fins ben entrat el 2022, però que probablement s’acabaria moderant al voltant de l’objectiu del 2 % (un objectiu, per cert, establert per la mateixa Fed, tot i que la funció d’aquesta és vetllar per l’estabilitat dels preus; com deia un article de The Economist, “el 2 % no té res d’especial, excepte que la Fed l’ha promès en el passat”).

Al novembre, tot i que hi havia moltes opinions que la inflació no remetria fins al 2023, la presidenta del Banc Central Europeu (BCE), Lagarde, opinava que “la perspectiva per a l’IPC a termini mitjà es manté  molt baixa” i confiava que els preus s’estabilitzarien a mitjan 2022 (oficialment no va corregir aquesta opinió fins al març). Però veus del mateix BCE  (que al setembre pronosticava una inflació del 2,2 % per a finals d’any!) ja advertien que això seria a condició que no hi hagués una “espiral alcista” causada per un increment dels salaris.

Aquell mateix mes, a la trobada d’economia de S’Agaró, el vicepresident del BCE, de Guindos, i el president del Banc d’Espanya, Hernández Cos, insistiren que la disrupció de preus no prefigurava necessàriament l’inici d’una espiral inflacionària. I l’economista Mas-Colell apuntava que dependria de l’evolució de la pandèmia que la crisi d’escassetat (diagnòstic implícit sobre la causa de l’augment de preus) fos curta o llarga.

Paral·lelament, agafaven impuls mediàtic els conceptes d’inflació subjacent (per remarcar que si bé  la inflació estava pujant molt ràpidament, la subjacent, que no té en compte els preus dels productes energètics ni dels aliments no elaborats, no tant) i de mitjana de les taxes d’inflació internanuals (que és el valor que determina la revaloració de les pensions, amb què s’afirma, falsament, que se’n garanteix el poder adquisitiu; “un invent  d’aquest any”, deia José Maria Álvarez en una entrevista).

Podria ser que no fos transitori, però no ho podem assegurar, ves a saber, i potser no n’hi haurà per tant

A les portes de desembre, Powell va fer un gir: ja no es podia considerar que la inflació fos transitòria.

A finals d’any, Conde-Ruiz, de Fedea, declarà que “no sabem on va aquest fenomen alcista”.

Ja en el 2022, a mitjans de gener, un sindicalista de CCOO apuntà un termini de dos o tres anys per a la moderació dels preus. Però un informe d’aquest mateix sindicat preveia que la inflació es moderaria cap a la meitat de l’any.

Per una altra banda, de Guindos allunyava la moderació fins al final de 2022.

Al febrer, la UE preveia un 3,6 % d’inflació mitjana a Espanya i 1,1 % a finals de 2023 i James K. Galbraith considerava en un article contra la pujada dels tipus d’interès que la inflació  viscuda fins a aquell moment era “clarament transitòria”.

Això potser va per llarg, només ens faltava la guerra, però possiblement les pujades han tocat sostre i la baixada fins i tot pot ser abrupta

El 24 de febrer, l’exèrcit rus envaí Ucraïna. El 28, l’economista Antoni Espasa qualificava la situació creada com d’incertitud radical.

A finals d’aquell mes, la inflació interanual, a Espanya,  arribà al 7,4 %, el valor més alt des de 1989.

Tanmateix,  en aquelles dates, Philip Lane, economista en cap del BCE, opinava que la inflació era transitòria i que tornaria cap a un 2 % a partir de 2023.

Cap al març agafà impuls la proposta de fer un pacte de rendes i l’encreuament de propostes i comentaris al respecte entre sindicats i patronals posà de manifest que uns i altres pensaven en un termini d’uns tres anys perquè amainés la tempesta inflacionista.

No obstant, al final del mes de març, l’augment interanual de l’IPC assolí el 9,8 %, a què no s’arribava des del 1985. El Banc d’Espanya preveia un 10 % fins a l’estiu i després descens, amb mitjana anual de 7,5 %. Segons la Funcas “La inflació hauria tocat sostre al març i s’espera que comenci a baixar a l’abril, però es mantindrà en nivells molt elevats al llarg de tot l’any”- ICaixabanc feia una previsió similar.  

Ja a l’abril, el president del govern d’Espanya, Pedro Sánchez, declarava que “totes les previsions dels organismes internacionals plantegen una inflació elevada, però no així en 2023. Esperem que sigui una pujada prou conjuntural perquè no veiem  en els pròxims anys una inflació rellevant” i admetia la possibilitat que entre 2022 i 2023 tingués lloc “una caiguda abrupta”.

Pocs dies després, Mas-Colell escrivia que “ja no és gens clar que puguem evitar l’espiral inflacionària”.

Als EEUU, amb un 8,5 % s’assolia el valor més alt en 40 anys, però molts analistes confiaven que s’hauria tocat sostre.

A finals d’abril, l’indicador avançat de l’IPC interanual va caure a un 8,4 %. Segons l’FMI, la inflació a Espanya caurà abruptament a finals del 2023.

El 8 de maig es publica una entrevista amb la ministra Calviño en què “assegura” (diu el diari) que “no hi ha espiral: la inflació baixarà en la segona meitat d’aquest any”.

2 La inflació ha vingut, ningú no sap com ha sigut

Si la inflació és un símptoma, diagnosticar-ne les causes és fonamental per prescriure correctament la teràpia.

I és clar, els diagnòstics són discrepants, bé perquè parteixen de supòsits diferents o bé perquè, com que les teràpies no són socialment neutres, no són imparcials.

La guerra afavoreix la inflació, perquè desajusta ofertes i demandes, però els preus varen començar a pujar acceleradament molts mesos abans que comencessin les hostilitats, fins i tot les merament verbals. Per tant, cal trobar altres explicacions.

No són els  salaris

Només sobre una cosa hi ha consens, perquè els fets són incontrovertibles: la causa de l’augment d’inflació no són els augments salarials, perquè els que han precedit l’acceleració inflacionista han estat des d’inexistents a moderadíssims (de fet, molts han anat perdent poder adquisitiu des de fa anys).

Demanda desbocada, oferta escanyada, costos enfilats?

Un diagnòstic simple i sintètic: la demanda supera l’oferta. I això pot ser, és clar, perquè una és excessiva o l’altra, insuficient, o per totes dues coses alhora. El que ve a ser una aplicació directa del saber econòmic popular convencional: els preus s’apugen quan creix la demanda o quan baixa l’oferta. Als Estats Units inicialment s’apuntaren com a desencadenants de la inflació l’augment de demanda, retinguda durant la pandèmia, i l’escassetat derivada de l’aparició de cols d’ampolla en les cadenes de subministrament. A manca de quantificació, això no aclareix gaire si la causa és l’una o l’altra o una combinació de les dues.

Una de les altres possibles causes dels augment de preus és l’increment dels costos. I, en aquest cas, moltes veus apunten com a principal culpable a l’augment de preus de l’energia. I per què ha pujat l’energia? Hi ha ecologistes que suggereixen com a explicació l’exhauriment dels recursos: l’extracció és cada vegada més costosa i l’oferta cada vegada més reduïda, però això no sembla que pugui explicar una escalada tan forta en un període tan breu. Els ecologistes d’esquerres tampoc no descarten que la causa principal sigui la manipulació monopolista dels mercats.

Allau de diners?

Les teories monetaristes també hi diuen la seva. L’economista Mas-Colell escrivia a finals de novembre que la inundació de liquiditat, “és la gasolina que pot propagar l’incendi de la inflació”.

Animal spirits?

Com a alternativa o complement de les teories anteriors es disposa també hi ha l’explicació psicològica: les expectatives d’inflació futura de famílies i empreses serien un factor determinant de la inflació real, una profecia autocumplida. No és una idea negligible, però no explica com s’inicia el procés i no se’n dedueix cap remei per a la malaltia.

O més aviat es tracta d’una qüestió de poder?

Finalment, tenim les explicacions basades en el poder de mercat.

Així, Robert Reich, que va ser secretari de Treball amb Bill Clinton, atribueix la inflació als colls d’ampolla i a la facilitat amb què les empreses traslladen els costos als clients a través de l’augment de preus.

Al que diu Reich s’hi pot afegir que els trasllats de costos d’empresa a client poden incloure de vegades una ampliació. Suposem una empresa amb una despesa anual d’un milió d’euros (1 M€) en materials i energia, 1 M€ en personal i unes vendes de 2,3 milions d’euros; si els preus de béns i serveis augmenten un 10 % i les despeses de personal no canvien, tindrà un augment de costos  de 0,1 M€ i si apuja els preus en un 10 %  i segueix venent el mateix nombre d’unitats del seu producte (cosa possible, malgrat l’augment de preus, si el producte no té substitutius i l’empresa en té el monopoli) les vendes passaran a 2,53 M€ i el marge entre vendes i costos d’explotació creixerà des del valor anterior, 0,3 M€, a 0,43 M€, amb un increment relatiu, doncs, del 14,3%. Per mantenir el marge de 0,2 M€ només li caldria augmentar el preu del producte en un 4,35 %, És clar que també podria augmentar la despesa de personal en un 10 % i aleshores, per mantenir el marge, hauria d’augmentar el preu en un 8,70 % (si l’apuja un 10 %, el marge passarà de 0,3 M€ a 0,33 M€, amb un augment del 10 %).

Així,  Meg Jacobs, investigadora a Princeton, assenyala com a causa l’aprofitament del poder de mercat per tal d’augmentar els beneficis. En una línia similar, Joel Benenson, analista del Partit Demòcrata dels Estats Units ha dit: “No tenim un problema d’inflació. Tenim un problema d’avarícia corporativa”.

Tenim un problema que es diu capitalisme. En el si del qual els recursos bàsics estan en mans d’oligopolis que tenen una gran capacitat per determinar-ne els preus. No sembla aventurat suposar que la pandèmia ha propiciat un augment de la concentració oligopolística en sectors clau com el del transport marítim (amb un augment de preus moltes vegades superior al dels costos de l’energia) i que això ha donat peu a la inflació.

Naturalment, per validar aquesta hipòtesis, com totes les altres, calen dades, sense les quals no hi ha gairebé límits per a la imaginació.

3 Què fer

Qui rep amb la inflació?

Ja hem vist a la definició del diccionari de l’IEC que la inflació implica una pèrdua del poder adquisitiu del diner. Donat que  l’augment de preus ha estat especialment sensible en els productes energètics i alimentaris, i tal com s’ha comentat àmpliament en els mitjans de comunicació, la pèrdua afecta sobretot les persones de rendes més baixes i deixa en una situació molt difícil aquelles que ja es trobaven en els límits de subsistència.

Les pensions i els salaris tenien a 1 de gener de 2022 menys poder adquisitiu que el que tenien un any abans. Es poden fer jocs de mans amb les xifres (per exemple, basar la revaloració en la mitjana de les taxes d’inflació interanuals dels dotze mesos anteriors al desembre de l’any de què es tracti, com en el cas de les pensions) en l’esperança que el públic no vegi el truc, però finalment la realitat s’imposa. L’IPC va pujar un 6,5 % en el curs del 2001 i això vol dir que si diem que el poder adquisitiu d’un euro l’1 de gener de 2021 era igual a 1, l’1 de gener de 2002 era igual a 1/1,065 = 0,939 (és a dir, amb una pèrdua de poder adquisitiu del 6,1 %); si una pensió de 1.000 € va augmentar a 1.025, el poder adquisitiu era un 3,8 % inferior al que tenia un any abans. Evidentment, la pèrdua va creixent a mesura que els preus segueixen pujant.

És interessant saber que, segons la premsa, una empresa de distribució molt important va apujar els sous del seu personal, de cara al 2022, en un 6,5 %.

La inflació castiga salaris i pensions. I el petit estalvi, perquè els dipòsits bancaris o els diners amagats sota el matalàs també perden poder adquisitiu. Pel que fa a persones o entitats deutores o creditores, depèn, tot i que sol dir que perjudica les creditores i afavoreix les deutores, en reduir-se el valor real de l’import nominal del deute; però si tens una hipoteca i uns ingressos congelats i el banc t’augmenta el tipus d’interès en el marc inflacionista, hi surts perdent (de fet els bancs, creditors de les hipoteques, es mostren optimistes davant la previsible pujada dels tipus d’interès).

En resum, la inflació és la causa d’una redistribució de rendes i de patrimonis. Si les rendes del treball perden poder adquisitiu i les altres, no, cau la participació de les primeres en la renda total.

I, a més, quan està o sembla estar fora de control pertorba les expectatives, fomenta fenòmens d’especulació i acaparament i, per tant, és perjudicial per a la bona marxa de l’economia.

Com es pot combatre?

Teràpies

La teràpia depèn del diagnòstic. I, quan no se sap com curar la malaltia, es limita a pal·liar-ne els símptomes.

Així, si es considera que la causa és l’excés de demanda, l’excés de diners o una combinació de tots dos, el remei de manual és un augment del tipus d’interès, que refreda l’economia i, per tant, entre altres coses, redueix la demanda de treball i desinfla els ímpetus reivindicatius d’augments salarials. Michael Roberts  posa per exemple “el guru keynesià Paul Krugman” que “ara advoca per augmentar l’atur per controlar la inflació”. Amb això s’aconseguiria, diuen altres autors “una certa flexibilitat del mercat laboral”.

Naturalment, si la causa principal és el xoc d’oferta, l’augment de tipus d’interès, que ja ha començat a posar en pràctica la Fed i ha anunciat el BCE, serà contraproduent. En canvi, sembla assenyat el consell de reconfigurar les cadenes de subministrament perquè no siguin tan globalitzades i exposades, per tant, a una gran varietat de riscos.

El govern d’Espanya ha proposat un conjunt de mesures per reduir l’impacte de la inflació sobre les famílies i les empreses. En particular, subvencionar la gasolina i el gasoil (que, sense la limitació de preus, no ha impedit que el que se’n paga ara sigui superior al que se’n pagava abans de l’inici de la guerra d’Ucraïna) i limitar temporalment el preu del gas.

Però , fins on arriba el meu coneixement, no hi ha hagut propostes de limitar els preus d’altres productes crítics. Potser perquè sembla difícil d’encaixar en el discurs sobre les virtuts dels mercats i la inconveniència que hi intervinguin les administracions públiques. Així i tot, té precedents, àdhuc en un país com els Estats Units, si bé és cert que en èpoques que el pensament hegemònic sobre l’economia era prou diferent de l’actual.

La rebaixa d’impostos, proposada pel PP, no se sap que pugui ser un remei contra la inflació i, en canvi, reduiria la capacitat de les administracions per fer-ne front a les conseqüències.

Un fantasma recorre el món capitalista

En aquest cas, és el fantasma dels augment salarials. Contra ell s’han conjurat patronals, bancs centrals, economistes neoclàssics i neokeynesians, fundacions i serveis d’estudis i fins i tot el govern d’Espanya.

Com explicà Mas-Colell, Guindos i Hernández Cos, a S’Agaró, tan aviat com al novembre de 2021, llançaren un missatge clar: “sobretot no valideu els moviments de preus facilitant operacions que pretenguin el manteniment generalitzat del poder de compra de les rendes”. I el mateix Mas-Colell afegia que tenien raó en “apressar-nos a resistir la temptació d’intentar neutralitzar l’augment de preus”. I també que som més pobres i això és dolorós, però “en el context d’una política social informada per la solidaritat és legítim i necessari cancel·lar-ne els efectes per a les rendes més vulnerables”. En un article posterior, en la mateixa línia, insistí, més enllà de la lògica purament econòmica, que calien “recursos per compensar damnificats”.

Conde-Ruiz deia a finals de 2021: “està clar que els treballadors hauran de recuperar el seu poder adquisitiu, però no tot de cop, perquè això convertiria la inflació que estem experimentant en una cosa fixa”. Hernández de Cos proposava repartir l’impacte de la inflació entre treballadors, empresa i Administració.

Al gener, la ministra Calviño demanava que no es traslladés als salaris tota la pujada, per no provocar una espiral alcista i la CEOE abonava aquesta recomanació. En la línia de no apujar els salaris es pronunciaren també el president del Banc de França i el de Medef, la patronal gal·la més important: “Un augment dels salaris és també un augment de preus”. I el governador del Banc d’Anglaterra hi abundà: “cal veure una moderació de les rendes salarials” (que no s’havien comportat immoderadament, per cert), i hi va afegir que això era dolorós, però era el que calia per evitar que la inflació es consolidés.

L’economista Albert Recio ja advertia, al febrer que “del que es tracta és de convèncer les cúpules sindicals que torna a ser hora de moderació salarial i que els assalariats es tornin a menjar una transferència de renda a favor dels oligopolis”. De fet, estrictament, no es tractaria de tornar a la moderació salarial, sinó de mantenir-la, donat que ja fa molts anys que està vigent.

Aquest discurs ha fet forat en alguns ambients. Per exemple, un sindicalista no identificat proposà ajornar la recuperació del poder adquisitiu fins que els preus es moderessin, que ve a ser el mateix que acceptar-ne mentrestant (i, per tant, per un període indeterminat) la pèrdua.

No obstant, responsables de CCOO i d’UGT, tot i que han indicat que podrien acceptar  increments salarials moderats (Pacheco. 3 %; “racionals”, ha dit J. M. Álvarez),  defensen la recuperació del poder adquisitiu mitjançant la inclusió en els convenis de clàusules anual de revisió.

Inesperadament, el president del Foment del Treball, Sánchez Llibre, ha declarat que “s’ha d’acordar una mesura perquè els treballadors no perdin poder adquisitiu”, però no l’ha especificada.

Però la CEOE i la Cepyme no hi estan d’acord i plantegen que la recuperació del poder adquisitiu no tingui lloc fins que els preus s’hagin moderat, cosa que succeiria passats dos o tres anys.

En conseqüència, l’acord de sindicals i patronals de cara a la negociació col·lectiva no resulta, per ara, gens viable. I, en aquest context, des de primers de març, iniciada la guerra a Ucraïna, s’ha començat a parlar insistentment de la necessitat d’establir un pacte de rendes, de contingut poc definit però que, amb tota seguretat, inclouria la moderació salarial a canvi de compensacions difícils de garantir i que, per tant, potser s’acabarien incomplint (no és possible deixar de recordar, al respecte, els Pactes de la Moncloa, de 1977). En tot cas, tot l’establishment clama per la moderació salarial i ningú no parla, per exemple, de control de preus.

La pressió mediàtica sobre els sindicats és persistent. “Els sindicats s’agafen al 9,8 % d’inflació per demanar pujades salarials” deia un titular de La Vanguardia (la cursiva és meva): Quina barra que tenen, oi?, sembla suggerir el diari.  El 1r de maig, el seu director reconeixia que “el poder adquisitiu dels treballadors està caient com a conseqüència de l’augment de la inflació” (estrictament, perquè salaris i pensions perdin poder adquisitiu no cal que la inflació augmenti, basta que n’hi hagi), que “en general, avui tots som més pobres”, malgrat que també reconeix que “els rics són molt més rics”. Però “el drama és que l’increment natural dels salaris al nivell de la inflació provocaria una crisi econòmica de conseqüències incalculables” (la cursiva és meva) i hi ha “el risc que els sindicats vulguin fer pujar els sous com la inflació” i, així, “escanyar el creixement econòmic postpandèmia”. I concloïa que “la inflació ens ofega, però, si no s’actua amb responsabilitat, ens pot acabar asfixiant”.

Cal triar dons, entre l’asfíxia i l’ofegament. Sindicats: sigueu responsables, conformeu-vos amb l’ofegament. Si el carro acaba anant pel pedregar i al final s’estimba serà ben bé per culpa vostra.

En resum, els salaris no han tingut cap paper en el desencadenament de la inflació, però aquesta s’ha disparat i les rendes laborals han perdut una part significativa de llur poder adquisitiu. I què ofereix l’establishment?: resignació o espiral i, potser, una mica de suport a les famílies més durament damnificades, no fos cas que perillés la cohesió social. No intenteu recuperar el poder adquisitiu: si aconseguíssiu apujar els salaris seguiríem augmentant els preus perquè altrament minvarien els nostres beneficis i per aquí no passarem. Val més, més us val, sindicats, que sigueu responsables. Si no, en patireu les conseqüències, que inclouran la crucifixió mediàtica.

Tota aquesta pressió no obstant, el mateix 1r de maig, els dirigents dels principals sindicats han expressat clarament la voluntat de lluitar pel manteniment del poder adquisitiu. No serà fàcil; fora del dels mateixos sindicats els suports a aquesta posició són molt escasses. En particular, a aquest respecte, el govern d’Espanya sembla que parla amb una sola veu: la de la ministra Calviño. No em consta que el de la Generalitat s’hagi pronunciat sobre el tema.

En els anys 30 el senador demòcrata per Montana James Murray va dir que “el camí real per a la prosperitat […] és que les corporacions permetin l’augment dels salaris sense apujar els preus […]. Hem de repartir el poder adquisitiu”.

Però el repartiment del poder adquisitiu depèn del repartiment del poder polític, social i mediàtic.

És, en definitiva, un aspecte de la lluita de classes.

I, en aquest marc, el manteniment del poder adquisitiu té una importància cabdal per al futur de les persones assalariades i pensionistes i dels mateixos sindicats. I fins i tot per al bon funcionament de l’economia.