Inflació, cistell de consum, poder adquisitiu, IPC…
L’augment generalitzat i persistent dels preus, la inflació, és un dels principals problemes econòmics actuals.
La inflació té un impacte negatiu sobre el poder adquisitiu de salaris i pensions, que depèn també de com es revaloren uns i altres.
En tot cas, calcular els canvis en el poder adquisitiu en funció de l’augment de preus i de la revaloració de les retribucions és interessant des de diversos punts de vista. Lamentablement, aquests càlculs només poden ser orientatius, perquè la composició del consum (el cistell de consum) és diferent per a cada persona i, per tant, les variacions de preus tenen un impacte sobre el poder adquisitiu que no és el mateix per a tothom, ja que les variacions dels preus no són les mateixes per a tots els béns i serveis. Ara mateix, l’augment dels preus dels aliments és superior al valor mitjà dels augments, per la qual cosa la pèrdua de poder adquisitiu és més gran per a les persones en què el pes dels aliments en el seu cistell de consum és més gran, és a dir, generalment, les de rendes més baixes.
Tanmateix, aquí adoptaré com a representatiu de l’evolució dels preus l’Índex de Preus al Consum (IPC) que publica mensualment l’Instituto Nacional de Estadística (INE) i que es basa en un cistell de consum únic.
Donat un índex d’evolució dels preus, com l’IPC, i el procediment de valoració de les retribucions, és fàcil comparar el poder adquisitiu en dos períodes diferents d’un tipus determinat de retribució (com ara una pensió contributiva o el Salari Mínim Interprofessional, SMI) en dos períodes diferents, tal com vaig explicar en una entrada anterior [1].
A efectes de la comparació atribuirem el valor de 100,0 punts al poder adquisitiu que hauria tingut l’any 2021 la retribució de 2020 en el supòsit que no s’hagués revalorat a l’inici de 2021 i que l’IPC s’hagués mantingut invariable durant tot l’any 2021.
El poder adquisitiu de les pensions contributives, de 2021 a 2023
En primer lloc, em referiré a les pensions contributives, que es reben en 14 pagues (una cada mes, amb paga doble a juny i desembre). Com que realment l’any 2021 l’IPC va tenir alts i baixos, amb tendència creixent, la pensió de 2020 només hauria tingut, el 2021, un poder adquisitiu de 97,3 punts, amb una pèrdua de 2,7 punts (és a dir, del 2,7 %). I, en cas que la pensió del 2022 hagués tingut el mateix import que la de 2020, el poder adquisitiu de 2022 hauria estat de 89,9 punts, amb una pèrdua en relació amb el valor de referència del 10,1 %.
Si les pensions contributives s’haguessin revalorat segons el sistema Báñez (infausta ministra de Rajoy), l’increment de les pensions contributives de 2021 i de 2022 hauria estat d’un irrisori 0,25 %, amb la qual cosa la pèrdua de poder adquisitiu d’aquests dos anys hauria estat, respectivament, de 2,4 i 9,7 % (entre els dos anys, per tant, una pèrdua de 12,1 punts).
No va ser així, és clar, perquè el govern de coalició va canviar el sistema de revaloració.
Per al 2021 es va aplicar un procediment de previsió d’augment de l’IPC en l’exercici (que es va estimar en un 0,9 %) i de compensació per la diferència amb l’augment real mitjançant una pagueta (de l’1,6 % de l’import anual de la pensió), a percebre a primers de 2022. Es pot dir que és un procediment amb clàusula de revisió que, si es fan els càlculs correctament, és l’únic que permet garantir el manteniment del poder adquisitiu, és a dir, que el poder adquisitiu d’un any sigui el que hi hauria hagut sense variació de l’IPC i sense modificar l’import de la pensió.
Per al 2022 i successius el sistema vigent consisteix a revalorar la pensió en iniciar-se l’any, segons el valor mitjà dels increments interanuals de l’IPC dels 12 mesos anteriors (és a dir, per exemple, des del de desembre de 2020 al de novembre de 2021). Amb aquest sistema han resultat uns augments del 2,5 % per a 2022 i del 8,5 % per a 2023. Un sistema, per cert, amb què el poder adquisitiu d’un any pot ser inferior, igual o superior al de referència, ja que es basa exclusivament en dades del passat sense tenir en compte ni tan sols una previsió per a l’any corresponent: la revisió es fa quan s’inicia l’any i després les coses van com van.
El resultat d’aquest sistema ha estat una pèrdua del poder adquisitiu d’una pensió contributiva de 0,3 i 5,6 punts, respectivament, els anys 2021 i 2022. La pèrdua, tanmateix, no ha arribat a ser ni la meitat del que hagués estat amb el sistema Báñez, que ja va comportar una pèrdua en el conjunt dels anys que va estar vigent.
I quin efecte tindrà l’insòlit augment del 8,5 % en el poder adquisitiu d’una pensió contributiva el 2023? No ho podem saber, és clar, perquè depèn de com evolucioni l’IPC al llarg de l’any (és a dir, no sols del valor de l’IPC a desembre de 2023, que no sabem, sinó també de la trajectòria amb què hi arribi). Per tant, només podem fer hipòtesis i calcular “què passaria si…”.
Per a totes les hipòtesis d’increment de l’IPC a final de 2023 assumeixo que s’hi arriba amb una trajectòria en progressió geomètrica (és a dir, amb un increment relatiu igual tots els mesos). Aleshores resulta que el poder adquisitiu del 2023 serà superior al del 2022 sempre que l’augment de l’IPC no passi del 13,0 %. I que amb augments de l’IPC anual superiors al 2,1 % el poder adquisitiu de 2023 seria inferior als 100 punts, tal com els he definit abans, i amb augments inferiors al 2,1 %, superior.
Però perquè es compensés el poder adquisitiu perdut els anys 2021 i 2022 (bàsicament, el 2022, ja que la pèrdua del 2021 va ser únicament del 0,3 %) caldria que l’IPC baixés un 7,6 %, cosa que ara mateix és inversemblant.
Si l’IPC augmentés un 0,0 %, un 3,7 % (previsió recent del Fons Monetari Internacional) o un 5,7 % (com el 2022) el poder adquisitiu de 2023 seria superior al de 2022 en els tres casos i igual, respectivament a 101,2, 99,1 i 98,0 punts. Amb la previsió de l’FMI, doncs, el poder adquisitiu de 2023 encara seria un 0,9 % inferior al que hem agafat com a referència i en el trienni 2021-2023 la pèrdua total de poder adquisitiu d’una pensió contributiva seria de 0,3+5,6+0,9 = 6,8 punts.
I el poder adquisitiu dels salaris, de l’SMI en particular?
Si en comptes d’una pensió contributiva consideréssim un salari regulat per conveni hauríem de refer els càlculs amb les xifres de revaloració específiques del conveni. Per tant, ens trobaríem amb situacions molt diverses. Però no és arriscat assegurar que no en veuríem cap amb un augment per al 2023 igual o superior al 8,5 % [2].
El cas de l’SMI és especialment interessant, perquè és la retribució laboral de milions de persones i la seva evolució és una referència per a la d’altres salaris. L’SMI va ser de 14 pagues de 950 € el 2020, de 965 € el 2021 i de 1.000 € el 2022. Ara mateix està obert el procés per revisar-lo.
D’aquests valors es dedueix que el poder adquisitiu de l’SMI el 2021, calculat amb l’IPC, va ser un 1,1 % inferior al que hauria tingut el de 2020 si els preus no haguessin canviat en tot el 2021. I el de 2022, un 5,4 % d’aquest valor de referència. De fet, la pèrdua ha estat més gran, perquè en el cistell de consum de les persones perceptores de l’SMI hi tenen un pes preponderant els aliments.
Per tant,
Amb un govern de dretes les coses haurien anat molt més malament, però els dos darrers anys han perdut poder adquisitiu les pensions contributives, l’SMI i els salaris en general.
Això és dolent per a les persones perceptores d’aquestes retribucions, agreuja les insuportables desigualtats ja existents i perjudica la bona marxa de l’economia, perquè contribueix a contraure el consum.
Per acabar, un suggeriment per si algú m’escolta: el manteniment i l’augment del poder adquisitiu de salaris i pensions hauria de ser un punt central dels programes dels partits d’esquerres i una reivindicació permanent dels sindicats. Amb el benentès que només els procediments que inclouen clàusules de revisió poden garantir l’assoliment d’aquest objectiu.
[1] On justifico breument que el poder adquisitiu és proporcional a la inversa de la mitjana harmònica dels índexs de preus en els moments que es reben les pagues, ponderats pels imports corresponents d’aquestes.
[2] Els sous de Telefónica s’apujaran un 7,8 %, com a resultat de la clàusula de revisió del conveni dels anys 2019-2021 i de l’augment acordat per a 2023.
Albert Corominas 