Documents – Pàgina 2 – Albert Corominas

I ara què?

Els resultats electorals del 23 de juliol d’enguany i el procés que ha desembocat en la investidura de Pedro Sánchez obliguen a reflexionar sense cofoisme. S’ha evitat un govern de la dreta feréstega, però amb costos considerables. Cal salvar la legislatura, refer l’esquerra i refer Catalunya, crear les condicions per derrotar clarament i persistentment la dreta, a la societat i a les urnes.

Què fer? Problemes candents del nostre moviment. V. I. Lenin (1902)

I queda tant per fer… (Si un dia vols, Raimon, 1965)

Investit Pedro Sánchez i constituït el nou govern d’Espanya, s’obre una etapa que s’albira com a extremadament complicada i de durada incerta [1]

Una investidura difícil, amb costos considerables

Les forces polítiques que han donat suport a la investidura varen sumar 12,5 milions de vots, mentre que les contràries en varen obtenir 11,2. Tot i així, gràcies a un sistema electoral majoritari corregit, amb circumscripció provincial, el PP té majoria absoluta en el Senat i, gràcies als resultats de les eleccions municipals i autonòmiques del 28 de maig, governa, sol o en coalició amb Vox, en la majoria de comunitats autònomes i grans municipis.

El més important és que ens hem lliurat, de moment i pel pel canto d’un duro, de tenir en el govern d’Espanya una dreta radicalitzada, agressiva i incompetent. La qual cosa implicaria un retrocés, sense precedents en la nostra democràcia, dels drets polítics i socials, com ja es va veient a les comunitats autònomes amb executius PP+Vox.

Els costos d’eludir l’amenaça de la dreta desbocada, han estat, tanmateix, considerables.

Continua llegint

Visca la III República!

La monarquia és una institució anacrònica i conservadora. En el cas d’Espanya, lluny de tenir un caràcter merament decoratiu, per a usos cerimonials, atresora un poder considerable, mitjançant el qual pot influir de manera molt rellevant en la política del país. Per tant, de cara a millorar substancialment la qualitat democràtica del sistema polític espanyol cal posar en l’horitzó l’objectiu de reformar la Constitució per instaurar una nova república. Per assolir-lo caldrà una tasca col·lectiva pacient i de llarg abast.

Delenda est Monarchia

José Ortga y Gasset, “El error Berenguer”, El Sol, 15/11/1930

FINS A QUIN PUNT S’AVENEN MONARQUIA I DEMOCRÀCIA?

Alguns països, no gaires, tenen un sistema polític representatiu situat en el marc d’un règim monàrquic [1].

Tanmateix, la monarquia, en una democràcia, si no té un paper merament cerimonial, és font d’embolics i contradiccions i fins i tot de perills per a la democràcia mateixa.

La monarquia, per la seva pròpia naturalesa, és un arcaisme que contradiu principis democràtics bàsics com ara la igualtat davant la llei o que la sobirania resideix en el poble. És conservadora com a institució i perquè, coherentment, també ho són l’educació i les formes de vida de les persones en què s’encarna i les de la cort que les acompanya.

Continua llegint

Accés a la universitat: hàndicaps i privilegis (2/2) Notes sobre la selectivitat

En aquesta entrada, continuació de la que vaig publicar dilluns passat, passada, s’estudien els factors que malmeten el caràcter equalitzador de les proves de selectivitat:

* Disparitat de les notes de batxillerat i de selectivitat corresponents a les diverses comunitats autònomes.

* Disparitat, dins de cada comunitat autònoma, entre les notes de batxillerat, atorgades pels centres on s’ha cursat, i les de la selectivitat. Amb les dades disponibles es pot afirmar que hi ha centres que qualifiquen el batxillerat generosament, diguem-ho així, i això, pels pesos que té la nota de batxillerat en el càlcul de les d’accés i d’admissió afavoreix significativament l’alumnat d’aquests centres en el procés d’assignació de places, particularment en els graus on hi ha més competència per obtenir-les.

NOTES:

Aquesta entrada és la continuació de la publicada en aquest mateix blog el 11/09/2023.
Les dades incloses procedeixen de l’informe Notas de acceso a la universidad: ¿son equitativas?, de l’Observatori del Sistema Universitari (OSU) que és l’estudi més complet elaborat fins ara al respecte a partir de les dades oficials disponibles.
Aquestes dades es refereixen únicament a estudiants que s’han presentat a les PAU i han obtingut una nota d’accés superior o igual a 5 (és a dir, en la terminologia de les PAU, persones aptes per a l’accés als ensenyaments de grau).

Disparitat entre comunitats autònomes

Tot i que tenen una estructura comuna, les proves de la selectivitat són diferents segons les comunitats autònomes (CCAA), i ho són també, per tant, els criteris específics de correcció. Com que a Espanya regeix el sistema denominat de districte únic (la nota d’admissió serveix per a totes les universitats públiques de totes les comunitats autònomes, amb independència de quina sigui aquella en què s’han obtingut) això és una causa de discriminació entre els estudiantats de les comunitats autònomes, perquè les dades mostren grans diferències entre unes i altres en els nivells de les qualificacions del batxillerat i de la fase general de la selectivitat i l’estudiant d’una comunitat autònoma en què les notes són molt altes pot obtenir plaça en una comunitat autònoma en què són més baixes, en detriment d’estudiants d’aquesta mateixa comunitat.

Continua llegint

Accés a la universitat: hàndicaps i privilegis (1/2) Notes sobre la selectivitat

L’accés a la universitat està esbiaixat a favor dels sectors que tenen més diners i més formació. Les proves de la selectivitat, anònimes i objectives, són un element equalitzador, però el seu efecte el malmet el pes del 60 % que té la nota de batxillerat en el càlcul de la nota d’accés, perquè alguns centres atorguen aquesta nota amb una magnanimitat que no sembla justificada, i perjudiquen així l’estudiantat dels centres que qualifiquen més mesuradament.
Aquesta entrada inclou:
* dades representatives de la manca d’equitat en l’accés a la universitat,
* una descripció del procediment de càlcul de les notes d’accés i d’admissió, que determinen qui pot matricular-se d’uns o altres graus,
* una selecció i una anàlisi de les invectives que se solen llançar contra les proves de selectivitat.
En una nova entrada, que es publicarà la setmana vinent, s’estudiaran els factors que malmeten el caràcter equalitzador de les proves de selectivitat, en particular el fet que la nota de batxillerat té un pes del 60 % en el càlcul de la nota d’accés.

Para acceder a los estudios universitarios será necesaria la superación de una prueba que, junto con las calificaciones obtenidas en bachillerato, valorará, con carácter objetivo, la madurez académica y los conocimientos adquiridos en él, así como la capacidad para seguir con éxito los estudios universitarios.

Ley Orgánica 2/2006, de Educación, 38.1

Els processos d’accés, que han de tenir en compte l’oferta de places disponibles, han d’ésser transparents i objectius. Com a norma general, els processos selectius s’articulen mitjançant proves que garanteixin la correcció anònima.

Llei 1/2003, d’universitats de Catalunya, 32.3

Les proves de selectivitat (PAU, EVAU, EBAU o PBAU, segons costums i comunitats autònomes) són un esdeveniment anual amb gran projecció mediàtica, entorn del qual tenen lloc debats que se centren principalment sobre el seu contingut i fins i tot sobre la seva possible supressió. No sembla que estiguin en un primer pla en les preocupacions de la ciutadania, però no són una qüestió menor, ja que dels seus resultats depèn, tot i que només en part, l’assignació de places als graus de les universitats públiques.

Continua llegint

Incomprensió lectora: fins quan fugirem d’estudi?

Un estudi internacional mostra que Catalunya és en els darrers llocs d’Espanya i d’Europa quant a la comprensió lectora de l’estudiantat de 4t de primària. Es tracta d’un fet d’extrema gravetat que no es pot despatxar amb quatre comentaris improvisats i passar a una altra cosa. L’estudi no diu que el nostre estudiantat no sap llegir, sinó que no entén o no entén prou el que llegeix: és a dir, no es troba en condicions d’aprendre res.

La notícia

Entre el fragor electoral, segurament no ha rebut l’atenció que mereix la notícia que, en un estudi comparatiu internacional sobre comprensió lectora (Pirls 2021), l’estudiantat català de 4t de primària, es troba a la cua d’Espanya, només per davant de Ceuta i Melilla, i a la d’Europa, seguida per Turquia i la Bèlgica francòfona.

És un fet molt rellevant, que té caràcter estructural i implicacions de gran magnitud per al futur del país. No es tracta de despatxar-lo amb quatre comentaris més o menys improvisats, sinó d’estudiar-ne les causes i posar-hi remei, en la mesura que sigui possible.

Des de l’estudi anterior, hi ha hagut un descens general, a Espanya i a l’OCDE, però la baixada a Catalunya duplica la d’aquests dos àmbits. La diferència entre Catalunya i Astúries, la comunitat autònoma amb una puntuació més alta equival a més d’un curs.

Observeu que no es tracta que el nostre estudiantat no sàpiga llegir, sinó que no entén o no entén prou el que llegeix (una qüestió diferent és si li agrada o no llegir, tot i que, si no entén el que llegeix, sembla difícil que li pugui agradar fer-ho).

Això és molt alarmant, però no és sorprenent, perquè el mal paper de Catalunya en aquesta mena d’estudis comparatius és usual. La qual cosa no vol dir, és clar, que ens hi hàgim de resignar, sinó més aviat tot el contrari.

Continua llegint

En quines mans hem deixat la funció pública?

El fiasco de les oposicions d’estabilització de la Generalitat és responsabilitat del Govern, per haver subcontractat l’organització de les proves a una empresa privada incapaç de fer la feina i, sobretot, perquè així el Govern ha mostrat la seva fascinació per la gestió privada i, en delegar una funció que no devia, ha menyspreat la funció pública i ha abdicat una de les seves competències fonamentals i irrenunciables.

Escric aquesta nota el 30 d’abril de 2023. Ahir s’havien de dur a terme (cito notícia del mateix dia 29 a l’edició digital del diari Ara) “les oposicions d’estabilització de la Generalitat […] per convertir treballadors interins en fixos”. Sindicats i aspirants “han alertat de múltiples incidències, com retards generalitzats, fotocòpies insuficients i falta d’espai en el moment de fer les proves, a les quals estaven convocades un total de 13.581 persones per a 1.825 places. De fet, l’examen dels educadors socials s’ha arribat a suspendre a Barcelona després de tot el matí d’incertesa per un problema a l’hora de repartir els models”.

I resulta que el Govern de la Generalitat havia subcontractat a una empresa privada, per un import de 1,4 milions d’euros el procés de realització de les proves (no he trobat cap indicació sobre qui les corregiria).

Entre ahir i avui s’han fet ressò del fiasco mitjans de comunicació diversos, amb alguna absència notable, que han recollit opinions i preguntes de persones afectades, sindicats i partits polítics.

Continua llegint

Tornarà mai, el poder adquisitiu perdut?

En aquesta entrada s’avalua quantitativament la pèrdua de poder adquisitiu de salaris i pensions contributives en els dos darrers anys i es compara amb la pèrdua, molt superior, que hagués tingut lloc en cas que s’haguessin seguit aplicant les polítiques del PP de Rajoy.
Acaba amb una síntesi de les conseqüències d’aquestes pèrdues i una proposta programàtica per a partits d’esquerres i sindicats.

Inflació, cistell de consum, poder adquisitiu, IPC…

L’augment generalitzat i persistent dels preus, la inflació, és un dels principals problemes econòmics actuals.

La inflació té un impacte negatiu sobre el poder adquisitiu de salaris i pensions, que depèn també de com es revaloren uns i altres.

En tot cas, calcular els canvis en el poder adquisitiu en funció de l’augment de preus i de la revaloració de les retribucions és interessant des de diversos punts de vista. Lamentablement, aquests càlculs només poden ser orientatius, perquè la composició del consum (el cistell de consum) és diferent per a cada persona i, per tant, les variacions de preus tenen un impacte sobre el poder adquisitiu que no és el mateix per a tothom, ja que les variacions dels preus no són les mateixes per a tots els béns i serveis. Ara mateix, l’augment dels preus dels aliments és superior al valor mitjà dels augments, per la qual cosa la pèrdua de poder adquisitiu és més gran per a les persones en què el pes dels aliments en el seu cistell de consum és més gran, és a dir, generalment, les de rendes més baixes.

Continua llegint

De la felicitat i la intel·ligència emocional a la llei de la selva

Aquesta entrada tracta dels orígens i les relacions entre els mantres positivoemocionals més en voga des de fa algunes dècades (psicologia positiva, intel·ligència emocional, educació emocional, competències emocionals, felicitat com a objectiu i pedra ètica de toc…) i de com fomenten la subjectivitat, l’individualisme i el menyspreu del coneixement.

El SIEC (Seminari Ítaca d’Educació Crítica) va organitzar el seminari Què hi ha darrera l’educació emocional, que es va desenvolupar en tres sessions (17 i 24 de novembre i 1 de desembre de 2022), dedicades, respectivament, a La dictadura de la happycràcia (Xavier Díez), La invenció de l’educació emocional (Josep Barceló) i Emocions vs., coneixements, subjectivitat vs. objectivitat (Rosa Cañadell i Albert Corominas). Es tractava d’explicar l’origen, el contingut i els efectes de tota una constel·lació de conceptes, modes, eslògans, mantres, sonsònies…que es projecten sobre l’ensenyament i la vida en general i d’intentar esbrinar si tenen arrels comunes i concorren a uns mateixos objectius o no tenen relació mútua.

El text d’aquesta entrada és una versió de la meva intervenció en la tercera sessió del seminari. En preparar-la he tingut en compte aportacions de les persones que varen participar en els debats. Hi he mantingut força l’estil, una mica informal, d’una presentació oral i les simplificacions obligades pels límits raonables de temps i d’extensió.

1 El marc: neoliberalisme ideològic i econòmic

El marc conceptual de tot plegat, com ja va situar el Xavier Díez a la primera sessió, és el de neoliberalisme à la Reagan i à la Thatcher, que va ser i és la projecció política i ideològica de l’economia neoclàssica [01].

El punt de partida d’aquesta ideologia és l’individu. La societat es considera com un mer agregat de les persones que la integren, no com un marc que condiciona les accions individuals que hi tenen lloc.

En conseqüència, és inútil pretendre canviar la societat. L’únic que es pot fer és desenvolupar-se com a individu amb l’objectiu de maximitzar la utilitat pròpia.

Continua llegint

Títols universitaris: oficials, propis i aliens

L’oferta de títols de les universitats espanyoles és excessiva i confusa, amb elements que no s’ajusten als objectius de formació desitjables i previstos en la legislació.
La tramitació de la nova llei d’universitats (Ley Orgánica del Sistema Universitario: LOSU) era una ocasió per abordar l’organització dels ensenyaments, un dels més importants problemes actuals del sistema universitari.
Malauradament, tot sembla indicar que la LOSU no sols no contribuirà a millorar aquesta situació, sinó que fins i tot pot reforçar-ne alguns dels seus aspectes negatius.

Aquesta entrada és una versió lleugerament modificada de l’article El laberinto de los títulos universitarios, publicat a elDiario.es.

A estudiantes y familias les resulta difícil orientarse entre los 3.112 grados y 3.735 másteres universitarios, amén de un número indeterminado de títulos no oficiales, que ofrecen las universidades españolas.

La tramitación en el Congreso del Proyecto de Ley Orgánica del Sistema Universitario ofrece una oportunidad para resolver los problemas de dicho sistema. Entre ellos, y no son los menores, los que presenta la organización de las enseñanzas, regulada por un decreto de setiembre de 2021.

Tales enseñanzas comprenden las de los títulos oficiales (grado, máster universitario, doctorado), que en las universidades públicas tienen precios regulados, y los estudios propios, que comprenden los de formación permanente y otros sin denominación ni función definida en el sistema.

En cuanto a los títulos oficiales, la oferta es a todas luces excesiva, comporta altos costes de producción y resulta confusa (hasta 20 nombres distintos para los grados relacionados con la administración de empresas, por ejemplo), pese a que el decreto establece como un principio rector en el diseño de los planes de estudios oficiales “su comprensibilidad social”. Y el nombre de algunos grados (p. ej., Asistencia de Dirección) sugiere que su alcance es inferior al propio de esta etapa formativa o que su carácter especializado no concuerda con el “objetivo fundamental de formación básica y generalista” correspondiente al grado.

Continua llegint

Ley Orgánica del Sistema Universitario: qué puede mejorar

En aquesta entrada es posen de relleu les novetats positives que aporta el Projecte de Llei orgànica del sistema universitari (LOSU), que s’està tramitant en el Congrés, i se n’analitzen els punts febles en relació amb el govern del sistema i de les universitats, la selecció del personal docent i investigador (PDI), la qualitat de la docència i l’equitat en l’accés.

Aquest text es va publicar el 17/11/2022, tal com segueix, en el blog Universídad . Des d’aleshores el procés parlamentari ha anat avançant i cal esperar-ne el resultat. Però, vistes les esmenes presentades, no sembla que aquest hagi de ser gaire millor que la proposta del govern espanyol i no es pot descartar que l’empitjori en aspectes significatius.

Un haber y un debe, como en todo balance

El proyecto de LOSU que se está tramitando en el Congreso contiene numerosos y relevantes aspectos positivos.

La propuesta aporta algunos elementos que pueden ayudar a recomponer las plantillas de personal docente e investigador, tan maltrechas desde los recortes presupuestarios y las limitaciones en la tasa de reposición. E introduce el concepto de financiación estructural basal que aseguraría cubrir, entre otras, las necesidades de personal.

Es destacable el objetivo del 1 % del PIB para “el gasto público en educación universitaria pública”, aunque no es especialmente ambicioso en relación con el marco europeo y adolece de falta de precisión de plazo y ritmo.

En el haber del proyecto figuran muchas otras aportaciones, entre las que, sin ánimo de exhaustividad, cabe mencionar la consideración de la economía social, la ciencia abierta y la ciencia ciudadana, la diversidad lingüística, la formación del profesorado a lo largo de la vida, el fomento de la internacionalización, la especificación de que las entidades que puedan crear las universidades públicas para el cumplimiento de sus fines han de tener estructuras jurídicas públicas (con la excepción prevista en el artículo 61),algunos elementos de la regulación de las universidades privadas, el reconocimiento del paro académico, la especificación de los complementos retributivos del personal docente e investigador, los planes de dedicación individual anuales o la introducción de la figura del profesorado sustituto, entre otras.

Aun así, hay lugar, pero no mucho tiempo, para mejorar el proyecto, ya que junto a los aciertos mencionados presenta lagunas y disposiciones que, desde mi punto de vista, no suponen una mejora, o una mejora suficiente, en relación con la legislación actual.

Continua llegint