universitat – Albert Corominas

Manuel Sacristán i la universitat: una entrevista

Aquesta entrada consta d’una breu introducció a la figura de Manuel Sacristán seguida d’una entrevista de Salvador López Arnal a l’autor d’aquest blog en la qual parlem principalment d’aspectes de la relació de Sacristán amb la universitat i el moviment universitari.

Introducció

Enguany s’escau el centenari del naixement de Manuel Sacristán (1925-1985), reconegut sense reserves com el pensador marxista espanyol més important. Va fer aportacions rellevants en molts àmbits, com ara la lògica i la metodologia de les ciències socials, però és recordat i respectat sobretot per la seva trajectòria social i política, en què l’elaboració teòrica, d’arrel marxista, va ser inseparable del compromís i la militància. Sacristán va renovar i ampliar lúcidament l’horitzó de l’ideal comunista, conscient que la Unió Soviètica feia temps que s’havia allunyat de l’impuls revolucionari original i que de cap manera podia ser un model per a avançar cap a la societat sense classes. I que en el llarg camí per assolir-la han d’anar units el roig, el verd de la preservació de la naturalesa i el violeta del feminisme.

El centenari ha donat lloc a múltiples edicions, articles, conferències i debats a l’entorn de la persona i l’obra de Sacristán. El ressò d’aquestes activitats ha posat de manifest la vigència del seu pensament i l’interès que suscita.

Salvador López Arnal ha estat sens dubte qui més ha treballat, abans i durant l’any del centenari, per potenciar la figura de Sacristán, en què es gran especialista, com a editor dels seus textos i amb una sèrie d’entrevistes. A continuació reprodueixo la que va fer a l’autor d’aquest blog. Es refereix només a alguns aspectes de la vida i l’obra de Sacristán, és clar, però potser pot servir per despertar les ganes de saber-ne més al lector o la lectora que no les conegui. Aquesta i les altres entrevistes de la sèrie les podeu trobar, amb altres materials, a l’Espai Marx (em permeto recomanar-vos la de José Luis Gordillo, sobre la trajectòria intel·lectual i política de Sacristán).

Entrevista de Salvador López Arnal a Albert Corominas

Continua llegint “Manuel Sacristán i la universitat: una entrevista”

Accés a la universitat: hàndicaps i privilegis (2/2) Notes sobre la selectivitat

En aquesta entrada, continuació de la que vaig publicar dilluns passat, passada, s’estudien els factors que malmeten el caràcter equalitzador de les proves de selectivitat:

* Disparitat de les notes de batxillerat i de selectivitat corresponents a les diverses comunitats autònomes.

* Disparitat, dins de cada comunitat autònoma, entre les notes de batxillerat, atorgades pels centres on s’ha cursat, i les de la selectivitat. Amb les dades disponibles es pot afirmar que hi ha centres que qualifiquen el batxillerat generosament, diguem-ho així, i això, pels pesos que té la nota de batxillerat en el càlcul de les d’accés i d’admissió afavoreix significativament l’alumnat d’aquests centres en el procés d’assignació de places, particularment en els graus on hi ha més competència per obtenir-les.

NOTES:

Aquesta entrada és la continuació de la publicada en aquest mateix blog el 11/09/2023.
Les dades incloses procedeixen de l’informe Notas de acceso a la universidad: ¿son equitativas?, de l’Observatori del Sistema Universitari (OSU) que és l’estudi més complet elaborat fins ara al respecte a partir de les dades oficials disponibles.
Aquestes dades es refereixen únicament a estudiants que s’han presentat a les PAU i han obtingut una nota d’accés superior o igual a 5 (és a dir, en la terminologia de les PAU, persones aptes per a l’accés als ensenyaments de grau).

Disparitat entre comunitats autònomes

Tot i que tenen una estructura comuna, les proves de la selectivitat són diferents segons les comunitats autònomes (CCAA), i ho són també, per tant, els criteris específics de correcció. Com que a Espanya regeix el sistema denominat de districte únic (la nota d’admissió serveix per a totes les universitats públiques de totes les comunitats autònomes, amb independència de quina sigui aquella en què s’han obtingut) això és una causa de discriminació entre els estudiantats de les comunitats autònomes, perquè les dades mostren grans diferències entre unes i altres en els nivells de les qualificacions del batxillerat i de la fase general de la selectivitat i l’estudiant d’una comunitat autònoma en què les notes són molt altes pot obtenir plaça en una comunitat autònoma en què són més baixes, en detriment d’estudiants d’aquesta mateixa comunitat.

Continua llegint

Accés a la universitat: hàndicaps i privilegis (1/2) Notes sobre la selectivitat

L’accés a la universitat està esbiaixat a favor dels sectors que tenen més diners i més formació. Les proves de la selectivitat, anònimes i objectives, són un element equalitzador, però el seu efecte el malmet el pes del 60 % que té la nota de batxillerat en el càlcul de la nota d’accés, perquè alguns centres atorguen aquesta nota amb una magnanimitat que no sembla justificada, i perjudiquen així l’estudiantat dels centres que qualifiquen més mesuradament.
Aquesta entrada inclou:
* dades representatives de la manca d’equitat en l’accés a la universitat,
* una descripció del procediment de càlcul de les notes d’accés i d’admissió, que determinen qui pot matricular-se d’uns o altres graus,
* una selecció i una anàlisi de les invectives que se solen llançar contra les proves de selectivitat.
En una nova entrada, que es publicarà la setmana vinent, s’estudiaran els factors que malmeten el caràcter equalitzador de les proves de selectivitat, en particular el fet que la nota de batxillerat té un pes del 60 % en el càlcul de la nota d’accés.

Para acceder a los estudios universitarios será necesaria la superación de una prueba que, junto con las calificaciones obtenidas en bachillerato, valorará, con carácter objetivo, la madurez académica y los conocimientos adquiridos en él, así como la capacidad para seguir con éxito los estudios universitarios.

Ley Orgánica 2/2006, de Educación, 38.1

Els processos d’accés, que han de tenir en compte l’oferta de places disponibles, han d’ésser transparents i objectius. Com a norma general, els processos selectius s’articulen mitjançant proves que garanteixin la correcció anònima.

Llei 1/2003, d’universitats de Catalunya, 32.3

Les proves de selectivitat (PAU, EVAU, EBAU o PBAU, segons costums i comunitats autònomes) són un esdeveniment anual amb gran projecció mediàtica, entorn del qual tenen lloc debats que se centren principalment sobre el seu contingut i fins i tot sobre la seva possible supressió. No sembla que estiguin en un primer pla en les preocupacions de la ciutadania, però no són una qüestió menor, ja que dels seus resultats depèn, tot i que només en part, l’assignació de places als graus de les universitats públiques.

Continua llegint

Títols universitaris: oficials, propis i aliens

L’oferta de títols de les universitats espanyoles és excessiva i confusa, amb elements que no s’ajusten als objectius de formació desitjables i previstos en la legislació.
La tramitació de la nova llei d’universitats (Ley Orgánica del Sistema Universitario: LOSU) era una ocasió per abordar l’organització dels ensenyaments, un dels més importants problemes actuals del sistema universitari.
Malauradament, tot sembla indicar que la LOSU no sols no contribuirà a millorar aquesta situació, sinó que fins i tot pot reforçar-ne alguns dels seus aspectes negatius.

Aquesta entrada és una versió lleugerament modificada de l’article El laberinto de los títulos universitarios, publicat a elDiario.es.

A estudiantes y familias les resulta difícil orientarse entre los 3.112 grados y 3.735 másteres universitarios, amén de un número indeterminado de títulos no oficiales, que ofrecen las universidades españolas.

La tramitación en el Congreso del Proyecto de Ley Orgánica del Sistema Universitario ofrece una oportunidad para resolver los problemas de dicho sistema. Entre ellos, y no son los menores, los que presenta la organización de las enseñanzas, regulada por un decreto de setiembre de 2021.

Tales enseñanzas comprenden las de los títulos oficiales (grado, máster universitario, doctorado), que en las universidades públicas tienen precios regulados, y los estudios propios, que comprenden los de formación permanente y otros sin denominación ni función definida en el sistema.

En cuanto a los títulos oficiales, la oferta es a todas luces excesiva, comporta altos costes de producción y resulta confusa (hasta 20 nombres distintos para los grados relacionados con la administración de empresas, por ejemplo), pese a que el decreto establece como un principio rector en el diseño de los planes de estudios oficiales “su comprensibilidad social”. Y el nombre de algunos grados (p. ej., Asistencia de Dirección) sugiere que su alcance es inferior al propio de esta etapa formativa o que su carácter especializado no concuerda con el “objetivo fundamental de formación básica y generalista” correspondiente al grado.

Continua llegint

Ley Orgánica del Sistema Universitario: qué puede mejorar

En aquesta entrada es posen de relleu les novetats positives que aporta el Projecte de Llei orgànica del sistema universitari (LOSU), que s’està tramitant en el Congrés, i se n’analitzen els punts febles en relació amb el govern del sistema i de les universitats, la selecció del personal docent i investigador (PDI), la qualitat de la docència i l’equitat en l’accés.

Aquest text es va publicar el 17/11/2022, tal com segueix, en el blog Universídad . Des d’aleshores el procés parlamentari ha anat avançant i cal esperar-ne el resultat. Però, vistes les esmenes presentades, no sembla que aquest hagi de ser gaire millor que la proposta del govern espanyol i no es pot descartar que l’empitjori en aspectes significatius.

Un haber y un debe, como en todo balance

El proyecto de LOSU que se está tramitando en el Congreso contiene numerosos y relevantes aspectos positivos.

La propuesta aporta algunos elementos que pueden ayudar a recomponer las plantillas de personal docente e investigador, tan maltrechas desde los recortes presupuestarios y las limitaciones en la tasa de reposición. E introduce el concepto de financiación estructural basal que aseguraría cubrir, entre otras, las necesidades de personal.

Es destacable el objetivo del 1 % del PIB para “el gasto público en educación universitaria pública”, aunque no es especialmente ambicioso en relación con el marco europeo y adolece de falta de precisión de plazo y ritmo.

En el haber del proyecto figuran muchas otras aportaciones, entre las que, sin ánimo de exhaustividad, cabe mencionar la consideración de la economía social, la ciencia abierta y la ciencia ciudadana, la diversidad lingüística, la formación del profesorado a lo largo de la vida, el fomento de la internacionalización, la especificación de que las entidades que puedan crear las universidades públicas para el cumplimiento de sus fines han de tener estructuras jurídicas públicas (con la excepción prevista en el artículo 61),algunos elementos de la regulación de las universidades privadas, el reconocimiento del paro académico, la especificación de los complementos retributivos del personal docente e investigador, los planes de dedicación individual anuales o la introducción de la figura del profesorado sustituto, entre otras.

Aun así, hay lugar, pero no mucho tiempo, para mejorar el proyecto, ya que junto a los aciertos mencionados presenta lagunas y disposiciones que, desde mi punto de vista, no suponen una mejora, o una mejora suficiente, en relación con la legislación actual.

Continua llegint

La universitat catalana, entre el neoliberalisme i el control polític

L’entrada anterior (El sistema universitari català: present i futur) acabava amb una pregunta retòrica (l’estat del sistema és fruit de coincidències fortuïtes o és el resultat de polítiques inspirades en una ideologia determinada?) i amb el compromís d’intentar donar-li resposta en una nova entrada (que és aquesta). Sí, és el resultat de polítiques neoliberals i de la desconfiança d’un determinat nacionalisme en la universitat pública.

Hi ha coses que no poden seguir simplement el model que es va aplicar a Catalunya, que era neoliberal i amb el qual no estem d’acord.

Manuel Castells (Ara, 16/12/21)

Quin sistema tenim?

L’informe El sistema universitari català: dades i singularitats, de l’Observatori del Sistema Universitari, mostra alhora els bons resultats del sistema i les carències que presenta, que fan témer pel seu futur i que, en molts aspectes, el situen en les darreres posicions entre els de les comunitats autònomes.

Continua llegint

Sistema universitari català: present i futur

L’Observatori del Sistema Universitari (OSU) ha publicat l’informe El sistema universitari català: dades i singularitats. Les dades mostren que els bons resultats i el prestigi del sistema contrasten amb una taxa d’escolarització universitària baixa, un accés esbiaixat en detriment dels sectors socials menys afavorits, una oferta docent excessiva, un finançament públic exigu i una plantilla de professorat insuficient i amb mancances estructurals molt importants. El sistema presenta, doncs, moltes carències i en alguns aspectes rellevants es situa per darrera de totes o la gran majoria de les altres comunitats autònomes.

L’OSU ha publicat aquest 21 de juny l’informe El sistema universitari català: dades i singularitats. Què s’hi ha de preservar, què s’hi ha de corregir, elaborat per Vera Sacristán i jo mateix a partir de dades oficials i públiques.

El perquè de l’informe

La decisió de preparar aquest informe va obeir a dos motius.

D’una banda, informes anteriors havien posat de manifest que el sistema universitari català se situava en posicions extremes entre totes les comunitats autònomes en aspectes com ara els preus públics o la proporció de personal docent i investigador a temps parcial, per la qual cosa semblava interessant un informe que recollís les dades sobre les característiques més rellevants del sistema per tal de donar-ne una visió de conjunt.

D’una altra banda, a finals de 2021, arran de la publicació d’esborranys de la nova llei universitària (LOSU), persones i entitats que s’hi oposaven varen intensificar el discurs sobre la singularitat de sistema universitari català i la necessitat de preservar-ne les característiques, ja que consideraven la llei prevista en aquell moment com una “amenaça” per al sistema, segons va dir en el Parlament la consellera Geis. Un informe basat en dades proporcionaria elements per determinar quines característiques caldria conservar i quines s’haurien de corregir.

Continua llegint

Orígens i desenvolupament de la mercantilització en les universitats públiques espanyoles

Els corrents mercantilitzadors impulsats pel neoliberalisme han penetrat en les ments i les institucions.
En aquesta entrada (reproducció de la que, signada per Vera Sacristán i jo mateix, es va publicar el 3 de maig en el blog Universídad) s’analitza la gènesi i el desenvolupament de la mercantilització en les universitats públiques espanyoles en particular pel que fa a la transferència, la proliferació de títols a preus privats i la creació d’entitats parauniversitàries que operen amb criteris de mercat.
Ara que es reactiva el procés per aprovar una nova llei del sistema universitari pot ser un moment propici per analitzar-ne les afeccions.

Sobre los orígenes de la mercantilización en nuestras universidades públicas

La mercantilización aqueja a una multiplicidad de instituciones en todo el mundo y en particular a los sistemas universitarios. En el de España, proliferan las universidades privadas con ánimo de lucro y las residencias estudiantiles planteadas como muy rentables negocios de potentes fondos de inversión. Y unas y otras son objeto a veces de millonarias operaciones de compra-venta. El aumento de los precios públicos en algunas comunidades autónomas, a raíz de la reforma legal de 2012, también fue y aún es un factor de mercantilización del sistema.

Continua llegint “Orígens i desenvolupament de la mercantilització en les universitats públiques espanyoles”

Un diagnòstic parcial i lapidari del sistema universitari espanyol

A propòsit de l’anunciada Llei Orgànica del Sistema Universitari, aquesta entrada presenta un diagnòstic sintètic dels problemes de les universitats espanyoles i alguns suggeriments per abordar-los, sense perdre de vista que tenen una arrel comuna: la ideologia neoliberal i les polítiques de privatització i mercantilització que se’n deriven.

Una universitat és una escola amb la porta oberta, indistintament, a tots els fills d’una nació i on uns mestres pagats per l’Estat inicien en els coneixements elementals de totes les ciències

Denis Diderot, Pla d’una universitat o d’una educació pública en totes les ciències (1775-1776)

Percebo l’amor als diners en el fons de la desintegració de la universitat estatunidenca.

Robert Maynard Hutchins, The university of Utopia (1953)

Una nova llei universitària?

La política universitària no sol suscitar gaire interès entre la ciutadania. Però darrerament té més presencia de l’habitual en els mitjans, per la possibilitat que es presenti pròximament al Congrés el projecte de la LOSU (Llei Orgànica del Sistema Universitari).

Amb aquesta entrada pretenc aportar, amb tanta concisió com permet la intel·ligibilitat, alguns elements sobre el tema, de manera que les persones que no estiguin en contacte amb la universitat es puguin fer càrrec d’algunes de les qüestions que concerneixen la institució i de possibles vies per abordar-les.

Continua llegint