neoliberalisme – Albert Corominas

Accés a la universitat: hàndicaps i privilegis (2/2) Notes sobre la selectivitat

En aquesta entrada, continuació de la que vaig publicar dilluns passat, passada, s’estudien els factors que malmeten el caràcter equalitzador de les proves de selectivitat:

* Disparitat de les notes de batxillerat i de selectivitat corresponents a les diverses comunitats autònomes.

* Disparitat, dins de cada comunitat autònoma, entre les notes de batxillerat, atorgades pels centres on s’ha cursat, i les de la selectivitat. Amb les dades disponibles es pot afirmar que hi ha centres que qualifiquen el batxillerat generosament, diguem-ho així, i això, pels pesos que té la nota de batxillerat en el càlcul de les d’accés i d’admissió afavoreix significativament l’alumnat d’aquests centres en el procés d’assignació de places, particularment en els graus on hi ha més competència per obtenir-les.

NOTES:

Aquesta entrada és la continuació de la publicada en aquest mateix blog el 11/09/2023.
Les dades incloses procedeixen de l’informe Notas de acceso a la universidad: ¿son equitativas?, de l’Observatori del Sistema Universitari (OSU) que és l’estudi més complet elaborat fins ara al respecte a partir de les dades oficials disponibles.
Aquestes dades es refereixen únicament a estudiants que s’han presentat a les PAU i han obtingut una nota d’accés superior o igual a 5 (és a dir, en la terminologia de les PAU, persones aptes per a l’accés als ensenyaments de grau).

Disparitat entre comunitats autònomes

Tot i que tenen una estructura comuna, les proves de la selectivitat són diferents segons les comunitats autònomes (CCAA), i ho són també, per tant, els criteris específics de correcció. Com que a Espanya regeix el sistema denominat de districte únic (la nota d’admissió serveix per a totes les universitats públiques de totes les comunitats autònomes, amb independència de quina sigui aquella en què s’han obtingut) això és una causa de discriminació entre els estudiantats de les comunitats autònomes, perquè les dades mostren grans diferències entre unes i altres en els nivells de les qualificacions del batxillerat i de la fase general de la selectivitat i l’estudiant d’una comunitat autònoma en què les notes són molt altes pot obtenir plaça en una comunitat autònoma en què són més baixes, en detriment d’estudiants d’aquesta mateixa comunitat.

Continua llegint

De la felicitat i la intel·ligència emocional a la llei de la selva

Aquesta entrada tracta dels orígens i les relacions entre els mantres positivoemocionals més en voga des de fa algunes dècades (psicologia positiva, intel·ligència emocional, educació emocional, competències emocionals, felicitat com a objectiu i pedra ètica de toc…) i de com fomenten la subjectivitat, l’individualisme i el menyspreu del coneixement.

El SIEC (Seminari Ítaca d’Educació Crítica) va organitzar el seminari Què hi ha darrera l’educació emocional, que es va desenvolupar en tres sessions (17 i 24 de novembre i 1 de desembre de 2022), dedicades, respectivament, a La dictadura de la happycràcia (Xavier Díez), La invenció de l’educació emocional (Josep Barceló) i Emocions vs., coneixements, subjectivitat vs. objectivitat (Rosa Cañadell i Albert Corominas). Es tractava d’explicar l’origen, el contingut i els efectes de tota una constel·lació de conceptes, modes, eslògans, mantres, sonsònies…que es projecten sobre l’ensenyament i la vida en general i d’intentar esbrinar si tenen arrels comunes i concorren a uns mateixos objectius o no tenen relació mútua.

El text d’aquesta entrada és una versió de la meva intervenció en la tercera sessió del seminari. En preparar-la he tingut en compte aportacions de les persones que varen participar en els debats. Hi he mantingut força l’estil, una mica informal, d’una presentació oral i les simplificacions obligades pels límits raonables de temps i d’extensió.

1 El marc: neoliberalisme ideològic i econòmic

El marc conceptual de tot plegat, com ja va situar el Xavier Díez a la primera sessió, és el de neoliberalisme à la Reagan i à la Thatcher, que va ser i és la projecció política i ideològica de l’economia neoclàssica [01].

El punt de partida d’aquesta ideologia és l’individu. La societat es considera com un mer agregat de les persones que la integren, no com un marc que condiciona les accions individuals que hi tenen lloc.

En conseqüència, és inútil pretendre canviar la societat. L’únic que es pot fer és desenvolupar-se com a individu amb l’objectiu de maximitzar la utilitat pròpia.

Continua llegint

La universitat catalana, entre el neoliberalisme i el control polític

L’entrada anterior (El sistema universitari català: present i futur) acabava amb una pregunta retòrica (l’estat del sistema és fruit de coincidències fortuïtes o és el resultat de polítiques inspirades en una ideologia determinada?) i amb el compromís d’intentar donar-li resposta en una nova entrada (que és aquesta). Sí, és el resultat de polítiques neoliberals i de la desconfiança d’un determinat nacionalisme en la universitat pública.

Hi ha coses que no poden seguir simplement el model que es va aplicar a Catalunya, que era neoliberal i amb el qual no estem d’acord.

Manuel Castells (Ara, 16/12/21)

Quin sistema tenim?

L’informe El sistema universitari català: dades i singularitats, de l’Observatori del Sistema Universitari, mostra alhora els bons resultats del sistema i les carències que presenta, que fan témer pel seu futur i que, en molts aspectes, el situen en les darreres posicions entre els de les comunitats autònomes.

Continua llegint

Orígens i desenvolupament de la mercantilització en les universitats públiques espanyoles

Els corrents mercantilitzadors impulsats pel neoliberalisme han penetrat en les ments i les institucions.
En aquesta entrada (reproducció de la que, signada per Vera Sacristán i jo mateix, es va publicar el 3 de maig en el blog Universídad) s’analitza la gènesi i el desenvolupament de la mercantilització en les universitats públiques espanyoles en particular pel que fa a la transferència, la proliferació de títols a preus privats i la creació d’entitats parauniversitàries que operen amb criteris de mercat.
Ara que es reactiva el procés per aprovar una nova llei del sistema universitari pot ser un moment propici per analitzar-ne les afeccions.

Sobre los orígenes de la mercantilización en nuestras universidades públicas

La mercantilización aqueja a una multiplicidad de instituciones en todo el mundo y en particular a los sistemas universitarios. En el de España, proliferan las universidades privadas con ánimo de lucro y las residencias estudiantiles planteadas como muy rentables negocios de potentes fondos de inversión. Y unas y otras son objeto a veces de millonarias operaciones de compra-venta. El aumento de los precios públicos en algunas comunidades autónomas, a raíz de la reforma legal de 2012, también fue y aún es un factor de mercantilización del sistema.

Continua llegint “Orígens i desenvolupament de la mercantilització en les universitats públiques espanyoles”

Voler ensenyar: una raó per dir prou

Voler ensenyar és un motiu de fons de la vaga del sector. L’enfocament competencial, que bandeja els coneixements, ens duria a la societat de la ignorància a què aspira el neoliberalisme.

No tothom prosseguirà una carrera en el dinàmic sector de la ‘nova economia’. De fet, la majoria no ho farà, de manera que els plans d’estudis escolars no es poden concebre com si tothom hagués d’arribar lluny.

OCDE (2001) L’école de demain. Quel avenir pour nos écoles?

Ja no es tracta de transmetre conceptes i coneixements, els alumnes han d’aprendre a construir coneixement per resoldre problemes de situacions concretes.

Meritxell Ruiz, consellera d’Ensenyament 2016-2017

Les raons d’una vaga

Els motius adduïts per la convocatòria de la vaga d’ensenyament a Catalunya d’aquesta segona quinzena de març són nombrosos i diversos i n’hi ha que la justificarien per si sols, com ara les retallades o la pèrdua de poder adquisitiu del personal en els darrers deu anys. De tots ells n’han informat a bastament els sindicats convocants i els mitjans de comunicació.

Continua llegint

Un diagnòstic parcial i lapidari del sistema universitari espanyol

A propòsit de l’anunciada Llei Orgànica del Sistema Universitari, aquesta entrada presenta un diagnòstic sintètic dels problemes de les universitats espanyoles i alguns suggeriments per abordar-los, sense perdre de vista que tenen una arrel comuna: la ideologia neoliberal i les polítiques de privatització i mercantilització que se’n deriven.

Una universitat és una escola amb la porta oberta, indistintament, a tots els fills d’una nació i on uns mestres pagats per l’Estat inicien en els coneixements elementals de totes les ciències

Denis Diderot, Pla d’una universitat o d’una educació pública en totes les ciències (1775-1776)

Percebo l’amor als diners en el fons de la desintegració de la universitat estatunidenca.

Robert Maynard Hutchins, The university of Utopia (1953)

Una nova llei universitària?

La política universitària no sol suscitar gaire interès entre la ciutadania. Però darrerament té més presencia de l’habitual en els mitjans, per la possibilitat que es presenti pròximament al Congrés el projecte de la LOSU (Llei Orgànica del Sistema Universitari).

Amb aquesta entrada pretenc aportar, amb tanta concisió com permet la intel·ligibilitat, alguns elements sobre el tema, de manera que les persones que no estiguin en contacte amb la universitat es puguin fer càrrec d’algunes de les qüestions que concerneixen la institució i de possibles vies per abordar-les.

Continua llegint