Autor: albertcorominasblog

Tornarà mai, el poder adquisitiu perdut?

En aquesta entrada s’avalua quantitativament la pèrdua de poder adquisitiu de salaris i pensions contributives en els dos darrers anys i es compara amb la pèrdua, molt superior, que hagués tingut lloc en cas que s’haguessin seguit aplicant les polítiques del PP de Rajoy.
Acaba amb una síntesi de les conseqüències d’aquestes pèrdues i una proposta programàtica per a partits d’esquerres i sindicats.

Inflació, cistell de consum, poder adquisitiu, IPC…

L’augment generalitzat i persistent dels preus, la inflació, és un dels principals problemes econòmics actuals.

La inflació té un impacte negatiu sobre el poder adquisitiu de salaris i pensions, que depèn també de com es revaloren uns i altres.

En tot cas, calcular els canvis en el poder adquisitiu en funció de l’augment de preus i de la revaloració de les retribucions és interessant des de diversos punts de vista. Lamentablement, aquests càlculs només poden ser orientatius, perquè la composició del consum (el cistell de consum) és diferent per a cada persona i, per tant, les variacions de preus tenen un impacte sobre el poder adquisitiu que no és el mateix per a tothom, ja que les variacions dels preus no són les mateixes per a tots els béns i serveis. Ara mateix, l’augment dels preus dels aliments és superior al valor mitjà dels augments, per la qual cosa la pèrdua de poder adquisitiu és més gran per a les persones en què el pes dels aliments en el seu cistell de consum és més gran, és a dir, generalment, les de rendes més baixes.

Continua llegint “Tornarà mai, el poder adquisitiu perdut?”

De la felicitat i la intel·ligència emocional a la llei de la selva

Aquesta entrada tracta dels orígens i les relacions entre els mantres positivoemocionals més en voga des de fa algunes dècades (psicologia positiva, intel·ligència emocional, educació emocional, competències emocionals, felicitat com a objectiu i pedra ètica de toc…) i de com fomenten la subjectivitat, l’individualisme i el menyspreu del coneixement.

El SIEC (Seminari Ítaca d’Educació Crítica) va organitzar el seminari Què hi ha darrera l’educació emocional, que es va desenvolupar en tres sessions (17 i 24 de novembre i 1 de desembre de 2022), dedicades, respectivament, a La dictadura de la happycràcia (Xavier Díez), La invenció de l’educació emocional (Josep Barceló) i Emocions vs., coneixements, subjectivitat vs. objectivitat (Rosa Cañadell i Albert Corominas). Es tractava d’explicar l’origen, el contingut i els efectes de  tota una constel·lació de conceptes, modes, eslògans, mantres, sonsònies…que es projecten sobre l’ensenyament i la vida en general i d’intentar esbrinar si tenen arrels comunes i concorren a uns mateixos objectius o no tenen relació mútua.

El text d’aquesta entrada és una versió de la meva intervenció en la tercera sessió del seminari. En preparar-la he tingut en compte aportacions de les persones que varen participar en els debats. Hi he mantingut força l’estil, una mica informal,  d’una presentació oral i les simplificacions obligades pels límits raonables de temps i d’extensió.

1 El marc: neoliberalisme ideològic i econòmic

El marc conceptual de tot plegat, com ja va situar el Xavier Díez a la primera sessió, és el de neoliberalisme à la Reagan i à la Thatcher, que va ser i és la projecció política i ideològica de l’economia neoclàssica [01].

El punt de partida d’aquesta ideologia és l’individu. La societat es considera com un mer agregat de les persones que la integren, no com un marc que condiciona les accions individuals que hi tenen lloc.

En conseqüència, és inútil pretendre canviar la societat. L’únic que es pot fer és desenvolupar-se com a individu amb l’objectiu de maximitzar la utilitat pròpia.

Continua llegint “De la felicitat i la intel·ligència emocional a la llei de la selva”

Títols universitaris: oficials, propis i aliens

L’oferta de títols de les universitats espanyoles és excessiva i confusa, amb elements que no s’ajusten als objectius de formació desitjables i previstos en la legislació.
La tramitació de la nova llei d’universitats (Ley Orgánica del Sistema Universitario: LOSU) era una ocasió per abordar l’organització dels ensenyaments, un dels més importants problemes actuals del sistema universitari.
Malauradament, tot sembla indicar que la LOSU no sols no contribuirà a millorar aquesta situació, sinó que fins i tot pot reforçar-ne alguns dels seus aspectes negatius.

Aquesta entrada és una versió lleugerament modificada de l’article El laberinto de los títulos universitarios, publicat a elDiario.es.

A estudiantes y familias les resulta difícil orientarse entre los 3.112 grados y 3.735 másteres universitarios, amén de un número indeterminado de títulos no oficiales, que ofrecen las universidades españolas.

La tramitación en el Congreso del Proyecto de Ley Orgánica del Sistema Universitario ofrece una oportunidad para resolver los problemas de dicho sistema. Entre ellos, y no son los menores, los que presenta la organización de las enseñanzas, regulada por un decreto de setiembre de 2021.

Tales enseñanzas comprenden las de los títulos oficiales (grado, máster universitario, doctorado), que en las universidades públicas tienen precios regulados, y los estudios propios, que comprenden los de formación permanente y otros sin denominación ni función definida en el sistema.

En cuanto a los títulos oficiales, la oferta es a todas luces excesiva, comporta altos costes de producción y resulta confusa (hasta 20 nombres distintos para los grados relacionados con la administración de empresas, por ejemplo), pese a que el decreto establece como un principio rector en el diseño de los planes de estudios oficiales “su comprensibilidad social”. Y el nombre de algunos grados (p. ej., Asistencia de Dirección) sugiere que su alcance es inferior al propio de esta etapa formativa o que su carácter especializado no concuerda con el “objetivo fundamental de formación básica y generalista” correspondiente al grado.

Continua llegint “Títols universitaris: oficials, propis i aliens”

Ley Orgánica del Sistema Universitario: qué puede mejorar

En aquesta entrada es posen de relleu les novetats positives que aporta el Projecte de Llei orgànica del sistema universitari (LOSU), que s’està tramitant en el Congrés, i se n’analitzen els punts febles en relació amb el govern del sistema i de les universitats, la selecció del personal docent i investigador (PDI), la qualitat de la docència i l’equitat en l’accés.

Aquest text es va publicar el 17/11/2022, tal com segueix, en el blog Universídad . Des d’aleshores el procés parlamentari ha anat avançant i cal esperar-ne  el resultat. Però, vistes les esmenes presentades,  no sembla  que aquest hagi de ser gaire millor que la proposta del govern espanyol i no es pot descartar  que l’empitjori en aspectes significatius.

Un haber y un debe, como en todo balance

El proyecto de LOSU que se está tramitando en el Congreso contiene numerosos y relevantes aspectos positivos.

La propuesta aporta algunos elementos que pueden ayudar a recomponer las plantillas de personal docente e investigador, tan maltrechas desde los recortes presupuestarios y las limitaciones en la tasa de reposición. E introduce el concepto de financiación estructural basal que aseguraría cubrir, entre otras, las necesidades de personal.

Es destacable el objetivo del 1 % del PIB para “el gasto público en educación universitaria pública”, aunque no es especialmente ambicioso en relación con el marco europeo y adolece de falta de precisión de plazo y ritmo.

En el haber del proyecto figuran muchas otras aportaciones, entre las que, sin ánimo de exhaustividad, cabe mencionar la consideración de la economía social, la ciencia abierta y la ciencia ciudadana, la diversidad lingüística, la formación del profesorado a lo largo de la vida, el fomento de la internacionalización, la especificación de que las entidades que puedan crear las universidades públicas para el cumplimiento de sus fines han de tener estructuras jurídicas públicas (con la excepción prevista en el artículo 61),algunos elementos de la regulación de las universidades privadas, el reconocimiento del paro académico, la especificación de los complementos retributivos del personal docente e investigador, los planes de dedicación individual anuales o la introducción de la figura del profesorado sustituto, entre otras.

Aun así, hay lugar, pero no mucho tiempo, para mejorar el proyecto, ya que junto a los aciertos mencionados presenta lagunas y disposiciones que, desde mi punto de vista, no suponen una mejora, o una mejora suficiente, en relación con la legislación actual.

Continua llegint “Ley Orgánica del Sistema Universitario: qué puede mejorar”

L’IPC i el poder adquisitiu

La forta inflació que estem patint des de fa mesos té un impacte molt rellevant en el poder adquisitiu de salaris i pensions. Alhora hi ha, i hi ha qui la fomenta, una certa confusió sobre la manera de calcular aquest impacte i, així, determinar la revaloració necessària per mantenir el poder adquisitiu i, per tant, saber quan ens enganyen al respecte, tant si és intencionadament com si no.

Aquí s’intenta clarificar la relació entre l’evolució dels preus, avaluada via l’IPC, i el poder adquisitiu de  salaris i pensions. S’hi indica un procediment per comparar el dels imports percebuts en el curs de dos períodes diferents i s’aplica a les pensions contributives de 2021 i 2022 i a una previsió de les de 2013.

Inflació: aquí la tenim i, de moment, ben instal·lada

El mes de maig vaig dedicar una entrada d’aquest blog a la inflació, que ja s’havia consolidat com un problema social i econòmic de gran magnitud, malgrat que pocs mesos abans la majoria d’autoritats polítiques i financeres predicaven que es tractava d’un fenomen transitori.

És clar que, si els preus augmenten més que els salaris i les pensions, les persones que en depenen perden poder adquisitiu.

Per tant, és important calcular, en funció de l’evolució dels preus, la pèrdua del poder adquisitiu i determinar en conseqüència la revaloració de salaris i pensions necessària perquè aquest es mantingui.

Continua llegint “L’IPC i el poder adquisitiu”

La universitat catalana, entre el neoliberalisme i el control polític

L’entrada anterior (El sistema universitari català: present i futur) acabava amb una pregunta retòrica (l’estat del sistema és fruit de coincidències fortuïtes o és el resultat de polítiques inspirades en una ideologia determinada?) i amb el compromís d’intentar donar-li resposta en una nova entrada (que és aquesta). Sí, és el resultat de polítiques neoliberals i de la desconfiança d’un determinat nacionalisme en la universitat pública.

Hi ha coses que no poden seguir simplement el model que es va aplicar a Catalunya, que era neoliberal i amb el qual no estem d’acord.

Manuel Castells (Ara, 16/12/21)

Quin sistema tenim?

L’informe El sistema universitari català: dades i singularitats, de l’Observatori del Sistema Universitari, mostra alhora els bons resultats del sistema i les carències que presenta, que fan témer pel seu futur i que, en molts aspectes, el situen en les darreres posicions entre els de les comunitats autònomes.

Continua llegint “La universitat catalana, entre el neoliberalisme i el control polític”

Sistema universitari català: present i futur

L’Observatori del Sistema Universitari (OSU) ha publicat l’informe El sistema universitari català: dades i singularitats. Les dades mostren que els bons resultats i el prestigi del sistema contrasten amb una taxa d’escolarització universitària baixa, un accés esbiaixat en detriment dels sectors socials menys afavorits, una oferta docent excessiva, un finançament públic exigu i una plantilla de professorat insuficient i amb mancances estructurals molt importants. El sistema presenta, doncs, moltes carències i en alguns aspectes rellevants es situa per darrera de totes o la gran majoria de les altres comunitats autònomes.

L’OSU ha publicat aquest 21 de juny l’informe El sistema universitari català: dades i singularitats. Què s’hi ha de preservar, què s’hi ha de corregir, elaborat per Vera Sacristán i jo mateix a partir de dades oficials i públiques.

El perquè de l’informe

La decisió de preparar aquest informe va obeir a dos motius.

D’una banda, informes anteriors havien posat de manifest que el sistema universitari català  se situava en posicions extremes entre totes les comunitats autònomes en aspectes com ara els preus públics o la proporció de personal docent i investigador a temps parcial, per la qual cosa semblava interessant un informe  que recollís les dades sobre les característiques més rellevants del sistema per tal de donar-ne una visió de conjunt.

D’una altra banda, a finals de 2021, arran de la publicació d’esborranys de la nova llei universitària (LOSU),  persones i entitats que s’hi oposaven varen intensificar el discurs sobre la singularitat de sistema universitari català i la necessitat de preservar-ne les característiques, ja que consideraven la llei prevista en aquell moment com una “amenaça” per al sistema, segons va dir en el Parlament la consellera Geis. Un informe basat en dades proporcionaria elements per determinar quines característiques caldria conservar i quines s’haurien de corregir.

Continua llegint “Sistema universitari català: present i futur”

Orígens i desenvolupament de la mercantilització en les universitats públiques espanyoles

Els corrents mercantilitzadors impulsats pel neoliberalisme han penetrat en les ments i les institucions.
En aquesta entrada (reproducció de la que, signada per Vera Sacristán i jo mateix, es va publicar el 3 de maig en el blog Universídad) s’analitza la gènesi i el desenvolupament de la mercantilització en les universitats públiques espanyoles en particular pel que fa a la transferència, la proliferació de títols a preus privats i la creació d’entitats parauniversitàries que operen amb criteris de mercat.
Ara que es reactiva el procés per aprovar una nova llei del sistema universitari pot ser un moment propici per analitzar-ne les afeccions.

Sobre los orígenes de la mercantilización en nuestras universidades públicas

La mercantilización aqueja a una multiplicidad de instituciones en todo el mundo y en particular a los sistemas universitarios. En el de España, proliferan las universidades privadas con ánimo de lucro y las residencias estudiantiles planteadas como muy rentables negocios de potentes fondos de inversión. Y unas y otras son objeto a veces de millonarias operaciones de compra-venta. El aumento de los precios públicos en algunas comunidades autónomas, a raíz de la reforma legal de 2012, también fue y aún es un factor de mercantilización del sistema.

Continua llegint “Orígens i desenvolupament de la mercantilització en les universitats públiques espanyoles”

La inflació: què, per què i què fer

Cap a l’octubre de l’any passat es va fer evident el que s’havia començat a apuntar als mesos anteriors: els índexs de preus dels països capitalistes estaven pujant a un ritme desconegut a les darreres dècades.

Des d’aleshores han proliferat previsions, diagnòstics i propostes de teràpies. Així, aquesta entrada consta de tres parts:

La primera tracta de les previsions que s’han anat fent sobre l’evolució de l’IPC. No són gaire útils per saber-ne el comportament futur, però il·lustren exemplarment com es pot aconseguir que la gent es faci càrrec d’una mala notícia sense que s’esveri més del que és inevitable.

La segona, sobre les causes que persones i institucions diverses han suggerit per explicar el fenomen.

Finalment, la tercera, sobre les mesures (recomanades, aplicades o blasmades) per afrontar la situació.

En tot cas, ara és clar que la inflació és un dels grans problemes econòmics, socials i polítics en el nostre i en molts altres països i que la seva evolució en determinarà en bona part el futur.

Inflació

2 1 f. [ECT] [LC] Increment generalitzat i persistent dels preus de les mercaderies i els serveis que implica una reducció del poder adquisitiu del diner.

Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans

1 El bulliment de la granota

Transitori suggereix que no ens hauríem de preocupar per això. Però no sabem si hauríem d’estar preocupats per això.

George Buckley, del holding financer Namura, desembre de 2021

La teoria sobre el procediment per bullir una granota, que té múltiples aplicacions,  és prou coneguda: si tireu la granota a l’aigua quan aquesta ja borbolla, l’anura botrà i fugirà;  però si la poseu a l’olla a temperatura ambient i aneu escalfant el líquid de mica en mica, s’hi trobarà bé i quan comenci a patir per l’alta temperatura  ja no tindrà  forces per fer-se escàpola.

Continua llegint “La inflació: què, per què i què fer”

Voler ensenyar: una raó per dir prou

Voler ensenyar és un motiu de fons de la vaga del sector. L’enfocament competencial, que bandeja els coneixements, ens duria a la societat de la ignorància a què aspira el neoliberalisme.

No tothom prosseguirà una carrera en el dinàmic sector de la ‘nova economia’. De fet, la majoria no ho farà, de manera que els plans d’estudis escolars no es poden concebre com si tothom hagués d’arribar lluny.

OCDE (2001) L’école de demain. Quel avenir pour nos écoles?

Ja no es tracta de transmetre conceptes i coneixements, els alumnes han d’aprendre a construir coneixement per resoldre problemes de situacions concretes.

Meritxell Ruiz, consellera d’Ensenyament 2016-2017

Les raons d’una vaga

Els motius adduïts per la convocatòria de la vaga d’ensenyament a Catalunya d’aquesta segona quinzena de març són nombrosos i diversos i n’hi ha que la justificarien per si sols, com ara les retallades o la pèrdua de poder adquisitiu del personal en els darrers deu anys. De tots ells n’han informat a bastament els sindicats convocants i els mitjans de comunicació.

Continua llegint “Voler ensenyar: una raó per dir prou”